En tinc prou amb la nit

Tothom és a dormir. Baixen per la riera les escorrialles de la pluja. Amb la seva penombra groga el fanal ensopeix la nit. No vull entendre el món. No em calen més paraules. Hi ha un silenci majestuós com si els arbres estiguessin agraïts, com si el cel hagués baixat fins al fons de la vall per acaronar les arrels més profundes. No vull cap més ficció. En tinc prou amb la nit que em bressola humida. Tothom és a dormir. De sobte reverdeix la molsa dels records.

Bones notícies del nord

(EG4) Blau de Rodes

Des de la finestra panoràmica de la cabina comprovo que hem arribat a port i que hi ha atracats quatre vaixells més, alguns dels quals són veritables ciutats flotants que porten el triple de passatge que el nostre (n’hi ha que tenen fins i tot pista de gel i camp de golf!).

El primer que em crida l’atenció és el color de l’aigua. No havia vist mai un blau com el de Rodes. Prop de la sorra és atzur turquesa, però m’agrada sobretot la tonalitat que agafa l’aigua amb una mica de profunditat.

Un shuttle bus en acosta a les muralles de la ciutat medieval. És l’hora de màxima calda, quarts de quatre de la tarda. Entrem per una de les portes i enfilem el carrer Sòcrates

Botigues i més botigues. El carrer Sòcrates fa costa amunt fins a la Mesquita del Solimà. El Palau del Gran Mestre també queda a la part alta de la ciutat. Anem per l’ombra i bevent aigua constantment. A Rodes hi ha pocs arbres: alguns xiprers, buguenvíl·lies… Pel camí trobem dues placetes conegudes per les seves peculiars fonts: l’una té un mussol al capdamunt i l’altra tres hipocamps. Visitem el Palau. El que paga més la pena són els mosaics romans que provenen de l’illa de Kos (pàtria d’Hipòcrates). Al soterrani hi ha un museu amb peces certament interessants (i un aire condicionat que s’agraeix). Baixem pel Carrer dels Cavallers, que -oh, increïble- no té cap botiga!

Davant el Temple d’Afrodita (una ruïna depriment) trobo aquesta pintoresca gelateria mòbil…

A prop hi ha un arbre en el qual s’han aplegat totes les cigales de Rodes. El soroll que foten és ensordidor. Sortim per la porta de la muralla en direcció al port de Mandraki en el qual hi havia el Colós de Rodes. Dues columnes a l’entrada del port assenyalen l’indret on estaven els peus del llegendari Colós…

Diuen que un terratrèmol el va abatre i que, més tard, les seves restes foren venudes i transportades sobre els geps de 900 camells… El déu Hèlios es va quedar sense estàtua. Rodes, des d’aleshores, és un cau de mercaders. Sort de la seva aigua i de les seves platges…

Mentre tornem al vaixell penso que aquest cel i aquest mar van inspirar les beceroles de la filosofia. Tales, Anaximandre, Anaxímenes, Heràclit, Pitàgores van veure els mateixos blaus que jo estic veient… El pare de la filosofia afirmava que el principi (αρχή) de tot és l’aigua (νερό).

L’aigua de l’Egeu, el seu blau inoblidable, bressol de la nostra atrotinada civilització. Ara els filòsofs fem creuers i ens permetem el luxe de reduir la filosofia a somatosofia. Com una font que encara raja envoltada per les ruïnes d’un jardí abandonat, povera e nuda, la filosofia manté el seu batec imperceptible enmig del brogit del Gran Mercat…

Wo die Zitronen blüh’n

Kennst du das Land, wo die Zitronen blüh’n?
Im dunkeln Laub die Gold-Orangen glüh’n,
Ein sanfter Wind vom blauen Himmel weht,
Die Myrte still und hoch der Lorbeer steht,
Kennst du es wohl?
Dahin! Dahin
Möcht’ ich mit dir, o mein Geliebter, zieh’n!

Johann Wolfgang von Goethe, Wilhelm Meisters Lehrjahre

Robert Schumann

Coneixes la terra on floreixen les llimones?
Les daurades taronges flamegen entre el fullatge obscur,
En el cel blau bufa un vent plàcid,
S’alça el llorer i la murtra dorm,
La coneixes prou?
Allí! allí
voldria anar amb tu, amor!

Plaça de les Arts

10:30 He anat a l’Oficina Gestora de Granollers per a portar els papers que acrediten els tres crèdits que em demanen per accedir al tercer estadi (3r. sexenni) de promoció docent. Estava tancada. Hi tornaré demà.
He deixat el Volvo al centre Auto Equip perquè li canviïn l’oli. M’han dit que estarà a les 12.

He caminat una mica cercant un indret tranquil, un banc agradable on poder asseure’m per a llegir allunyat del brogit del trànsit. Primer he pensat que podia acostar-me a la riba del Congost, però tot vagarejant he trobat aquesta placeta que té una petita porxada amb un sostre hexagonal sostingut per sis columnes. La plaça és un quadrilàter arbrat amb plataners que acull un parc infantil protegit per una tanca de fusta i set bancs pintats de blanc als quals no els aniria gens malament una nova mà de pintura. És la Plaça de les Arts, al barri de les Tres Torres. No la coneixia. Acabo de descobrir que a Granollers hi ha una altra Porxada, molt més modesta, tot sigui dit.

El cel està ennuvolat, gris i tapadot com ahir. Els ocells piulen. El bar-cerveseria de la plaça es diu Las Torres i té quatre taules metàl·liques a la terrassa. Tot això ho estic escrivint amb un pilot negre a les dues últimes pàgines del llibre Istanbul de Pamuk, en l’espai en blanc que queda després de l’índex. He escollit el banc isolat del racó de la plaça. Són les 10:45. Tinc per endavant una hora justa de lectura. M’havia quedat a la pàgina 78 on Pamuk parla dels paisatges del Bòsfor pintats per Melling… A veure fins on arribo.

11:25 Magnífic el capítol titulat Hüzün (la saudade turca). Hi ha una llarguíssima enumeració (dura set planes: de la 110 a la 117) senzillament magistral.

11:40 Al banc de l’altra cantonada dos adolescents d’origen magribí parlen prou alt emprant la seva llengua materna. Al banc del davant una parelleta festeja, somrients, feliços. Els pardals no paren de piular.

19:02 He fet arròs negre per dinar. Costa de pair.

La mar i la pluja

Hi ha poques coses en aquesta vida que m’agradin més que caminar. Després d’aquest últim mes frenètic en el qual s’han ajuntat el final de curs amb la política, els jurats i la selectivitat; aquesta tarda he tornat a calcigar els corriols emboscats del meu poble verd, petit i tranquil (tranquil sobretot quan no s’hi interposa la política). Reveure el mar des de coll de Clau. El fill de puta del quad que passa a tot drap i aixeca una polseguera asfixiant. Badar i divagar assegut en un banc de fusta del mirador de la Cornisa. Les papallones m’escorten. Ginesta. Esbarzers florits. Suo amb delit. Cauen del cel gotes tímides. Es congria la tempesta entre la costa i la gran ciutat. Trona i llampega. Salta una llebre entre els matolls i es posa sobre una pedra grossa; immòbil, impàvida, em mira de reüll. Jo tampoc no em moc. Estem dos o tres minuts així, aturats, fitant-nos l’un a l’altre. De sobte fot un bot i desapareix. Al capdamunt de Sant Mateu comença a ploure de valent. Quin goig! Abraço la pluja, obro la boca i me la bec, m’amaro amb aquest deliciós bateig. M’aixoplugo sota la vella figuera. Quan cessa el ruixat, enfilo camí avall. La baixada és una meravella: la pols humitejada, el cel esbandit, la flaire de la pinassa… Passo per Can Gurguí. Dues hores lluny de tot, al costat de casa, molt a prop del cel, a l’abast de l’horitzó… La mar i la pluja són germanes; ambdues guareixen l’ànima. D’ençà que dormo amb una Sra. Regidora les nits són més tendres.

Caminant per Vallromanes

Primera comunió

Ahir vaig assistir a la comunió del Víctor, un nebot meu. No entenc per què segueix existint encara aquesta tronada tradició. La Seo de Lleida estava plena de familiars endiumenjats pendents d’unes criatures disfressades ridículament. Mentre el capellà estava fotent el sermó, jo em fotia una canya a la terrassa del bar que han posat (molt ben posat) allà dalt, amb unes vistes magnífiques de la ciutat; ideal per anar a prendre un gintònic les nits d’estiu. El millor de les comunions (bateigs, casaments i altres cerimònies absurdes) és el banquet. Vam anar a Balaguer i vam dinar a redós d’un alzinar molt agradable. Fa dos anys que també va fer la comunió l’Anna, una altra neboda meva. Aleshores vam dinar a la pineda del mític Cal Nenet de Butsènit. Vaig escriure-li la següent dedicatòria en el llibre de records (un d’aquests llibres tan kitsch):

Mallerenga

Una mallerenga carbonera (Parus major) voleteja per l’olivera, va de branca en branca fins que salta al magnolier. És la primera vegada que la veig; la merla i el pit-roig, en canvi, sovintegen pel jardí. Mallerenga després de la pluja, glicina florida, roses primeres. La gespa més alta i més verda que mai.

Voleu escoltar-la?

Cirerers florits sota la pluja

Tota aquesta pluja. Totes aquestes paraules. Tots aquests somnis. Segurament hi ha un camí. Com hi ha cirerers florits i roses que s’esbadellen. Un camí que cal construir amb la fe dels nostres avis i el somriure dels nostres fills. Sense estridències. Sense violències. Un camí de raó que ens alliberi. Un camí nou que deixi enrere les antigues servituds. Segurament hi ha un futur on podrem ser el que som sense haver de retre comptes a ningú, sense haver de justificar cada passa, cada gest, cada mot. Totes aquestes paraules. Tots aquests somnis. Cirerers florits sota la pluja.

Nostàlgia

S’ha girat el temps. El vent del nord empeny les bromes que omplen el cel de grisos. Capcinegen les branques dels plataners. Les poncelles tremolen. Som la tèbia ressaca de l’hivern. Som el perill a trenc de llavis. Som la distància impossible entre les pells. Som la nostàlgia dels camins bosquívols. S’ha girat el temps. El cor -que havia de florir- se’m glaça. Som el xiuxiueig de l’aire per totes les cantonades, la promesa indeleble d’un horitzó sense ales, el silenci de déu, nostàlgia infinita de totes les mirades.

powered by ODEO

Faves a la planiana

Esgrano faves a la terrassa. Fa un solet que enamora. El veí em demana permís per retallar les branques del meu llorer que envaeixen el seu jardí. S’ha fet una bèstia. Està florit. Li dic que talli el que li plagui i que aprofiti les fulles per al guisat. Faves tendrals. Me’n menjo alguna de crua. Les cuinaré segons la recepta que dóna Pla al volum XV, p. 114. A Can Guàrdia (la botiga de queviures del poble) trobo els ingredients necessaris…

Pla, tan sorneguer i genial com sempre, escriu aquesta frase:
Les faves són com les dones: de seguida fatiguen, però es troben en l’arrel permanent de la il·lusió humana.

I jo afegiria: hi ha dones tan faves que ni amb tota la il·lusió del món te les empasses.