ENTRELLUM

Intento fer la migdiada. Em masturbo imaginant-te. Un esquitx de saliva a la punta del gland. La persiana gairebé abaixada. Una certa penombra s’apodera de la sang que flueix amb una força imparable. Ets tu que sacseges, amunt i avall, el meu ceptre. L’imperi del plaer com un deliri ancestral que esborra totes les penes. Ets tu que esbojarradament em llavieges, em petoneges, m’amares de sucs, de flames, de llengües. Ara t’atures, adés segueixes. El ritme frenètic i alhora flegmàtic. Ets tu, mosqueta, bagassa, baldritxa, bandarra, bardaixa, barjaula, berganta, bordellera, buscona, flàvia, folla fembra, fulana, golfa, hetera, lolita, macarel·la, mallenga, marcolfa, marfanta, màrfega, marrana, marrinxa, marxanda, maturranga, menjatites, meretriu, messalina, meuca, pallaterra, pècora, pendanga, perduda, perdulària, polissona, pupil·la, puta, putana, putanga, putanyona, putarra, putarranga, putarrassa, putarrona, putarrot, putassa, puteta, sòcia, tomàquet, trompetera, tronxanaps, truja, xapera. Tu me la mames, me la xucles, te l’empasses sencera fins a l’ampit de la gola. I els ulls que veig a l’entrellum somriuen picardiosos sabent-se victoriosos. Sí. L’allau que brolla de les arrels, espasmes tremolencs, panteix energumènic. No t’aturis. Segueix! Acaba la feina. ¿Que no sents com s’acosta la mel? Ets tu, dins meu, hostessa del meu cervell, assedegada, avara, indòmita. Tu i res més, ocupant tot l’univers, estremint-me fins a l’èxtasi. Tu, mouchette, amiga que desconec, ama i senyora dels meus somnis. L’Oracle és imminent.

El “no-lugar” los griegos lo denominaron U-TOPÍA… Ese mito del utopismo duró, si fa no fa, hasta el mayo del 68. Ahora el no-lugar que mola mazo se llama Port Aventura y Eurodisney, por ponerte dos ejemplos paradigmáticos del diversionismo nihilista postmoderno. O si quieres La Maquinista. Per fas o per nefas, la utopía fue liquidada por los especuladores inmobiliarios en cuya burbuja andamos todos metidos hasta que pete y a tomar por el susodicho. Opá.

NB: O també podria ser que el veritable nowhere (enlloc) sigui la xarxa aquesta en la qual estem tots enxarxats, sí, dedins aquesta pantalla, en la virtualitat sense fons d’aquest pou internètic.

La intuïció més profunda del Codi da Vinci és que la divinitat veritable i adorable és el sexe femení: l’úter, el cony de la dona. Així ho van suposar els nostres avantpassats paleolítics quan pintaven vulves a les parets de les coves que habitaven. Així ha estat des que l’ésser humà va començar a adorar la fertilitat, la font de la vida. Fins i tot el cristianisme ho reconeix en la seva exagerada devoció mariana. Dan Brown, per tant, no és gaire original en aquest sentit, però hem d’admetre que gran part del rebombori que ha generat el seu llibre s’explica a partir d’aquesta proposta neopagana: Allò que sempre hem buscat (Sant Graal) és alhora origen i fi, d’on venim i cap a on anem: una figa humida oberta de bat a bat en la qual poder cabussar-nos… ¿Hi ha cap religió més atractiva que aquesta? Amén.

1. Como hipérbole te la tolero, pero nada más. És mentida que aquí el castellà estigui perseguit o proscrit o ni tan sols mal vist… Para l’orella pel carrer i escolta, escolta… Hi ha un fotimer de col·legis on només fan classes en castellà. Vols que et copiï la llista? Si exagerem així, com fa la COPE, el PP i la mare que els va matricular, potser sí, que tindrem problemes de veritat. No esperava que tu caiguessis en la trampa.

   — TI, 25/06/06

2. Le ruego a TI que me adjunte la lista de colegios, a ver si puedo apuntar a mi hija allí. Yo pensaba en emigrar a Oviedo…

   — Christian, 26/06/06

3. Mis hijos, cuando empezaron el colegio, hacían la mitad de las asignaturas en catalán y la otra mitad en castellano. Pero poco a poco, la proporción fue cambiando (sin consultar a los padres en un tema tan importante) y ahora la única asignatura en castellano es la de lengua castellana. Consultando con otros amigos, a todos les ha pasado lo mismo. Yo, que tengo 4o años, no tuve la oportunidad de estudiar catalán. Mis hijos ahora, no pueden estudiar castellano. ¿Es esto lo que queremos los catalanes? ¿Ser igual a aquello que tanto daño nos hizo?

   — T, 26/06/06

4. Ah! y también le ruego a TI que me adjunte la lista de colegios del Vallés Occidental.

   Muchas gracias

   — T, 26/06/06

5. La lista es sencilla: todos los centros de Fomento (Opus) y hasta el último y más miserable instituto público del área metropolitana (eufemismo de “charnega”) de BNA. Allí no se habla otra cosa que castellano. Los profes guardan las apariencias cara a la galería, pero hacen sus clases en castellano porque los alumnos no les entienden. Y se lo digo porque lo veo cada día pues me dedico a ESO. Déjense de marear la perdiz con estas hiperbólicas hecatombes lingüísticas que sólo puede tragarse un indocumentado de Valladolid que, a lo sumo, ha viajado a Burgos a por morcillas. Catalunya és cada cop menys catalana MALGRAT ELS POLÍTICS. La “normalització” HA FRACASSAT AL CARRER, que és on les coses han de triomfar si volen tenir futur. Es lo que hay, y a mi me da por llorar. Y ahora van Vds. y se hacen las víctimas. Au vinga!

   — TI, 26/06/06

De vegades, hi ha posts que mereixen ser comentats.

Com quan trepitges a peu nu un llimac que lliscava tranquil·lament sobre la gespa i la foscúria de la nit no et deixa veure’l perquè no vols encendre el llum i t’estimes més romandre amb l’única lluminària de les estrelles però saps que és un llimac perquè si fos un cargol haguessis notat l’esclafit de la closca i mentre entomes aquesta oiosa sensació que s’escampa sota el peu llefiscós recordes la tova consistència innòcua dels somnis que no gosaràs perpetrar perquè encara és massa aviat per a quedar-te buit completament de somnis despullat com un llimac que llisca tranquil·lament sobre la superfície de la vida conscient que en qualsevol moment el destí pot trepitjar-te sense pietat esventrar-te esmicolar-te deixar-te fet xixines fins que el sol zenital del migdia eixugui les teves despulles perquè vet aquí que tu també tenies somnis somnis noctàmbuls que s’esvaniren com la rosada rastres vestigis paraules que encara espitllen fulgents rutilants talment recòndits racons de la memòria inútil que esdevingueren cims d’una existència glacial

L’enunciat de la pregunta 5 de l’opció A de Filosofia fa:

Creieu que Plató té raó quan defensa que els més savis han de governar? Raoneu la resposta [2 punts]

Us copio el fragment d’una resposta que he trobat en un examen excepcional enmig de l’avorridora mediocritat general:

Particularment m’inclino i em posiciono a favor de les tesis de Plató. A dia d’avui ens trobem, especialment a l’Estat Espanyol i a la recent oficialitzada “nació” catalana, amb una classe política tècnicament molt mediocre i sovint inculta. És simptomàtic el fet que en el govern tripartit, per exemple, el partit que ha estat expulsat, el qual disposava de cinc conselleries, tingués contractats permanentment 200 tècnics i alts càrrecs de confiança. Solament es poden treure dues conclusions: o bé que volien tornar favors a 200 persones, o bé que els seus polítics no disposaven dels coneixements i les aptituds necessàries per a guiar un país. Per respecte a les institucions, espero i desitjo que vingui causat pel segon dels motius, el qual confirma la hipòtesi d’una classe política ancorada essencialment en el discurs, en la imatge, en la parafernàlia i en la bronca fàcil. Menys discursos i fotografies i més treball!

Una resposta realment excepcional, sobretot per la capacitat de contextualitzar el tema dins l’actualitat política de casa nostra.

La mitjana de correcció és d’uns 20 exàmens per hora.

SELECTIVITAT-3
SELECTIVITAT-2
SELECTIVITAT-1
SELECTIVITAT-0

Jo no tinc pàtria, sinó màtria, una doble màtria: la Natura i la Literatura. En la Natura m’arrelo i amb la Literatura m’enlairo. El Último de la Fila deia: mi patria en mis zapatos, mis manos son mi ejército. Jo dic: mi matria en mis vocablos, mi teclado es mi ejército. La meva filosofia és el menfotisme somatosòfic (altrament dit menfotisme crític ibanyesc) i la meva religió el neopaganisme taoista.

PS: Tot això és un resum molt resumit. Necessitaria 50 posts per a explicar-ho a bastament. Potser ho faré quan acabi de corregir tota aquesta muntanya d’exàmens de selectivitat

És nit de Sant Joan. Hi ha lluna plena. Collirem les flors del magnolier. Ens beurem d’un glop totes les penes. Ballarem fins que surti el sol. Deixarem que l’amor ens faci ser allò que som. Escolto el renou que hi ha al carrer: petards, crits, música… De la finestra estant diviso la resplendor i la columna de fum d’una foguera propera. Estic sola amb el bagul. Ens hem fet companyia l’un a l’altre d’ençà que vas marxar, Ferran. Ell m’ha guardat els secrets durant tots aquests anys. L’he tornat a obrir i ja no el tornaré a tancar. És la nit de Sant Joan. Em coronaré de roses blanques. Beuré la flor d’aigua. Tallaré l’espígol. La lluna plena s’ho mira tot des de la distància. Agafo el bagul d’una nansa i l’arrossego cap al balcó. Pesa força. M’aturo, respiro, segueixo. És com si carretegés un cadàver, un gavadal de saudades que ja no són meves, que ja no són de ningú. He aconseguit treure’l a fora. La nit em saluda amb la seva escalfor còmplice. Estic decidida. Entro a dins a buscar mistos. Passo per davant de la teva fotografia. Torno a sortir. Agafo el darrer poema que m’enviares i li calo foc. Introdueixo el foli encès a dins del bagul obert. Els altres papers també s’incendien. La lluna plena continua impassible. No, aquesta nit no li demanaré cap desig. El bagul ja és una pira. Les flames ho inunden tot. Creixen i minven, espurnegen. Són la purificació de la matèria, l’homenatge suprem del meu despreniment. M’he assegurat que hi fos tot, que no quedés cap més paper teu enlloc. Estic dubtant si afegir aquest manuscrit al foc. No ho faré. Rebo així el meu solstici número cent. Estic fent la meva foguera particular. M’adono que el contingut ha cremat ràpid. Les restes de fusta del bagul encara flamegen. Hi ha un caliu d’enyors amagats. No sento cap disgust ni cap alegria. Ho havia de fer, això és tot. Ja està. A baix, la gent fa gresca. Les fogueres de la ciutat també s’estan apagant. La lluna és bella, molt bella, més bella que mai. Aquesta nit em sento fada, goja, meiga, xana… filla de Lilith. Ja no hi ha flama. Només la fosca cendra que taca la memòria i una flaire bruta, ben poca cosa. No penso res. He deixat que es consumeixi la vida, el bagul, aquest instant precís que ja no hi és… Ja no m’importa res. M’he buidat del tot i sóc lliure. Les gotes de pluja comencen a mullar-me els cabells. Ara la lluna s’ennuega i es fa esmunyedissa. Sí, està plovent sobre Lisboa, sobre les teulades, sobre les llambordes, sobre el Teix, sobre l’Oceà, sobre totes les cendres de les nostres fogueres… Plou sobre el vestigi de la teva absència, sobre el paper cremat i moll que ja no ets. Em deixo amarar per l’aigua. Els carrers són deserts. Plora la lluna. Jo ja no ploro. Tanco els ulls i et veig a la finestra. Tu em mires i somrius tímidament.

Últim capítol de la meva primera novel·la: Darrer poema (2000)

Crítiques