Diari d’una desconnexió

Diumenge, 30. Desembre. 2007

Dilluns 24.12.07 Nit de Nadal. Lluna plena.

Cada any fas millor la sopa de galets. El brou d’enguany, a més de la vianda de Can Guàrdia i els galets de Caldes de Montbui, duia peus de porc. Pilotes memorables. Repeteixo. Poso la panxa de perill.

Dimarts 25.12.07 Dia de Nadal.

És la primera vegada que aconsegueixo “sorprendre’t” amb un regal. El pengem al millor pany de paret del menjador. Negres, ocres i vermells que omplen de vitalitat la llar. Com el teu somriure: el meu millor regal.

Dimecres 26.12.07 Sant Esteve

Dinar familiar a Lleida. No hi ha boira! Caragols a la gormanta i canalons. El caliu de la família.

Dijous 27.12.07

M’emociono a l’aeroport quan la meva filla s’acomiada. Se’n va uns dies a Londres sense nosaltres. La Cuca s’ha fet gran. L’escena em recorda aquella nit d’estiu de 1982 a l’andana de l’estació de Lleida quan vaig agafar el tren que m’havia a portar a Pamplona. Les llàgrimes de mon pare en veure marxar el seu fill primogènit… Per sort, la meva filla no trigarà dos anys a tornar. Ens retrobarem per cap d’any.

Fem quilòmetres cap al nord. Avui dormirem a Hôtel des Trois Couronnes de Carcassona, ciutat del Llenguadoc, Occitània, capital del departament de l’Aude…


Divendres 28.12.07

Desconnexió total.

Dissabte 29.12.07

Desconnexió total.

Diumenge 30.12.07

De tornada, escoltant la ràdio del cotxe, m’assabento de què Benazir Bhutto ha estat assassinada. Una pèssima notícia per a cloure l’any.


Demà s’acaba el termini per a participar al llibre Blogs & Literatura. Ja han enviat els seus textos 121 bloggers entre els quals una poetessa algueresa! Encara hi ets a temps…

Desat a Alguer, Bhutto, Caldes de Montbui, Carcassona, França, Lleida, Londres, Mirepoix, Seta, boira, ciberliteratura, família, filla, llibres, menjar, terrorisme, vacances, viatges | 3 comentaris | Enllaç permanent

La màscara nietzscheana

Dilluns, 26. Novembre. 2007

Alles, was tief ist, liebt die Maske [Tot el que és profund estima la màscara]. Així enceta Nietzsche l’apunt número 40 de Més enllà del bé i del mal. I el finalitza així:
Aital emmascarat [Verborgener], que per instint necessita parlar per a callar i silenciar, i que és inesgotable en el subterfugi de la comunicació, vol i procura que sigui una màscara la que circuli pel cap i pels cors dels seus amics; i suposant que no ho vulgui, algun dia se li obriran els ulls i veurà que, malgrat tot, allí hi ha una màscara d’ell, i que és bo que així sia. Tot esperit profund necessita una màscara [Jeder tiefe Geist braucht eine Maske], i encara més: al voltant de cada esperit profund constantment creix [lit. s’enguixa: wächst] una màscara gràcies a la contínua interpretació falsa, o sigui superficial [flachen], de cada paraula, cada passa, cada senyal vital que dóna.

A l’apunt 175 del llibre Humà, massa humà Nietzsche rebla:

La mediocritat és la màscara més afortunada que pot lluir l’esperit superior, perquè la majoria de la gent, és a dir els mediocres, no s’adonen de la disfressa.
Per tant, la presumpta sinceritat pot ser sovint la millor màscara; i la presumpta mediocritat també. Anònim, pseudònim, heterònim o ortònim, no hi ha manera de desemmascarar-se. Les paraules són màscares rere les quals ens amaguem. Per això, jo mai escric el que realment penso o el que realment sento, perquè el que realment penso i el que realment sento no es troba a l’abast de les miserables paraules, que només són ombres, boira, ersatz…

[En castellano]

Desat a Deutsch, Nietzsche, Pessoa, boira, filosofia, mediocritat, màscara, ombra, paraules, sinceritat | 3 comentaris | Enllaç permanent

Benvingut octubre

Dilluns, 1. Octubre. 2007

He canviat la imatge de la capçalera. No és la primera vegada que ho faig. Algú amb criteri em va dir que la foto amb el Partenó al fons estava torta. N’he posat una de nova que és un retall d’aquesta foto que em va fer el diumenge 23 de setembre l’amic Joan Bautista al Coll de Riufred (2.978 m.), baixant de la Pica. Estic de perfil contemplant el paisatge del vessant català del massís. El que es veu al fons no és fum, sinó boira: Catalunya emboirada del cim estant.

ENTRELLUM: Llunyania on es veuen les coses boiroses o incompletes
(Diccionari CVB)

Desat a Catalunya, Joan Bautista, blogologia, boira, fotos, muntanya | 2 comentaris | Enllaç permanent

De la problematicitat de la vida

Dilluns, 25. Juny. 2007

Hi pensava ahir quan caminava pel carril bici: la vida és un seguit de problemes que cal resoldre. Després d’un problema en ve un altre. Els problemes no s’acaben mai. La intel·ligència és la capacitat de resoldre problemes trobant la millor solució possible. No tots els problemes tenen solució, però un problema insoluble ja no és un problema, sinó una putada grossa. El problemes solubles han de ser resolts. La vida tota és El Gran Problema. Si ets capaç de trobar-hi un sentit, pots dissoldre, fins a cert punt, la perplexitat existencial; si no, hauràs d’aprendre a conviure amb el dubte, amb la boira, amb la confusió… Hi ha gent problemàtica: són els imbècils que en comptes d’ajudar a resoldre els problemes en generen de nous. Hom suposa que la felicitat seria l’absència absoluta de problemes, allò que vulgarment s’anomena “tenir la vida solucionada”. Ara bé, una vida sense problemes ha de resultar espantosament avorrida, és a dir, una vida sense problemes pot ser un veritable problema.

Desat a boira, dubte, felicitat, filosofia, problema | 1 comentari | Enllaç permanent

Boira

Dimarts, 6. Febrer. 2007

Hi ha una boira espessa que ho embolcalla tot: el Vallès, la meva vida, tot. Hi ha hagut sempre un impuls cap a l’abisme, una tendència gairebé suïcida… No m’ha importat mai escollir l’instant que se m’oferia temptador. Boira, penombra, entrellum. Encara estic aprenent a ser qui sóc.

Desat a Vallès, abisme, boira, penombra | 1 comentari | Enllaç permanent

És així (II)

Dimecres, 31. Gener. 2007

És així que la lluna m’envia un mail: “Prepara’t, Toni, que vinc tota plena i no et salvarà ni déu”; què malaputa la lluna quan s’acosta amb la seva llum sibil·lina; què malaputa; ¿Com podria preparar-me per a tanta disbauxa? ¿Com podria preparar-se ningú quan la mare de totes les femelles ataca sense contemplacions?
És així que miro el mar a les fosques; escolto Corinne; m’allunyo dels somnis; sóc fugitiu;

És així que malmeto el secret més ben guardat: la veritat és un revolt on s’amaguen les mentides; si hem de ser feliços, si aquesta absurda expressió (felicitat) és alguna cosa més que un mite, si significa quelcom, quelcom real i versemblant, només pot ser hic et nunc;

És així que m’endinso en la confusió; més punts i comes; la boira sobre el mar; pluja infinita; la comèdia un altre cop; la música de les onades; el balbuceig de l’escuma; illes perdudes;

És així que la lluna em sedueix sense remei, definitivament, amb dolcíssima penombra;

És així que esdevinc diví; una casa davant del mar; el silenci perfecte; melangia;

Desat a Corinne Bailey, boira, felicitat, llum, lluna, penombra, poemes, secret, seducció, silenci, somnis | 1 comentari | Enllaç permanent

Mari Pau Huguet

Dimecres, 10. Gener. 2007

Fa uns quants dies que em persegueix la imatge de la Mari Pau Huguet anorèctica: aquest coll, aquestes clavícules, aquest estèrnum, aquests bracets… La que havia estat la pubilla de Catalunya ara és un esquelet que fa pena de veure i que hauria de ser enretirat de la visió pública per exigències deontològiques. A l’atàvica carrincloneria televisiva de TV3 s’afegeix aquesta lamentable estampa gens exemplificadora, aquest atemptat estètic en forma de presentadora-poqueta-cosa-que-es-creu-guapeta. Una de dos: o que s’engreixi o que plegui. Des d’aquí ho denuncio perquè en quedi constància.

Travesso la boira vallesana tot escoltant Van Morrison. Explico la metafísica aristotèlica. Penso en tu.

Desat a Aristòtil, Catalunya, Mari Pau Huguet, Vallès, Van Morrison, boira, menjar, tele | 9 comentaris | Enllaç permanent

Els meus errors

Dijous, 28. Desembre. 2006

Em llevo molt d’hora. Aixeco la persiana i veig la llum esmorteïda dels fanals enmig de la boira. Hi ha molta boira. Vull aprofitar el dia d’avui per a corregir exàmens. La darrera setmana de classes se’m va acudir la genial idea de fer controls als quatre cursos de batxillerat (dos primers i dos segons) amb la qual cosa em vaig endur feina per casa… Tinc el munt de paperassa sobre la taula, esperant els estralls del retolador vermell. No ho penso deixar per al any que ve. Vull començar el 2007 net en aquest sentit.
Una altra mena de catarsi. Vull acabar l’any parlant dels meus errors. És molt fàcil parlar dels encerts, dels èxits i les victòries; però no ho és tant admetre els teus defectes. Malgrat el que pugui semblar, jo sóc una persona molt autocrítica, i m’agrada que em critiquin perquè això em serveix per a millorar.

Per exemple, aquell malaguanyat dia que -encara no sé com, és un misteri absolut que no he aconseguit esbrinar-, mentre escrivia el poemari UCP, vaig manllevar unes frases d’un post del blog d’en Litus; i el que encara és pitjor -i aquí el misteri absolut ja esdevé fatalisme inextricable-, vaig recitar aquell fragment en públic…! El que va venir després fou inenarrable. Aquest és un dels errors que he pagat més cars a la meva vida. No, no vull amagar-me’n. Alguns ja s’encarreguen de recordar-m’ho contínuament. Només cal anar a l’article de la Viquipèdia i llegir l’últim paràgraf. Us ho agraeixo de tot cor. Alguna taca hi havia d’haver en un expedient tan brillant, alguna ombra enmig de tanta ENTRELLUM. Els errors ens fan humans; i els errors majúsculs ens fan encara més minúsculs, és a dir, més humans.

O quan em poso a parlar de política. Un desastre. Ahir el Manel em deixava el següent comentari:

Des que no xerres de política, fins hi tot jo m’he afeccionat a llegir-te. Has fet bé d’abandonar el talibanisme polític per a dedicar-te a allò que saps fer.

I té raó. Gràcies, Manel, de veritat, m’estimo més guanyar-te com a lector que espifiar-la amb el coi del politiqueig que només és una font de rancúnies sectàries. Et faré cas.

O el meu tarannà colèric, visceral, narcisista, egolàtric, pedant, prepotent, demolidor, caníbal, i quatre mil adjectius més…

I més errors que us podria explicar, però que em guardo per a la intimitat de la meva consciència. Tampoc no és qüestió de ser tan tan tan autocrític. Potser en un futur, quan escrigui les meves memòries, ho explicaré tot, tot i tot. Ara per ara, val més deixar-ho aquí i aturar aquesta autòpsia pornogràfica. Suposo que, amb el temps, el que comptarà és el balanç final de la trajectòria, i no pas aquesta anècdota concreta o aquella punyeteta singular. Suposo.

Desat a UCP, boira, futur, institut, misteri, ombra, política, viquipèdia | 5 comentaris | Enllaç permanent

Sant Esteve

Dimarts, 26. Desembre. 2006

Hem sortit de casa a mig matí amb un sol esplèndid. A partir de Cervera hem trobat boira gebradora. El termòmetre no s’ha mogut dels 0º en tot el dia. Dinar familiar. Ha vingut ma germana petita, que viu a Portugal i té dos criatures: la Núria i l’Adrià. M’ha dit que llegeix cada dia ENTRELLUM perquè és la seva manera de no perdré contacte amb el català. La matrona, per descomptat, ha preparat unes plates de canelons, especialitat de la casa…
Li he dit que els seus canelons són famosos a internet… I ella ha respost que només cuina canelons per als seus fills! D’aperitiu ha fet uns cargols a la gormanta que estaven per a llepar-se els dits:

Com que fotia un fred que pelava, no hem sortit gaire al carrer. Tanmateix mon pare ha insistit a ensenyar-me l’hort. Està orgullós dels seus calçots…

Hem jugat al dòmino. Hem xerrat a l’entorn del foc a terra. La família és un gran invent. Et fa sentir el caliu de pertànyer. Quan hem marxat, la boira seguia allí fora, embolcallant-ho tot. Vaig viure 18 anys amb ella. Em va deixar tocat per sempre. Sense tenir en compte aquests 18 anys boirosos de la meva infantesa i adolescència, és molt difícil comprendre com sóc. De vegades penso que des que vaig marxar de Lleida no he fet res més que buscar la llum…

Desat a Cervera, Lleida, Portugal, boira, canelons, cargols, família, infantesa, llum | 4 comentaris | Enllaç permanent

Deserció

Dimarts, 10. Octubre. 2006

Viure entre ruïnes d’un passat que no et deixa avançar, la pell de serp arrapada a la carn, la boira espesseint-se al teu voltant, cada cop més densa, silenci abans de la desfeta.

Somrius, em fregues la galta amb el tou dels dits i mussites: Avui t’has afaitat…

Viure les ruïnes del futur, el buit que deixen els somnis sota les parpelles, el rou intacte al matí, pètals agònics que capvespregen.

El teu gest perfecte, gairebé imperceptible, tots els exèrcits dels quals he desertat per a morir als teus ulls ferits de pleniluni.

DISERZIONE

Vivere tra le rovine di un passato che non lascia avanzare, la pelle di serpe strappata alla carne, la nebbia che si infittisce intorno a te ogni volta più densa, silenzio prima della disfatta.

Sorridi, mi sfiori la guancia con il tocco soffice delle dita e mi sussurri:Oggi ti sei rasato…….

Vivere tra le rovine del futuro, il vuoto che lasciano i sogni sotto le palpebre, la rugiada intatta la mattina,petali in agonia che vespreggiano.

Il tuo gesto perfetto, quasi impercettibile, tutti gli eserciti che ho disertato per morire nei tuoi occhi feriti di plenilunio.

[Versió italiana d’Anna Cinzia Paolucci]

ENTRELLUM POESIA

Desat a boira, capvespre, futur, passat, pleniluni, poemes, somriure, videos | 7 comentaris | Enllaç permanent

« Entrades anteriors