Ahir al vespre concert de la
Franca Masu al Casal de Vallromanes, dins la programació de
Trobadors i Joglars. La cantant algueresa és, probablement, el millor que ha passat per la sala polivalent d’ençà que la vam
inaugurar. Va cantar en català, sard, castellà i italià. La mediterraneïtat en estat pur, aquàtica, nítida, blavíssima. Jazzejant, fadejant, la Franca ens va bressolar l’ànima amb les essències de la música popular de la seva illa. Magnífica interpretació de la cançó
Alfonsina y el mar. Un aplaudiment especial per a l’acordionista (Fausto Beccallossi i el seu fantàstic
bandoneó). Llàstima que la sala estava mig buida. No ho entenc. Jo dec ser un extraterrestre. La majoria de la gent en té prou amb el futbol, el politiqueig i la platja.
Cultura? Per desgràcia, l’autèntica
cultura sempre serà elitista.
–&–
Avui, a les nou del matí, m’esperava l’Albert Fàbrega a la plaça de l’Església. Havíem quedat perquè volia conèixer la Pedra del Diable. És un expert en megalitisme. Aviat sortirà la tercera edició del seu llibre. Hem aparcat el tot terreny més amunt de Can Gurguí i hem caminat el tros de sendera fins al menhir abatut. Li hem pres les mides: 3 m. d’alt x 1 m. d’ample. Ell duia la càmera i el GPS. Encara no està clar si pertany al terme municipal de Premià de Dalt o de Vallromanes. El més segur és que estigui just en el límit fent de fita. El GPS ens ho aclarirà. Hem descobert algunes coses interessants. Per exemple, una sèrie de marques d’aspecte serpentiforme, com un rebaix o una osca practicada sobre la roca granítica. L’Albert les ha assenyalat amb un guix i les ha fotografiat. Però el millor de tot ha estat la troballa de la part que faltava del menhir. Al post anterior ja vaig dir que aquesta pedra estava escapçada per una punta. Mirant i remirant per l’entorn, a l’altra banda del camí, primer he trobat una ferradura i, després, més avall, el tros de pedra que faltava per a completar el menhir.
No sóc gaire supersticiós, però la ferradura m’ha donat molt bones vibracions. Per descomptat que m’he l’he enduta i ara la tinc sobre la taula de treball. Les vegades anteriors que havia visitat aquest indret només havia vist la pedra. Avui hem tingut més sort. La
peça trobada està recoberta de molsa (potser per això no la vaig veure a l’hivern) i té un caire que encaixa perfectament amb el tall de la part que falta del menhir. Es devia trencar quan la màquina la va apartar per eixamplar el camí. Amb l’Albert hem parlat de
la possibilitat de tornar-la a aixecar i posar-la en l’espai que hi ha al costat del revolt, lloc on quedaria perfecta. La restauració (enganxar les dues peces) i ulterior erecció del menhir de La Pedra del Diable depèn de molts factors. Primer de tot cal saber dins de quin terme municipal està. Si es troba en el límit entre els dos termes, aleshores caldria posar-se en contacte amb l’altre poble i parlar del tema. Després, comunicar-ho a la Generalitat. Etcètera. Seria fantàstic poder recuperar aquest menhir, redreçar-lo i crear un nou punt d’interès cultural dins el
Parc de la Serralada Litoral. Quan l’Albert m’enviï les fotos, les penjaré.
15:10 Rebo l’esperat mail de l’Albert:
Hola Toni,
He mirat la situació del menhir: és en terme de Vilassar de Dalt!!. Per 50 m. no és en terme de Vallromanes. La divisòria del terme passa pel torrent de can Martí. De totes formes, es troba molt proper al punt on es troben els termes de Vallromanes, Vilassar de Dalt i Premià. Parleu-vos-ho, però estaria molt bé (I SERIA MOLT EXEMPLAR!!) una col·laboració dels tres municipis per aixecar-lo.
Gràcies per haver-me acompanyat aquest matí. T’envio les fotos.
Records
Doncs ni de Vallromanes ni de Premià, sinó de Vilassar. Apa. Us deixo les fotos:
A partir d’avui, i mentre durin les sacratíssimes vacances, canvio el blog pel bloc. (La polèmica terminoil·lògica és tan absurda que fa riure). Tot el que escrigui aquests dies al bloc potser serà bloguejat o potser esdevindrà llibre de paper o vés a saber… L’únic que sé de cert és que la grafomania (si no digital, analògica) continuarà fins i tot a l’illa més aïllada del món. Tal vegada les veritables vacances foren això: desconnectar de l’addicció internètica i deixar d’escriure si més no uns dies, sufocar aquesta malaltissa lletraferidura, però ho veig molt difícil, sobretot viatjant, perquè els nous paisatges t’ofereixen noves inspiracions… Igual que hom no decideix ser escriptor tampoc no pots decidir deixar de ser-ho. Aquestes coses no es decideixen. ENTRELLUM i A RANVESPRE descansaran uns dies lluny del seu blogmestre. We’ll back as soon as possible. Mentrestant us podeu cabussar en els arxius. Teniu 800 posts per triar i remenar. Entrellumaires, que l’abstinència us sigui lleu…..
