ENTRELLUM

Som el que som en la mesura que ens diferenciem dels altres, però aquesta diferència és sovint la que ens condemna. Com fou condemnat Sòcrates. Aviat farà 4 anys que bloguegem. Aquest és el post número 855 d’ENTRELLUM. Hem superat les 150.000 visites. Diuen que som un blog de referència. No estem mal situats al rànquing. Ningú no ens ha regalat res. No som genials. Només creiem en el treball (no és una fe, sinó una constància). En el treball i en la llibertat. Aquesta és la nostra voluntat de poder. [Agafeu-vos la primera persona del plural com vulgueu]. La resta són romanços.

La nova actualització del rànquing de blogs en català d’Alianzo m’ha situat en 5è. lloc (abans ocupava la 10a. posició):

Crida l’atenció que dels 5 primers blogs 3 siguin del Vallès Oriental: Marc Vidal de Granollers, Joan Ramon de Llinars i servidor de Vallromanes. Dins la Catosfera, per tant, s’imposa la Vallesfera. Així l’han batejada en Marc i en Joan Ramon. Em sembla una bona iniciativa, això d’aplegar en un metablog tots els blogs d’un territori concret. Un bon precedent en aquest sentit és, per exemple, Ebresfera.

Una altra cosa que em crida l’atenció és que dels 5 primers blogs classificats 4 tenen una capçalera on apareix la cara del seu autor…

Considero que el fet que els bloguers donin la cara és una garantia de credibilitat. L’anonimat ha caigut en el desprestigi. Hi ha alguna cosa de “marca” en aquesta presentació a cara descoberta (en Marc en sap més, de branding, i ho explicaria millor). També podríem analitzar els fons (per què hem escollit aquesta foto i no una altra), el tipus de lletra, els colors predominants, la ubicació (esquerra, centre, dreta) del blogger dins la capçalera. De tot plegat se’n podrien extreure moltes conclusions…

La data m’agrada: 25 d’octubre de 2008. La cosa crema [Et de faire oublier que la monarchie a été imposée aux Espagnols par le dictateur Franco, peu avant sa mort, en 1975]. Ens tombaran l’Estatut. La corda es tiba cada cop més… Somio el Dia de l’Alliberament.

Igual que no tienen narices de publicar las balanzas fiscales tampoco permitirán los referendos. Como sugiere maty, lo mejor es meter a todos los nazionalistas en la cárcel o ejecutarlos directamente. Cuando entren los tanques por la Diagonal con la cabra de la legión al frente marcando paso marcial, los birmanos vendrán a ayudarnos, como antaño Eric Arthur Blair, que dios lo tenga en su gloria orwelliana. (Una temporada en el infierno)

Blogs de lletres ha guanyat el Premi Lletra_07. Enhorabona, Josep!

Al meu poble és Festa Major. Fa un solet que enamora.

Birmània serà democràtica.

L’educació en aquest país està tan malament que cada cop que sento que canviaran alguna cosa em poso a tremolar perquè sóc conscient de què encara és susceptible d’empitjorament. L’última genialitat del govern ZP és la següent:

Quina mania amb la Ciutadania! Si no en tenien prou amb L’educació per la ciutadania a l’ESO, ara es volen carregar la filosofia del BTX.

El Ministerio está jugando con el profesorado de filosofía y probablemente también con las asociaciones de filósofía. Está claro que su intención es que los profesores de filosofía nos “reconvirtamos” en profesores de “Educación para la Ciudadanía” en 4º de la ESO y 1º de Bachiller. ¿Qué ocurrirá cuándo llegue un nuevo partido que considere que la Educación para la Ciudadanía carece de sentido en un bachillerato? ¿O si hubiera cambios en el actual gobierno y los nuevos responsables de educación piensan que la EpC no debe impartirse? ¿Se acordará alguien para entonces de la palabra “filosofía” o “ética? Debemos seguir manteniendo las movilizaciones, escribiendo a medios de comunicación, políticos y cualquier tipo de representante. Debemos luchar contra la ambigüedad del acuerdo, y reivindicar un nuevo acuerdo que mantenga la denominación “filosofía”.

¿Filoqué? Pa qué. Pues no semo siudadano, ¿pa que pretendé cosa otra? Toos eso tios raros, con raros nombre como er Kan o er NIche, o el heidegggg¡? solo sirvían -cuando la filoqué se enseñaba en los colegios- pa liar a lo bueno siudadano, y así salían: terrorista y to lo demás. Bueno, os dejo que me voy al tajo y aluego a ver el gran hermano. Ese si que enseña, lo desía el instructó: como la filosoqué de la vida no hay na. Arrivederchi roma que decían los atlantes en el comic que leí. Bueno, también es que es lo único que he leío. Jo, qué pesao me pongo cuando me apongo intelestuá. Alé adió.

Escolto Montilla al Parlament. Diu que “a Frankfurt van els escriptors que volen anar” (sic). Fa un moment ha dit “plaços” (en comptes de terminis). Acaba el seu discurs dient que “per sort Catalunya no és un cuarté (?)” Una pregunta indiscreta: ¿Ha cursat (el bachiller) Montilla alguna vegada l’assignatura de filosofia?

La història és bonica, entranyable, poseu-li els adjectius que us plaguin; per això l’explico. El seu nom és Ramon Aparicio, charpentier de St. Félix de Tournegat, nascut a l’Argentina de la qual va haver de fugir per raons polítiques fa 35 anys. Ens vam trobar al refugi de Pinet el dissabte 22 de setembre. Ell duia un casquet de llana andí que no es va traure en cap moment. Havia vingut a esventar les cendres d’un amic al cim del Montcalm. L’amic, professor de dibuix en un lycée d’Alsàcia, s’havia suïcidat. Acompanyaven Ramon tres amics del difunt: una japonesa amb el cabell tenyit de vermell que viu a Luxemburg, un jove executiu parisenc i un vell col·lega que ara exerceix a Niça. Tots quatre havien vingut a retre el darrer homenatge a l’amic comú dalt del Montcalm. Per què? Era la seva darrera voluntat. En Ramon li havia fet estimar les muntanyes; el Montcalm va ser el primer 3.000 que van fer junts.

Al vespre, havent sopat, en Ramon va agafar la guitarra i va cantar algunes cançons: melodies argentines, franceses, catalanes, occitanes… Sí, occitanes. Va sentenciar que el catalán es un dialecto del occitano. No li ho vaig discutir. Baixant de la Pica me’l vaig tornar a trobar. Coixejava. Ando jodido de la rodilla… Vam estar una bona estona caminant plegats, xerrant… Em va donar una targeta seva. Ens vam fer una foto a l’estany de Montcalm. Vam parlar de política (Es difícil ser anarquista…) i d’altres coses més importants (Las mujeres son como las maderas, unas más blandas y otras más duras…) Va recitar fragments del Canigó de Verdaguer. Se sabia de memòria molts poemes…

Qui pogués tenir amics com en Ramon. El seu amic restarà per sempre a les muntanyes. Nosaltres vam davallar.

Ho escriu Homer a l’Odissea (al capítol de la presentació d’Ulisses als feacis) i ho tradueix Riba divinament:

Car no hi ha glòria més gran per un senyor, a la vida, que allò que amb els seus peus i amb els seus braons acompleixi.

Si diumenge feia el cim, avui encara en pateixo les conseqüències: una dolorosa ressaca muscular que els castellans anomenen agujetas. La denominació científica és DOMS (Delayed Onset Muscle Soreness). En català hi ha gent que diu “agulletes” o “tiretes”, però és incorrecte.

Gabriel Bibiloni va dedicar un post a la qüestió: Alguna barbaritat lingüística més? Segons el lingüista mallorquí, l’alternativa catalana a les agujetas castellanes seria esbraonament. Alguns proposen també cruiximent. Ambdues opcions m’agraden (la primera és més mallorquina i la segona més valenciana). Esbraonar-se és perdre el braó, el vigor, fatigar-se en alt grau. A mi els braons que més mal em fan són els braons de les cames, o sigui, de genoll en amunt; també el talons d’Aquil·les i els músculs bessons; sobretot quan pujo o baixo escales…

Vaig acomplir el somni de fer el cim de Catalunya amb els meus peus i amb els meus braons, però vet aquí que ara estic esbraonat… Tanmateix, com diuen també en castellà: Sarna con gusto no pica. ¿Sabeu quina seria la traducció d’aquest refrany al català?

Ahir l’Eduard Batlle, en un article publicat a El Punt [La catosfera, a mil per hora], va gosar incloure aquest humil blog dins la seva llista de blogs catalans de referència. Que déu l’hagi perdonat.

Val a dir que trobo a faltar Saül Gordillo. Dels 12 que formem l’alineació catosfèrica em crida l’atenció que n’hi ha 3 que escriuen els seus blogs en lengua castellana (Jaume Soler, Dídac Lee -que malgrat el .cat escriu en castellà- i Eduard Punset, aquest últim amb l’agreujant del .es) . Si no empren el català, Sr. Batlle, no formen part de la CATosfera.

Ahir diumenge 23 de setembre de 2007 a les 11:20
vaig fer el cim de la Pica d’Estats.

I el Verdaguer

Catalunya -emboirada- sota el meus peus

Aquí trobareu el relat

Jacint Verdaguer hi va pujar fa 124 anys. Jo, si tot va bé, faré el cim aquest diumenge. No cal dir que em fa MOLTA il·lusió. Les previsions anuncien pluja…

Les onze. Hora de l’esbarjo. Em toca guàrdia de pati. Em poso a passejar tranquil·lament entre els alumnes. Esmorzen, xerren… Pujo al pati de dalt. N’hi ha que juguen a bàsquet, altres xuten la pilota. A la cantonada esquerra, al final de tot, veig una aglomeració de gent. Reconec algunes cares. Estan arrencant els plomalls de gineri (Cortaderia selloana) i després els utilitzen per emprenyar els companys. De sobte, veig que dos alumnes de tercer comencen a barallar-se. Cridòria general. La resta s’aplega al voltant dels contendents i els encoratja. Primer penso que la cosa no té gaire importància, però observo atònit que els cops de puny són cada cop més decidits i que la batussa creix en violència… Crido els seus noms sense èxit. Segueixen encegats en els pinyacs. Cauen a terra, es tornen a aixecar. Corro a separar-los, però no em veuen, no em deixen… He de fer molta força per a desaferrar-los. Al final, ho aconsegueixo. La cara d’un està prou contusionada. El colze de l’altre encetat. Té gotes de sang a la samarreta. Acompanyeu-me a direcció, xavals. La cap d’estudis els agafa. Escric els corresponents comunicats. Explico la pel·lícula al director. Deixo els comunicats a la gaveta dels respectius tutors. Sona la sirena de l’esbarjo. Primera guàrdia de pati.