ENTRELLUM

Com ja vaig avisar, tanco la barraca a l’agost. En això no sóc gaire original. El sedentarisme és mala cosa i, de tant en tant, cal voltar-la i veure món. Enguany no sortiré de la península ibèrica. Faré un periple bastant ampli (els amics estan molt escampats per la geografia)

No puc assegurar la connexió a internet. Millor. M’anirà bé descansar de l’addicció blogogràfica. La Moleskine farà d’ersatz.

Non vacamus ut vacemus

va escriure Aristòtil (Ètica a Nicòmac, X, 7, 1177b): No fem vacances per a perdre el temps. Al seu torn, sant Tomàs d’Aquino (Sententia libri Ethicorum X, 11) diu que

Felicitas enim consistit in quadam vacatione

Doncs això. Em sap greu pels entrellumaires enganxats, però tranquils, que després d’un parell de dies amb tremolors, febre alta i atacs de pànic, us anireu acostumant a la meva absència provisional; segur que també us farà bé descansar una mica de tanta sobredosi entrellumínica; a més, sempre podeu remenar els arxius i consolar-vos amb el passat…

Us deixo…

La gravació del programa La vida en singular d’Onda Rambla en el qual l’Emma i jo vam participar el 14.7.06

Unes quantes preguntes per a la reflexió: ¿Hasta cuándo?

Un enllaç molt bolanyesc (humor negre): Presunto Antonio Ibáñez

Un dubte metafísic: ¿¿??

Un agraïment: SM from NYC

Te’n vas carrer enllà aixecant el braç, acomiadant-te, mentre la teva figura s’empetiteix pas a pas, esvanint-se en la nit sota els fanals exànimes. La lluna és un retall d’ungla esgrogueït sobre el turó de la Salve. Nit de dissabte. Estuba insuportable. No corre ni una engruna d’aire. Em sua el clatell. T’has posat una faldilla preciosa de cotó blanc i una llàgrima de Prada a la clavícula. Te’n vas i em deixes aquí amb l’única companyia de les paraules i el gintònic de Beefeater. La nit ho sap tot de nosaltres. Tot. Des que ens vam trobar al pati de ciències de la Central…

Jo també ballava amb la més lletja fins que un matí assolellat de febrer de l’any 1985 una noia bufona que duia un jersei vermell i un patracol de literatura romànica sota el braç em va donar el seu número de telèfon. Di voi mi trovo, che mai gioi’ non sento / se ’n vostra gioi’ il meo cor non riposo…

Només han passat 21 anys, gairebé 8.000 dies al teu costat. I ara, quan te n’anaves, t’he vist com aquell primer dia: ets la mateixa nina que em va robar el cor. Fa molta calor. El silenci del poble. El gos que borda. Els grills incansables. 21 anys. El temps, implacable, ens ha tatuat l’ànima.

Te’n vas sola aquesta nit de dissabte i em quedo aquí esperant-te com un babau. Sé que tornaràs aviat. No sé què faria si no tornessis. Et buscaria com un boig pertot arreu. Em moriria de pena sense els teus llavis. Tots aquests anys junts són el meu gran patrimoni. La resta és anecdòtic. He fet moltes coses de les quals no em sento orgullós. Potser no he estat capaç de fer-te feliç del tot. Potser t’he fallat mil vegades. Tu coneixes millor que ningú les meves debilitats. Torna aviat, amor, no en tinc prou amb les paraules.

La Cuca se n’ha anat a sopar amb les amigues…

Va néixer fa tretze anys, rosseta com un fil d’or. La meva Cuca. No va venir de París penjant del bec d’una cigonya, sinó de Venècia en un avió d’Alitalia. Reconec que aquella nit estava inspirat. Ella és la meva millor obra. Faci el que faci, escrigui el que escrigui, res no superarà la llum del seu somriure, la claror de la seva mirada. Ella és el millor que deixo en aquesta terra. N’estic molt orgullós. No me la mereixo.

Les dones de la meva vida. La nit és un forn. Escric i m’entrenyoro. ¿Com és que us sento tan a prop? La solitud és tendra quan saps que no durarà sempre. Com la sequera que somia una altra pluja propera. Com tu, aquesta nit de dissabte, amb la bellesa intacta malgrat els anys, amb la frescor del teu cos que m’entoma delerós…

Torna aviat, amor, sense tu no hi ha albada.

Com a català, sempre tinc present dos noms, dues dates i dues frases cabdals de la nostra història:

LLUÍS COMPANYS en el fossar de Santa Eulàlia de Montjuïc al cant del gall del dia 15 d’octubre de 1940: “Per Catalunya!”

PAU CASALS a la seu de l’ONU el dia 24 d’octubre de 1971: “I’m a catalan…” (vid. video)

Tenen raó Francesc Pujols i Enric Vila: La veritat no necessita màrtirs. El que la veritat necessita són treballadors, persones que facin coses de profit perquè la humanitat progressi. En el nostre cas, la veritat catalana necessita catalans que penquin per tal que la nostra cultura s’enforteixi i avanci amb empenta cap al futur.

El final de Companys (com el de Sòcrates) no m’acaba de fer el pes, però valoro el seu simbolisme tràgic. Companys i Casals són dos models, però no són els únics. Jo aspiro a ser un Pau Casals de les lletres i anar pel món ple d’orgull dient que sóc català.

Els que, al final, tinguin la responsabilitat de representar-nos a la Frankfurter Buchmesse haurien d’aprendre’s una frase ben senzilla (fins i tot en Kennedy se’n va sortir) i repetir-la ben fort perquè tothom se n’assabenti: Ich bin Katalane!

El “Guerrillero” Montilla confirma en aquesta pàgina i en aquest video la seva manca de formació acadèmica. A més, utilitza la seva condició d’immigrant per atraure descaradament els vots dels immigrants (”la Andaluña real”) i posa Cornellà com a model per a Catalunya. “És un crack, és un coco, és una màquina de pensar…” (Maragall dixit), una apertura de ideies que no veas, una bellíssima persona (bon gestor, eficaç, seriós, recte, responsable, generós, etc.)

Pues eso, par una “Cataluña rica i plena” PP Montilla for President!

Via Mireia m’assabento que el Bloc Botxí parla de la sentència condemnatòria d’un noi que al blog criticava el seu institut. Haurà de pagar una multa de 200 € perquè algú va deixar un comentari al seu blog insultant i amenaçant un professor. Als comentaris de Botxí hi ha una discussió molt interessant. La meva reflexió, després de l’experiència bloguera d’aquests anys, és la següent:

1- És millor allotjar el blog fora del teu país. Jo vaig optar per Blogger (a banda dels avantatges tècnics evidents sobre altres sistemes) perquè així estic sota la jurisdicció dels USA. De totes maneres, cal anar amb compte amb el que es blogueja. La responsabilitat és completament teva i has d’atenir-te a les conseqüències.

2- El blogmestre també és responsable dels comentaris que la gent deixa al seu blog. En nom de la “llibertat d’expressió” no pots donar peu a què alguns esvalotats (anònims o no) utilitzin el teu espai contra altres persones. Si ho permets, n’ets còmplice. Jo tinc clar que cal esborrar aquells comentaris que se surtin de mare. ¿Oi que no deixaries que la gent vingués a femtar a casa teva? A la catosfera, malauradament, hi ha hagut exemples lamentables i condemnables en aquest sentit. La presumpta “llibertat” no pot servir per a fer mal als altres.

3- Potser no som gaire conscients de les repercussions que pot tenir el que escrivim (o deixem escriure) perquè ens prenem el blogueig com un joc o una distracció innòcua, però no hem d’oblidar mai que un blog és públic i pot ser llegit per tothom. Si un blog perjudica a altres persones, aquestes persones tenen tot el dret a defensar-se a l’empara de la llei.

Per enèsima vegada, em demanen que faci un poema d’ocasió; en aquest cas ha de ser per a una parella que celebra el seu 50è aniversari de casats. Fer un poema d’encàrrec sempre em toca el voraviu perquè no sé negar-m’hi i, la majoria de les vegades (com ara), no conec les persones implicades ni assistiré a la celebració en la qual lluiran els meus versos… Tot i així, amb les muses de vacances, faig el que puc conscient que la poesia també pot tenir una funció utilitària (com diria Pla: més gallinàcia), ençà del preciosisme verbal i de l’intel·lectualisme d’alta volada. M’he llevat mig inspirat i, en un tres i no res, he engiponat un poema-metàfora (que les metàfores, ben trobades, sempre són agraïdes perquè il·lustren les idees i els sentiments humans). Aquí el teniu, no és res de l’altre món, però farà el fet, que és del que es tracta:

L’AMOR ÉS UN RIU

L’amor és un riu que inunda el cor.
Els anys porten de tot:
pluges i sequeres,
fred i calor,
dies que passen de pressa
o van molt poc a poc,
dies que deixen ferides
o dolços records…

L’amor és un foc que crema
cada racó del que som.
Bo és el que bé s’acaba,
bo el que dura sempre.
L’amor que ens uneix
com la lluna i les estrelles,
com el cel i la terra
ran d’horitzó.

L’amor és quan em mires
i sento que m’estimes
en el fons dels teus ulls.

Ara que el riu s’apropa
cap al mar definitiu,
dóna’m la mà i no oblidis
que junts serem més forts.

Quin escàndol! Com anunciava fa dos posts, s’acaba de confirmar que el flamant guanyador del Tour d’enguany anava fins al cul de testosterona el dia que va escapar-se com si fos l’Übermensch nietzscheà (curiosament l’endemà d’una pájara increïble)… I és que hi ha coses que no són normals. Es veu que aquell dia es va llençar 60 bidons d’aigua per sobre per a refrigerar-se… Ja n’hi ha prou d’escoltar l’himne ianqui als Camps Elisis! Aquí teniu alguns enllaços:

La primícia aquí
Test positif pour Landis
Es un dia negro
La mare de la criatura
Ben empipats
Doping investigation
BBC
SER
LV

El guanyador de la votació popular del Premi Lletra de pàgines web de literatura catalana d’enguany ha estat ENTRELLUM amb un total de 207 vots, o sigui, un 18 % del total de vots emesos.

Això significa que és el tercer any consecutiu que guanyo aquesta votació popular. L’any 2004 i 2005 va ser amb el blog TdQ.

Ja sé que aquesta victòria és merament “honorífica” i no té la menor importància per a ningú, i menys per al jurat del Premi Lletra, però en volia deixar constància. Gràcies pels vostres vots!

Prometo solemnement que l’any vinent no em presentaré.

L’agent John van den Akker, qui a organisé la venue du coueur de la Phonak aux Pays-Bas, ne cachait pas son embarras et son inquiétude: «Nous sommes très ennuyés. Nous avons engagé beaucoup d’argent (pour assurer sa venue) et nous attendons donc une explication de sa part», a-t-il poursuivi, «soupçonnant qu’il se passe quelque chose de grave».

Et ce dernier de conclure: «Nous avons tenté de contacter Floyd et son manageur John Lelangue toute la soirée (de mercredi) mais nous avons échoué»

Ce jeudi, la rumeur devrait enfler encore un peu plus car Landis a une nouvelle fois renoncé à participer à une course, le Grand Prix Jyske Bank au Danemark. «C’est avec un grand regret que nous devons annoncer que Floyd Landis ne participera pas à la course de Silkeborg. Nos partenaires néerlandais de Cycling Service nous ont informés de ne pas l’attendre», a souligné Jesper Tikoeb, du comité organisateur. Affaire à suivre… (Avec AFP)

Font: L’Équipe

Alguns ja es freguen les mans… Esperem més notícies…

+ Tour a ENTRELLUM: 1 + 2

Sembla mentida que algú que passa per professional de la llengua i que pretén donar lliçons als que pengen rètols a les carreteres, foti una pífia tan grossa al segon paràgraf del seu últim post:

Em sap greu, Oriol, però la paraula que empres (estrenyiment) no és l’adequada. Cagada l’habemus (mai millor dit). La “determinada desagradable situació fisiològica” que esmentes en català es diu restrenyiment, amb una erra al davant. És la constipation anglesa. Si punxes cada paraula podràs veure la definició exacta que dóna el Diec. O sigui, que (volent fer la gracieta amb el joc de paraules) has comès un flagrant castellanisme que pot induir a algun ciberlector a la confusió. En tot cas, caldria aclarir-ho.*

Et disculpo perquè suposo que deu ser l’efecte de la calor insofrible que fot a Barcelona capital. Ja ho deia Pla l’any 1955:

Abans Barcelona era una ciutat, ara és un cafarnaüm com més va més insuportable (…) un galimaties considerable, de manera que les coses que hi veurem faran feredat. (XXXI, 353-356)

¿Feredat per les faltes d’ortografia en uns cartells d’obres a la Ronda? No pas. No cal ser tan perepunyetes amb els paletes. Feredat perquè ja ni els escriptors obren els diccionaris. Incorrecte, lleig i forçat, sí. Ah, i un altre dia intenta penjar una imatge que es vegi clara o deixa-ho córrer. Bon estiu, col·lega!

*NB (12:39): Rebo un mail de l’Oriol segons el qual