L’any 1991 els electors de la regió de
Dubrovnik (antigament anomenada Ragusa) van votar de forma gairebé unànime a favor de la república de
Croàcia. Per aturar aquest procés d’independència, l’exèrcit iugoslau (majoritàriament serbis i montenegrins) va
declarar la guerra als croates llençant sobre Dubrovnik un atac d’extrema virulència per terra, mar i aire. L’objectiu era annexionar tota la regió a la “Gran Sèrbia”. L’artilleria sèrbia va
bombardejar sense pietat la ciutat la qual, desarmada, fou assetjada durant sis mesos. Milers de cases foren ocupades pels soldats els qual van fer
malvestats: pillatge, incendis, violacions, crims… 40.000 persones van ser desplaçades de les seves llars, un de cada tres edificis de Dubrovnik es va veure afectat, però ni un sol tros de muralla fou destruït. La “perla de l’Adriàtic”, com la va batejar
Lord Byron, declarada patrimoni de la Humanitat, va resistir. No debades el seu lema és “La llibertat no es ven ni per tot l’or del món”. D’això només fa 12 anys.
Josep Pla:
Ragusa és una de les coses més extraordinàries que es poden veure, i no exagero (…) Ragusa és la flor medieval del Mediterrani. És una flor intacta, d’una inoblidable bellesa (…) Les hores que hi vaig passar són les més agradables que he viscut. Ho proclamo perquè el fet és tan insòlit. Quina nostàlgia m’ha deixat Ragusa, Déu meu! Tornar-la a veure seria una de les més grans il·lusions de la meva vida. (OC, XIII, 263-266)
Amén. Fa 80 anys que ho va escriure. Si hagués sabut què passaria després… La “flor intacta” va ser maçolada per la barbàrie. És el que vaig pensar quan la vaig veure: només uns salvatges podrien bombardejar tanta bellesa.
El vaixell ha atracat al port nou, just davant del pont de l’autopista que va cap a Split. Fins a la ciutat vella hi ha un bon tros…
La moneda de Croàcia és la kuna. Canviem 10 € per als bitllets d’autobús. Els comprem en un quiosc. Tot és modern i nou: el port, el pont, la moneda, el quiosc, l’autobús… Estem en un país nou de trinca!
El bus ens deixa a la porta Piles, l’entrada principal. El primer que fem és pujar a la muralla per a veure la ciutat de dalt estant.
La volta a la muralla són dos quilòmetres i escaig de trajecte que valen molt la pena perquè et fas una idea de l’indret: la fortificació, els carrers, els patis, les teulades… i el mar sempre al fons amb el seu un blau poderós, encisador.
Està ple d’italians. Clar, els queda molt a prop. Totes les cases són de pedra. No és un poble museu, sinó que la gent hi viu. Hi ha roba estesa. Teules velles i teules noves. Les noves les van haver de portar de França perquè eren les que més s’assemblaven a les originals. El carrer central es diu Stradun, tot pavimentat de marbre i net com una patena. Els carrerons perpendiculars són estrets i costeruts, alguns tenen escales.
El port vell és petit i bufó, sobretot vist de d’una tronera…
Com que és diumenge al matí, trobem tancada la farmàcia més antiga d’Europa (Mala Braca, situada a l’entrada del claustre del monestir franciscà, fundada el 1317; encara que podríem discutir si la més antiga és la de Llívia). Mala sort. Volia comprar aigua de roses i de lavanda. La font de Sant Onofre és molt curiosa: té 16 màscares a través de les quals raja l’aigua potable.
31.10.86
17.3.91
6.8.07
