ENTRELLUM

He pogut aparcar a la zona blava de Rambla de Catalunya. Tres quarts de vuit. Cotxeres del Palau Robert. El trio Jazz-Daniels toca un parell de peces. Celebrem el 20è aniversari de Bromera [notícia i video de Vilaweb] La sala és plena de gom a gom. Hi ha força gent dempeus. Obsequis damunt les cadires: dues litografies commemoratives, el catàleg de l’editorial i un exemplar de l’últim número de la revista L’Illa. M’agrada especialment el dibuix que emula la portada de L_OI, però ara els llavis pertanyen a la cara d’una dona bellíssima i, en comptes de mouchette, hi ha un petit llibre sobre la seva espatlla… És genial! Reconec Clara-Simó, Jordi Sierra, JJ Isern… El problema és que sóc a la darrera fila i costa veure les cares dels de davant. Joan Carles Girbés em presenta Josep Gregori, el director de l’editorial d’Alzira. Li dono l’enhorabona per aquesta “criatura” que ha fet 20 anys. Marta Estrelles em presenta Valèria Gaillard d’El Punt la qual em demana el mail perquè vol escriure un article sobre mi. Jordi Julià arriba tard. L’editor lleidatà Lluís Pagès diu que el més important d’un llibre és l’autor. Clara-Simó comença citant Espriu (hem passat de citar Martipol a citar Espriu… quin cansament!) amb allò de salvar els mots… Ara veig Eva Piquer. La revista L’Illa arriba a 40.000 persones. En 20 anys Bromera ha publicat 1.000 títols i té 30 col·leccions. S’han acabat els parlaments. Còctel. Massa gent. Toco el dos. Veig Clara-Simó asseguda en un banc dels jardins. Fa mala cara. No es troba bé. Ha sortit de la sala abans d’hora. Espero que no sigui res greu. Avui Barcelona m’ha semblat especialment bonica. No sé per què. Enfilo la Diagonal en direcció al mar. La Torre Agbar lluu color vermell a la base, lila pel mig i blau al capdamunt, un blau elèctric, captivador. Preciosa. Cada cop m’agrada més aquest tòtem fàl·lic, sobretot de nit. Vull tornar per la costa. N’estic tip de la Meridiana. Diagonal avall, circulo paral·lel al tramvia. Abans dels hotels del Fòrum, veig tres messalines palplantades a la vorera. Es deuen estar fotent de fred. 12º. Porto 100 € a la cartera. Se’m passa pel cap de fer un acte de caritat… però ho deixo córrer. Me’ls gastaré demà, que hi ha sopar de profes i anem a un restaurant de categoria. Voramar fins a la platja d’Ocata. Alella amunt. Quan tramunto Coll de Cera, el termòmetre davalla: ara marca 8º. Arribo a casa i el carrer és ple de fulles. A la ràdio del cotxe sona In my Place de Coldplay. Per molts anys, bromeraires! Em sento orgullós d’haver publicat amb vosaltres.

Surto de casa a les 17 h. Agafo l’autopista en direcció a Tarragona. Peatge de Martorell i dos peatges més fins a les envistes de la Imperial Tarraco. Fosqueja quan pago el darrer peatge (total: 7,85 € els peatges de l’anada). El Pont del Diable il·luminat contrasta amb les llums novaiorqueses de la petroquímica. Sortida 34. Passo al costat de l’aeroport. Faig cap a l’Avinguda de Marià Fortuny. Tot està damunt davall, en obres. Es nota que s’acosten les eleccions municipals. No puc accedir al centre. Dono tombs sens èxit. Tot està tallat. Davant els cinemes Lauren Reus hi ha un McDonald’s. Una amable empleada d’aquest afamat restaurant m’indica com puc penetrar fins al cor de la ciutat. He d’entrar per la carretera de Montblanc. Val. Riera de Miró avall fins que trobo una zona blava d’aparcament. Tiquet d’un euro. Són les 19 h. Per fi deixo el cotxe. Ara a buscar el carrer Major. Veig el campanar de la prioral (que no catedral) de Sant Pere retallant-se sobre el fosc del cel. Preciosa imatge que em recorda la silueta del campanar de la Seu Vella de Lleida… (he fet un link sobtat amb la meva infantesa amarada de boira). Carrer Major. Un bullir de gent. El Centre de Lectura és al número 15. Una munió de mares i criatures al vestíbul. Segueixo badant carrer Major amunt fins que trobo la Plaça Mercadal, també en obres! Quarts de vuit. Al bar del CdL assaboreixo un gintònic de Bombay mentre començo a escriure els primers apunts d’aquest post rere el foli que tinc preparat per a la taula rodona. He esbossat quatre coses que m’agradaria dir… Aixeco el cap i veig en Ramon. Hòstia! L’abraço. Sabia que vindria. Fa tres anys que ens coneixem, som vells amics catosfèrics, però encara no havíem tingut ocasió de desvirtualitzar-nos. Talment me l’havia imaginat. Bonhomia i senzillesa. Té un accent molt peculiar. Només per a conèixer-lo personalment ja pagava la pena baixar a Reus. No podem xerrar gaire perquè s’acosten les vuit. Pugem a la sala de dalt on farem la taula rodona. No sé per què collons es diu “taula rodona” si les taules mai són rodones. Em rep en Jordi Escoda, tatuat amb ideogrames xinesos a l’avantbraç interior esquerre. Ell és el que ha organitzat aquesta moguda i farà de moderador. Saludo David Domingo (blog), fastigosament jove i amb uns rínxols que ja voldria jo… I també conec l’Òscar Hellín, màxim responsable dels serveis informàtics de l’ajuntament de Reus, l’únic que duu corbata. Ja hi som tots. El públic va arribant. Estem hora i mitja petant-la sobre els blogs. En Jordi planteja les qüestions i anem responent tots tres. Tinc la sensació que hi ha massa coses a dir. Al final, també participen algunes persones del públic. Dos quarts de deu. En Jordi ens porta a sopar al restaurant L’Absis, rere mateix de la prioral. Un local peculiar decorat amb pintures rupestres, quadres i una paret sencera plena de grafits que ha escrit la gent. En David no ha pogut quedar-se. Menjo una amanida de pera amb mostassa, rap amb cloïsses i, de postres, el dolç típic de la ciutat: menjar blanc. Bevem un blanc molt decent de Gandesa. Agradable tertúlia. Parlem d’informàtica, de política, però sobretot de Reus. En Jordi i l’Òscar m’alliçonen. Ser de Reus imprimeix caràcter. La reusitat militant. Gaudí i el General Prim. L’espasa de Prim. El mural de Prim a l’Ajuntament. L’estàtua eqüestre de Prim. Intocable. Increïble. Molt divertit. Se’ns fan les dotze. A mi em queden 135 km. d’autopista fins al catre. Em quedo amb les ganes de provar una altra cosa típica reusenca: el vermut. Serà la propera vegada que em convidin. Tota la tornada amb la banda sonora de l’anada: A Rush of Blood to the Head de Coldplay. La mar m’acompanya, invisible, a la dreta. A la una de la matinada sóc al peatge de Martorell. Dormo. Obro els ulls a quarts de set. Encenc l’ordinador i em poso a escriure aquest post. Ara són les 7:33. Avui començo a treballar a les nou.

Dinem al millor restaurant de Mas Voranell. Rebuda: una dotzena d’ostres amb Bollinger. Aperitius: torrada amb mantega de safrà i musclo. Gelatina de Sichuang i pernil d’ànec. Pèsol amb menta. Segon plat: cueta de rap amb parmentier, nou moscada i puré d’arbequines. Postres: sorbet de poma amb infusió de llima keffir, farigola llimonera i cardamom. Cruixent de crema, canyella, fava tonka i gerds. El Bollinger de daurades bombolles petillants ens acompanya fins al final. A l’hora del cafè, encens una cigarreta. La perfecció no existeix.

Em passo la tarda escoltant les cançons de Coldplay. No me’n falta ni una. Hauria de corregir. Hauria d’enllestir un parell de coses urgents. La llum del capvespre matisa el pany de cel que esguardo des de la finestra. Com diria Perucho: Amb plata, amb plata mor el capvespre. La plata del capvespre i l’or de les bombolles petillants del Bollinger, l’or i la plata de la teva rialla. Espero que fosquegi i arribis a casa i tornem a estar junts. Hauria de fer quelcom de profit. Hauria de pensar en el futur. Però estic encallat en aquest instant, sense tu. Com diria Perucho: En la meua solitud, sent una immensa sensació de pau, una immensa sensació de plenitud. I encenc una barreta d’encens de canyella… La perfecció és això.