Potser l’enyor
Potser l’enyor del demà em du un vestigi de tu quan, a l’hora del crepuscle, encara puc retenir-te: retenir la flor que dorm dins la terra glaçada, retenir la llum, l’escalf, el vers sublim que et besa l’ànima, retenir la fulla on escric el teu nom prohibit, retenir-te més enllà de les muralles que ens separen, més enllà de les paraules…
Potser l’enyor del demà, el temps que vindrà, l’albada primaveral, la platja on ens vam trobar, l’oceà que no ens pertany…
Potser l’enyor del demà, tota la sang dels baladres, aquesta fe indestructible, el somriure de la lluna quan el sol se’n va…
Tal vez la añoranza
Tal vez la añoranza del mañana me trae un vestigio de ti cuando, a la hora del crepúsculo, todavía puedo retenerte: retener la flor que duerme en la tierra congelada, retener la luz, el calor, el verso sublime que te besa el alma, retener la hoja donde escribo tu nombre prohibido, retenerte más allá de la murallas que nos separan, más allá de las palabras…
Tal vez la añoranza del mañana, el tiempo que vendrá, la alborada primaveral, la playa donde nos encontramos, el océano que no nos pertenece…
Tal vez la añoranza del mañana, toda la sangre de las adelfas, esta fe indestructible, la sonrisa de la luna cuando el sol se va…
Forse il rimpianto
Forse il rimpianto del domani mi porta un vestigio di te nell’ora del crepuscolo, posso ancora riaverti: riavere il fiore che dorme nella terra ghiacciata, riavere la luce, il caldo, il verso sublime che ti bacia l’anima, riavere la foglia dove scrivo il tuo nome proibito, riaverti più in là delle muraglie che ci separano, più in là delle parole………..
Forse il rimpianto del domani, il tempo che verrà, l’alba primaverile, la spiaggia dove ci incontrammo, l’oceano che non ci appartiene……..
Forse il rimpianto del domani, tutto il sangue degli oleandri, questa fede indistruttibile, il sorriso della luna, quando il sole se ne va……….
[Versió italiana d’Anna Cinzia Paolucci]
Rosa escrigué:
Una nit preciosa avui. La lluna sembla bressolar-se en la foscor gèlida. M´agraden aquestes nits on només hi puc trobar l´escalf de l´enyor. Però són perilloses. Enyoro tantes coses i en tinc tan poques que se m´encongeix la pell i la gelor em cala en els ossos. Avui enyoro una persona en especial, una persona que no tinc ara, que no tindré demà i que avui sé que no vaig tenir ahir. L´ànima se´m glaça i no puc fer res més que recórrer a la marihuana per adormir-me dolçament, enyorant només l´escalfor d´una pell entre els meus llençols.
Per cert,avui he disfrutat enviant a un parell de persones l´article de Jordi Cabré a l´avui.
Escrit el dia 24.Gen.07 22:59 | Enllaç permanent
tonibanez escrigué:
Es nota que Jordi Cabré no te un blog.
Gràcies, rosa, per la referència amb l’article, i vigila amb els petas que et poden foradar els llençols.
Escrit el dia 24.Gen.07 23:21 | Enllaç permanent