ENTRELLUM

Com vaig insinuar ahir, el guanyador del XIV Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida és Joan Olivares amb l’obra Pell de pruna. En parlen: Vilaweb Ontinyent i Las Provincias.

Avui el Muy Honorable Cordobés del Año ha dinat al meu poble, concretament al millor restaurant, just davant de l’Ajuntament. Sembla ser que era un dinar amb empresaris. No ha tingut ni la cortesia ni la delicadesa protocol·lària d’avisar de la seva presència a les autoritats, potser perquè a les darreres eleccions el PSC ha perdut els dos regidors que tenia al consistori vallromaní i els del seu partit ja no pinten res al nostre poble, o potser perquè s’ha assabentat que a la sala de plens encara no han penjat la seva foto. La qüestió és que en volia fer una crònica, com la vaig fer quan va venir Carod a la Carpa o, més recentment, quan ens va visitar l’Artur Mas. Ni curt ni peresós, he agafat la càmera digital i he anat a esperar-lo a la plaça. He vist un parell de policies de paisà, algun guardaespatlles mal camuflat; però vet aquí que eren dos quarts de tres i encara ni rastre del MH. Jo duia la documentació en regla per si me la demanaven i havia preparat una frase per si m’interrogaven: “Vull saludar el meu President”. Aspirava a fer-me una foto amb ell i volia intercanviar unes paraules. Per exemple, amb un somriure elegant, li donaria la mà mentre li diria: “És una vergonya per a Catalunya que vostè en sigui el President”. Però m”he cansat d’esperar i la meva dona m’ha convidat a dinar al Nico (Ella és una persona assenyada, no com jo. M’ha dit: “Toni, no fotis el pena esperant el Montilla, va, deixa’l estar i anem a dinar”). Total, que ni foto ni res. I és una llàstima, perquè el President dels cordovesos, ai perdó, dels catalans, no ve cada dia al teu poble. Jo només el volia veure d’a prop, sentir la seva escalfor, amarar-me del seu carisma, rendir-me al seu lideratge… Mala sort. Un altre dia serà.

Notes de selectivitat. Estic content. Han aprovat la filosofia un 81% dels meus alumnes. Dels cinc alumnes que estan per sota del 5, tres tenen un 4,5. Si fem cas de l’Enric Gil, jo també he tret bona nota.

Aquesta vesprada coneixereu el veredicte del Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida que nosaltres vam guanyar l’any passat. Com que he format part del jurat ja sé quina és l’obra guanyadora. Comença així:

Em dic Silveri Ostalrich i Pissarro i sóc funcionari de la Generalitat i pròfug de la justícia espanyola. Vaig fer l’examen final d’oposicions al Cos de Professors d’Ensenyament Secundari el dia 20 de juny de 2005; una data com qualsevol altra per a la majoria dels mortals…

Un llibre molt ben escrit, amb una prosa trepidant, puntuació perfecta, irònic, insinuador, fresc, divertit… Genials descripcions, personatges molt ben construïts, escenes memorables… Jo no me’l perdria per res del món.

La meva filla m’ha despertat a les 5 de la matinada perquè se n’anava a Port Aventura. M’han ingressat la devolució de la declaració de la renda. Claustre especial del 10è. aniversari de l’institut amb un romanço de Jaume Arnella. Dinar de germanor (100 persones) preparat per Pep Salsetes. Un vi infame m’ha tingut tota la tarda amb el cap fora de joc. A les vuit, mig endormiscat, he assistit al ple de l’Ajuntament. M’ha agradat molt tot el que ha dit la flamant Regidora de Cultura. He cobrat la mesada amb estrenes. He quedat per mail amb l’Albert Fàbrega per a visitar plegats La Pedra del Diable. La meva filla ens explica entusiasmada que ha pujat vuit vegades seguides a la Stampida. Encara no tinc el cap a l’hora. Demà lluna plena. Bona nit i destapa’t.

El terme municipal de Vallromanes està encerclat per quatre fites:

1- El Castell de Sant Miquel + poblat ibèric
2- El Dolmen del Collet d’en Gurri
3- La Roca Foradada
4- La Pedra del Diable

Ubiquem-les en el mapa:

El Castell de Sant Miquel (1) marca el límit amb el terme de Montornès. Al nostre vessant de muntanya hi ha el poblat ibèric, del qual en parlaré un altre dia. El Dolmen (2) (aquest concretament és una galeria coberta amb lloses de volt que conserva una de les lloses del sostre i part del corredor) està situat en el límit amb el terme de Santa Maria de Martorelles. La Pedra del Diable (4) pertany a Vilassar de Dalt (per pocs metres no es troba dins del nostre terme!). S’hi arriba per l’antic camí de Premià, agafant un trencall a mà dreta que hi ha entre Can Gurguí i Can Raspall. Aquesta pedra és un menhir que devia fer tres metres (està escapçada per un extrem) i que ara jeu en un revolt del camí…

Me la va ensenyar en Vicenç de Can Maura (a.c.s) com si fos un secret molt ben guardat. Suposo que us preguntareu el per què d’aquest nom tan misteriós. De pedres i altres obres diabòliques n’hi ha escampades arreu. A Santa Pau, per exemple, n’hi ha una altra.

El 7.9.01 vaig escriure un article al setmanari Contrapunt de Mollet on parlava de La Pedra Salvadora de Mollet. La pedra molletana ja no existeix, però al CEIP Pau Vila de Parets tenen una Pedra del Diable dins el pati! A més, l’adreça d’aquesta escola és Avinguda de la Pedra del Diable, 45. La llegenda diu que, de nit, el Diable traslladava grans pedres des del Montseny per a construir el pont de Martorell, però vet aquí que un gall va cantar abans d’hora i l’última pedra que li mancava per acabar l’obra va caure a Parets.

Els menhirs i altres megàlits sempre han estat considerats sagrats, sovint relacionats amb la fertilitat (per la seva forma fàl·lica). L’adoració de les pedres s’anomena litolatria la qual fou prohibida pel cristianisme en el Concili de Nantes (segle VII). Va ser precisament el cristianisme el que (com tantes altres coses) les va demonitzar i destruir o, en el millor dels casos, les va cristianitzar convertint-les en “creus” de terme.

Aquest matí he tornat a visitar la Pedra del Diable. Eren les vuit quan m’he assegut damunt seu. Hi he estat una bona estona. Escoltant els ocells, meditant. Una pau infinita. No he vist el Diable per enlloc. M’ha vingut el record d’en Vicenç… Em va dir: “Abans estava plantada, però quan van eixamplar el camí la van tombar, deixant-la on és ara.”

No hi ha res més trist que un menhir abatut. Jo l’aixecaria. Per cert, què hi pensen posar dins la nova rotonda que estan fent a l’entrada del poble? Jo proposo que hi plantin un menhir…

La Pedra del Diable
Visita amb l’Albert Fàbrega
El diable viu a Can Duch
El menhir de la Pedra del Diable
Seguint el rastre d’Obèlix
En Manel de Can Raspall
Informe sobre La Pedra del Diable
El menhir retrobat

INFORME
DEL MUSEU ARXIU
DE VILASSAR DE DALT

Diari Maresme
Web Vilassar de Dalt
Avui
La Pinya
El Punt

La intel·ligència està sobrevalorada. No n’hi ha prou amb “veure” quina és la sortida, sinó que cal moure els peus cap a la sortida si el que volem és sortir. El “problema” de la vida rau aquí. Tenim la voluntat malalta, que és com dir que “ens manca motivació” per a fer les coses. Schopenhauer i Nietzsche van identificar la clau de l’existència humana en subratllar el seu nucli: la voluntat de poder o el poder de la voluntat. La resta és secundari. Jo sóc el que jo vull en la mesura que el meu voler defineix el meu horitzó vital. Aquest voler és el que dóna sentit als meus actes. Només pot tenir sentit una vida creativa. Crear és voler fer i voler ser, voler instaurar la novetat allà on només hi ha mimetisme, voler superar els límits, els cànons, les pautes… Planteja-t’ho seriosament: Tu què vols, a la vida? La resposta a aquesta pregunta és fonamental. Hi ha vides desorientades, vides que naufraguen, vides en atzucac, vides avortades, vides víctimes del carpe diem (que és un voler confinat a l’instant o la claudicació del voler davant l’espontaneïtat)… Fins que la brúixola de la teva voluntat no es redreci, estàs perdut, seràs una baldufa humana. La prioritat és aclarir què vols, saber on vols anar. Després cal caminar, avançar cap a la meta. Mentre la teva voluntat segueixi anestesiada, confusa, inoperant, no faràs res a la vida. La victòria és dels que tenen clar què volen i lluiten cada dia per aconseguir-ho. La resta: papalloneig vital.

Hi pensava ahir quan caminava pel carril bici: la vida és un seguit de problemes que cal resoldre. Després d’un problema en ve un altre. Els problemes no s’acaben mai. La intel·ligència és la capacitat de resoldre problemes trobant la millor solució possible. No tots els problemes tenen solució, però un problema insoluble ja no és un problema, sinó una putada grossa. El problemes solubles han de ser resolts. La vida tota és El Gran Problema. Si ets capaç de trobar-hi un sentit, pots dissoldre, fins a cert punt, la perplexitat existencial; si no, hauràs d’aprendre a conviure amb el dubte, amb la boira, amb la confusió… Hi ha gent problemàtica: són els imbècils que en comptes d’ajudar a resoldre els problemes en generen de nous. Hom suposa que la felicitat seria l’absència absoluta de problemes, allò que vulgarment s’anomena “tenir la vida solucionada”. Ara bé, una vida sense problemes ha de resultar espantosament avorrida, és a dir, una vida sense problemes pot ser un veritable problema.

Mal de cap. Paracetamol Pharmagenus 650 mg. Revetlla de Sant Joan: musclos a la flamenca, salmó amb salsa tàrtara, cava, coques, etc. Lliris i assutzenes. No som el que la gent creu que som. Hi ha detalls que ens delaten. Magnolier sense flors. Estic aprenent a suportar-me. Papallones. L’ànima de les roses és el seu perfum. Jo tenia una ànima i la vaig perdre en un revolt del camí. Ara només tinc un cos que tendeix a la flacciditat. No hi ha núvols. Som esclaus de les nostres virtuts. Ella pela carabassons. La ressaca de massa passat. Al jardí el senyal del router és molt baix. La platja deu estar atapeïda de gent. Em costa pensar en les possibilitats reals que s’amaguen a la punta dels meus dits. Si deixessis de fumar series completament i definitivament perfecta. Dins el meu cor hi ha una esperança que té el color dels teus ulls. Fa un ventet molt agradable. 50 pulsacions per minut.

Rebo un mail de l’ínclit Juan Abreu:

Un missatger em porta un paquet que conté el llibre de Saül Gordillo Nació.cat. L’obro de pressa i, quan arribo al Sumari, comprovo que SG ha titulat tota la segona part del llibre CATOSFERA. I no solament això, sinó que ha tingut el detall de cloure’l (pp. 123 i 124) amb aquesta mateixa paraula tot fent esment de la meva humil i miserable persona…

El llibret està bé fins a la pàgina 69. Vull dir que la primera part (”Revolució.cat”) és molt llegívola perquè ofereix un relat ben estructurat dels fets i dels seus protagonistes. Sobta trobar-te Montilla pel mig i la intervenció providencial de La Caixa. El problema del llibre és la segona part (titulada genèricament “Catosfera”-la paraula ja havia aparegut abans a la p. 63-) i la tercera (”L’explosió dels blocs”). De la p. 69 en endavat trobem una amalgama, un poti-poti de coses, un allioli mal lligat. Sembla més un catàleg que una altra cosa. Suposo que, amb el temps, hi haurà estudis més rigorosos i profunds, però Nacio.cat acompleix el seu objectiu didàctic malgrat ser una obra feta amb urgència. Em quedo amb la llista dels noms, persones que han lluitat per aquesta triomf col·lectiu.

A mesura que avançava en la lectura, se m’ha acudit una PROPOSTA: hauríem de canviar la data de la Diada Nacional de Catalunya; en comptes de celebrar-la el dia 11-S (commemoració d’una derrota), a partir d’ara l’hauríem de celebrar el dia 16-S (commemoració de la victòria.cat).

NB. Em sembla fatal que s’ignori la denominació de blog i s’opti per bloc. A la penúltima línia de la p. 112 hi ha una errata: on hi posa “Intenet” hi hauria de posar “Internet” (s’han menjar una erra).