Διακοπές στην Ελλάδα

A partir d’avui, i mentre durin les sacratíssimes vacances, canvio el blog pel bloc. (La polèmica terminoil·lògica és tan absurda que fa riure). Tot el que escrigui aquests dies al bloc potser serà bloguejat o potser esdevindrà llibre de paper o vés a saber… L’únic que sé de cert és que la grafomania (si no digital, analògica) continuarà fins i tot a l’illa més aïllada del món. Tal vegada les veritables vacances foren això: desconnectar de l’addicció internètica i deixar d’escriure si més no uns dies, sufocar aquesta malaltissa lletraferidura, però ho veig molt difícil, sobretot viatjant, perquè els nous paisatges t’ofereixen noves inspiracions… Igual que hom no decideix ser escriptor tampoc no pots decidir deixar de ser-ho. Aquestes coses no es decideixen. ENTRELLUM i A RANVESPRE descansaran uns dies lluny del seu blogmestre. We’ll back as soon as possible. Mentrestant us podeu cabussar en els arxius. Teniu 800 posts per triar i remenar. Entrellumaires, que l’abstinència us sigui lleu…..


Franca Masu & Albert Fàbrega

Ahir al vespre concert de la Franca Masu al Casal de Vallromanes, dins la programació de Trobadors i Joglars. La cantant algueresa és, probablement, el millor que ha passat per la sala polivalent d’ençà que la vam inaugurar. Va cantar en català, sard, castellà i italià. La mediterraneïtat en estat pur, aquàtica, nítida, blavíssima. Jazzejant, fadejant, la Franca ens va bressolar l’ànima amb les essències de la música popular de la seva illa. Magnífica interpretació de la cançó Alfonsina y el mar. Un aplaudiment especial per a l’acordionista (Fausto Beccallossi i el seu fantàstic bandoneó). Llàstima que la sala estava mig buida. No ho entenc. Jo dec ser un extraterrestre. La majoria de la gent en té prou amb el futbol, el politiqueig i la platja. Cultura? Per desgràcia, l’autèntica cultura sempre serà elitista.

La crítica: El 9 Nou (20.7.07)

–&–

Avui, a les nou del matí, m’esperava l’Albert Fàbrega a la plaça de l’Església. Havíem quedat perquè volia conèixer la Pedra del Diable. És un expert en megalitisme. Aviat sortirà la tercera edició del seu llibre. Hem aparcat el tot terreny més amunt de Can Gurguí i hem caminat el tros de sendera fins al menhir abatut. Li hem pres les mides: 3 m. d’alt x 1 m. d’ample. Ell duia la càmera i el GPS. Encara no està clar si pertany al terme municipal de Premià de Dalt o de Vallromanes. El més segur és que estigui just en el límit fent de fita. El GPS ens ho aclarirà. Hem descobert algunes coses interessants. Per exemple, una sèrie de marques d’aspecte serpentiforme, com un rebaix o una osca practicada sobre la roca granítica. L’Albert les ha assenyalat amb un guix i les ha fotografiat. Però el millor de tot ha estat la troballa de la part que faltava del menhir. Al post anterior ja vaig dir que aquesta pedra estava escapçada per una punta. Mirant i remirant per l’entorn, a l’altra banda del camí, primer he trobat una ferradura i, després, més avall, el tros de pedra que faltava per a completar el menhir.

No sóc gaire supersticiós, però la ferradura m’ha donat molt bones vibracions. Per descomptat que m’he l’he enduta i ara la tinc sobre la taula de treball. Les vegades anteriors que havia visitat aquest indret només havia vist la pedra. Avui hem tingut més sort. La peça trobada està recoberta de molsa (potser per això no la vaig veure a l’hivern) i té un caire que encaixa perfectament amb el tall de la part que falta del menhir. Es devia trencar quan la màquina la va apartar per eixamplar el camí. Amb l’Albert hem parlat de la possibilitat de tornar-la a aixecar i posar-la en l’espai que hi ha al costat del revolt, lloc on quedaria perfecta. La restauració (enganxar les dues peces) i ulterior erecció del menhir de La Pedra del Diable depèn de molts factors. Primer de tot cal saber dins de quin terme municipal està. Si es troba en el límit entre els dos termes, aleshores caldria posar-se en contacte amb l’altre poble i parlar del tema. Després, comunicar-ho a la Generalitat. Etcètera. Seria fantàstic poder recuperar aquest menhir, redreçar-lo i crear un nou punt d’interès cultural dins el Parc de la Serralada Litoral. Quan l’Albert m’enviï les fotos, les penjaré.

15:10 Rebo l’esperat mail de l’Albert:

Hola Toni,
He mirat la situació del menhir: és en terme de Vilassar de Dalt!!. Per 50 m. no és en terme de Vallromanes. La divisòria del terme passa pel torrent de can Martí. De totes formes, es troba molt proper al punt on es troben els termes de Vallromanes, Vilassar de Dalt i Premià. Parleu-vos-ho, però estaria molt bé (I SERIA MOLT EXEMPLAR!!) una col·laboració dels tres municipis per aixecar-lo.
Gràcies per haver-me acompanyat aquest matí. T’envio les fotos.
Records

Doncs ni de Vallromanes ni de Premià, sinó de Vilassar. Apa. Us deixo les fotos:



Posició al Google Maps


Caminant per Vallromanes

Després del lapsus electoral,
tornem a pujar com l’escuma

Què hem de fer amb els nostres errors?

¿Què hem de fer amb els nostres errors? Fa dies que m’ho pregunto. Els encerts i les victòries alleugereixen la vida; el que pesa són els fracassos, les errades. Aquesta pesantor t’enfonsa cada dia més en la teva pròpia misèria. Com si es tractés d’una ombra espessíssima, el passat erroni enterboleix el present, el distorsiona negativament. ¿Què cal fer, doncs, amb l’ombra que vam ser? ¿O encara la som, encara persisteix en algun racó recòndit? ¿Les persones poden canviar o només poden canviar els seus actes? ¿Si canvien els actes, canviarà la persona? ¿Som el que fem? ¿Podem alliberar-nos del que vam fer? Tota biografia és una gàbia, una garjola feta a la nostra mesura. Una trajectòria erràtica no deixa de ser una trajectòria. Són els meus errors els que determinen les meves possibilitats futures? Fins a quin punt ens interessa mirar enrere? L’experiència només és vàlida si serveix per a millorar el nostre present, sinó l’experiència esdevé un llast inútil. El futurisme no ens salva de la responsabilitat adquirida en el passat. ¿Com podríem fugir endavant si portem una motxilla plena de pedres pesants? ¿Puc renegar de mi mateix i renàixer de les meves cendres? Si fos cristià parlaria del penediment i del perdó (un perdó que mai no depèn de tu). Com que sóc neopagà parlaré de l’oblit necessari i de la voluntat. Em regenero en la mesura que canvio els meus actes amb la ferma voluntat de no recaure en els errors. He dit VOLUNTAT. Hi ha un interès claríssim: no vull tornar a equivocar-me, no vull tornar a cagar-la. Què hem de fer, doncs, amb els nostres errors? Passar pàgina. Aprendre’n. Millorar. Encertar. Cercar sempre la llum malgrat les ombres, encarar la penombra, aclarir l’entrellum… ¿O estem condemnats a repetir-nos ombrívolament perquè no és possible viure sense espifiar-la? Video meliora proboque, deteriora sequor? Em nego a acceptar aquest fatalisme. Vull fer-ho millor. Vull ser millor. Vull superar-me. Estic tip d’equivocar-me. Hi ha un Toni millor que em sedueix des de l’horitzó amb el seu cant diàfan… ¿O potser et sembla avorrit tot aquest plantejament ètic?

Wo die Zitronen blüh’n

Kennst du das Land, wo die Zitronen blüh’n?
Im dunkeln Laub die Gold-Orangen glüh’n,
Ein sanfter Wind vom blauen Himmel weht,
Die Myrte still und hoch der Lorbeer steht,
Kennst du es wohl?
Dahin! Dahin
Möcht’ ich mit dir, o mein Geliebter, zieh’n!

Johann Wolfgang von Goethe, Wilhelm Meisters Lehrjahre

Robert Schumann

Coneixes la terra on floreixen les llimones?
Les daurades taronges flamegen entre el fullatge obscur,
En el cel blau bufa un vent plàcid,
S’alça el llorer i la murtra dorm,
La coneixes prou?
Allí! allí
voldria anar amb tu, amor!

Emborratxa’t

Emborratxa’t! Quin al·licient us queda als rics tret de la fugida etílica? Els pobres també s’empitofen, però ho fan amb calimotxos i litrones. En canvi, vosaltres us engateu amb Chivas Regal i Bombay Sapphire… El que diferencia un ric d’un pobre és la ressaca de l’endemà. Els rics no tenen veïns i tenen ressaques dolces. Emborratxa’t, va, què esperes? Fot-li gargamella avall, ara que no et veu ningú. Sense glaçons, a galet. Fot un bon glop i no pensis, que pensar és un luxe que no et pots permetre. Emborratxa’t, fill de puta. Quin al·licient et queda tret de sobreviure a la teva misèria? Hi ha coses que no s’obliden. Tinc una memòria prodigiosa.

VM & BD Acròpolis


Taciplà

Puta adolescència

En aquest precís instant em costa molt imaginar que hi hagi res al món més difícil que la feixuga tasca d’exercir de pare amb un fill adolescent. Porto anys i panys fent-los classes magistrals, ho tinc per la mà, sé com tractar-los, fins i tot puc arribar a ser un profe enrotllat… Però fer de pare és una altra història, un cosa molt pitjor, UN DESASTRE. Entenc perfectament que molts pares, tard o d’hora, dimiteixin de la seva responsabilitat. No cal entrar en detalls. El cas és que un es cansa de lluitar i de ser el dolent de la pel·lícula. El cas és que és molt difícil raonar amb un adolescent. El cas és que n’estic més que tip, de fotre’m de cap cada dia i cada nit amb la mateixa muralla. Jo no serveixo per a fer de pare com tampoc no vaig servir per a fer de fill… I és que en aquesta vida un no pot servir per a tot. Amb prou feines aconsegueixo escriure sense faltes d’ortografia, que ja és molt. La resta, un fracàs.

Ernest Benach, President del Parlament de Catalunya,
utilitza 3 vegades el terme Catosfera en un post

Culpa

«Per a mi l’essència de la religió és el sentiment de culpa»
(Ohran Pamuk, Istanbul, p. 215)

Només si aconsegueixes superar el sentiment de culpabilitat superes l’estat religiós, és a dir, la ficció de sentir-te re-lligat a un poder superior davant del qual has de sentir-te inferior (”culpable”). Jo no sóc “culpable” d’haver nascut. Jo no sóc “culpable” de ser com sóc… Sóc “culpable” de fer el que faig? La mort de Déu accelera el meu endeuament. El deïcidi és la conditio sine qua non de la Übermenschlichkeit. Tot és permès i ja no accepto cap instància heterònoma que fiscalitzi els meus actes. La llibertat s’autojustifica egòticament. Sense sentiment de culpa, la religió és inviable… Llavors, el que resta és un abisme d’irresponsabilitat? Si ja no hi ha Jutge Suprem, qui jutja les meves accions? La societat, el proïsme, l’ètica laica, els Mossos d’Esquadra? Desculpabilitzar-se és el primer pas en el camí cap al nihilisme. Si no hi ha culpables, no hi ha pecats. Si no hi ha pecats, on són els límits? L’únic límit que podria acceptar és el límit del meu propi dolor insuportable… perquè del dolor aliè no en sé (ni en vull saber) res. O potser sí?

Cassola de caragols amb catxipanda

[Recepta de ma mare] Quatre tomates madures, quatre cebes, un parell de carabassons, un parell d’aurigines, dos pebrots vermells, dos pebrots verds, oli verge extra “Rajolí d’Or” de Llardecans, costella de porc i botifarretes de Can Guàrdia, una cassola de fang i caragols de confiança (tots els he plegat al meu jardí). A Lleida a la samfaina li’n diem catxipanda. Aquest terme només el recull l’Alcover-Moll. Aquí teniu el resultat:

Vagi de gust!