No saps

Audio by ODEO

No saps, potser no saps què hi ha
rere la màscara encisadora de les paraules.

Tal vegada un riu silent que corre sota la pell.
Tal vegada un foc que abrasa les entranyes.

No saps, potser no saps qui sóc, qui ets, qui podem ser…

A penes l’ombra d’un somni que malda per esdevenir rialla.
A penes l’ombra d’un vers que fou escrit per a ningú fa molt de temps…

No saps, no sé, no sabem què significa aquesta voràgine
de delícies i complicitats enlluernadores.

Les ànimes poden fondre’s molt abans que els cossos s’hagin desfet
i, tanmateix, res no podria estalviar-nos l’incendi apassionant dels llavis i dels dits,
la dolça flama dels sucs que s’escolen, la inevitable disbauxa de la carn enfollida,
sempre tan dòcil i amatent…

No saps, potser no saps, ni sé, ni sabrem
perquè l’univers és tan immens i tan minúscules les nostres passes…

Nàufrags incapaços de comprendre que demà ja és massa tard
i que avui, ineluctablement, el sol i la lluna es conxorxen
per a picar-nos l’ullet…

L’hora suprema arriba en qualsevol moment.
Res no és possible ni perdurable si els déus se’n desentenen
(algun dia t’explicaré quins són aquests déus en els quals crec)

No ho saps, no ho sé, no ho sabrem
si tot al capdavall és un miratge que a l’hora del capvespre
s’esblamarà sense remei…

Els cors són pous negats de misteri.
Els cors no saben res.

No sabes

No sabes, tal vez no sabes qué hay
Tras la máscara encantadora de las palabras.

Quizás un río silente que corre bajo la piel.
Quizás un fuego que abrasa las entrañas.

No sabes, tal vez no sabes quién soy, quién eres, quién podemos ser…

Apenas la sombra de un sueño que se afana por ser sonrisa.
Apenas la sombra de un verso que fue escrito para nadie hace siglos…

No sabes, no sé, no sabemos qué significa esta vorágine
de delicias y complicidades que nos delumbran.

Las almas pueden fundirse mucho antes que los cuerpos
y, sin embargo, nada podría ahorrarnos el incendio apasionante de los labios y de los dedos,
la dulce llama de los jugos que se escolan, inevitable desvarío de la carne enloquecida,
siempre tan dócil y dispuesta…

No sabes, quizás no sabes, ni sé, ni sabremos
porque el universo es tan immenso y tan minúsculos nuestros pasos…

Náufragos incapaces de comprender que mañana ya es demasiado tarde
y que hoy, ineluctablemente, el sol y la luna se confabulan
para guiñarnos el ojo…

La hora suprema llega en cualquier momento.
Nada es posible ni perdurable si los dioses se desentienden
(algun día te explicaré cuáles son los dioses en los que creo)

No lo sabes, no lo sé, no lo sabremos
si todo al fin y al cabo es un espejismo que a la hora del crepúsculo
se diluirá sin remedio…

Los corazones són pozos llenos de misterio.
Los corazones no saben nada.

Du weisst nicht

Du weisst nicht, vielleicht weisst Du nicht
was es hinter der bezaubernden Maske der Worte steckt.

Vielleicht fliesst unter der Haut ein ruhiger Fluss.
Vielleicht eine Glut, die die Innereien verbrennt.

Du weisst nicht, vielleicht weisst Du nicht wer ich bin,
wer Du bist, wen wir sein können…

Kaum der Schatten eines Traumes der es versucht, ein Lachen zu werden.
Kaum der Schatten eines Gedichtes, dass vor langer Zeit geschrieben
wurde, und das Niemandem gewidmet war…

Du weisst nicht, ich weisst nicht, wir wissen nicht was sie bedeutet, diese
Unmenge blendender Wonnen und Gemeinsamkeiten.

Die Seelen können zerschmelzen, und viel eher als die Leiber sich
aufgelöst haben und, sowieso, nichts hätte uns ersparen können das
leidenschaftliche Entflammen der Lippen und der Finger, die süsse Glut der
Säfte, die entfliehen, die unvermeidbare Orgie des verrückt gewordenen
Fleisches, ständig sanft und willig…

Du weisst nicht, vielleicht weisst Du nicht, ich weiss es auch nicht, und wir
werden es nie wissen, warum das Universum so inmens ist, und unsere
Schritte so winzig…

Schiffbrüchige, die es nicht verstehen können, dass es morgen schon zu
spät ist, und das heute, unvermeidlich, Sonne und Mond sich vereinen, um
uns ein Auge zu zwinkern…

In jedem Augenblick kann die höchte Stunde schlagen.
Nichts ist weder möglich noch beständig, wenn die Götter davon Abstand
nehmen (eines Tages werde ich Dir erzählen welche es diese Götter sind,
an die ich glaube
)

Du weisst es nicht, ich auch nicht, wir werden es auch nie wissen
ob letzten Endes alles nicht eine fata morgana ist, die in der Abendstunde
unvermeidlich verschwinden wird.

Die Herzen sind Gruben, mit Unbekanten verstopft.
Herzen wissen nichts.

[Versió alemanya d’Elies Valverde]

Non sai

Non sai, forse non sai cosa c’è
dietro la maschera incantevole delle parole.

A volte un fiume silente che scorre sotto la pelle.
A volte un fuoco che brucia le viscere.

Non sai, forse non sai chi sono, chi sei, chi possiamo essere…….

A malapena l’ombra di un sogno che si sforza per diventare risata.
A malapena l’ombra di un verso che non fu scritto per alcuno molto tempo fa…..

Non sai, non so, non sappiamo cosa significa questa voraggine
di delizie e complicità abbaglianti.

Le anime possono fondersi molto prima che i corpi si siano disfatti
e, ad ogni modo nulla potrebbe risparmiarci l’incendio appassionato di labbra e dita,
la dolce fiamma dei succhi che scolano, l’inevitabile sfrenatezza della carne impazzita,
sempre cosi docile e attento.

Non sai, forse non sai, né so, né sapremo
perchè l’universo è così immenso e così minuscoli i nostri passi…..

Naufraghi incapaci di comprendere che domani è già troppo tardi
e che oggi , ineluttàbilmente, il sole e la luna confabulano
per farci occhiolino….

L’ora suprema arriva in qualsiasi momento.
Nulla è impossibile né perduràbile se gli dèi se ne disinteressano
(un giorno ti spiegherò quali sono questi dèi nei quali credo)

Non lo sai, non lo so, non lo sapremo
se tutto in fine è un miraggio che nell’ora del tramonto
si estinguerà senza rimedio……

I cuori sono pozzi inetti di mistero.
I cuori non sanno nulla.

[Versió italiana d’Anna Cinzia Paolucci]

Tu ne sais pas

Tu ne sais pas, peut-être ne sais-tu pas ce qu’il y a
derrière le masque enchanteur des paroles.

Parfois un fleuve silencieux qui coule sous la peau.
Parfois un feu qui embrase les entrailles.

Tu ne sais pas, peut-être ne sais -tu pas qui je suis, qui nous pouvons être…

A peine l’ombre d’un rêve qui se donne du mal pour devenir rire.
A peine l’ombre d’un vers qui ne fut écrit pour personne il y a bien longtemps…

Tu ne sais, je ne sais, nous ne savons point ce que signifie ce tourbillon
de délices et de complicités éblouisssantes.

Les âmes peuvent se fondre bien avant que les corps ne se soient défaits et,
cependant, rien ne pourrait nous éviter l’incendie passionné des lèvres et des
doigts, la flamme douce des sucs qui s’écoulent, la débauche inévitable de la
chair affolée, toujours aussi diligente…

Tu ne sais, peut-être ne sais-tu pas, je ne sais pas et nous-mêmes nous ne
saurons pas
pourquoi l’univers est si vaste et si minuscules nos pas…

Naufragés incapables de comprendre que demain est déjà trop tard
et qu’aujourd’hui, inéluctablement, le soleil et la lune s’acoquinent
pour nous faire de l’oeil…

L’heure suprème survient n’importe quand.
Rien n’est possible ni durable si les dieux s’en désintéressent
(un jour je t’expliquerai qui sont ces dieux auxquels je crois)

Tu ne le sais pas, je ne le sais pas, nous ne le saurons pas
si au bout du compte tout n’est qu’un mirage qui au soir
se consumera sans remède…

Les coeurs sont des puits noyés de mystère.
Les coeurs ne savent rien.

[Versió de Joan Pere Sunyer]

ENTRELLUM POESIA

La màscara nietzscheana

Alles, was tief ist, liebt die Maske [Tot el que és profund estima la màscara]. Així enceta Nietzsche l’apunt número 40 de Més enllà del bé i del mal. I el finalitza així:
Aital emmascarat [Verborgener], que per instint necessita parlar per a callar i silenciar, i que és inesgotable en el subterfugi de la comunicació, vol i procura que sigui una màscara la que circuli pel cap i pels cors dels seus amics; i suposant que no ho vulgui, algun dia se li obriran els ulls i veurà que, malgrat tot, allí hi ha una màscara d’ell, i que és bo que així sia. Tot esperit profund necessita una màscara [Jeder tiefe Geist braucht eine Maske], i encara més: al voltant de cada esperit profund constantment creix [lit. s’enguixa: wächst] una màscara gràcies a la contínua interpretació falsa, o sigui superficial [flachen], de cada paraula, cada passa, cada senyal vital que dóna.

A l’apunt 175 del llibre Humà, massa humà Nietzsche rebla:

La mediocritat és la màscara més afortunada que pot lluir l’esperit superior, perquè la majoria de la gent, és a dir els mediocres, no s’adonen de la disfressa.
Per tant, la presumpta sinceritat pot ser sovint la millor màscara; i la presumpta mediocritat també. Anònim, pseudònim, heterònim o ortònim, no hi ha manera de desemmascarar-se. Les paraules són màscares rere les quals ens amaguem. Per això, jo mai escric el que realment penso o el que realment sento, perquè el que realment penso i el que realment sento no es troba a l’abast de les miserables paraules, que només són ombres, boira, ersatz

[En castellano]

Flandes i Catalunya

Interessant conversa amb Bernard, un professor d’història flamenc que fa classes en una escola de Bruges. Parlem -en francès- de moltes coses: de la situació política de Bèlgica -comparant Flandes amb la Valònia-, del problema de la immigració, de com veuen ells Catalunya, d’història, de filosofia, de teologia… De vegades se li escapen expressions en flamenc, una llengua fonèticament molt propera a l’alemany. Flamencs i catalans tenim força coses en comú. Aquí fem acudits denigrant els de Lepe i ells els fan denigrant els neerlandesos. Per exemple: ¿Com se sap que una holandesa ha escrit un mail? Doncs perquè hi ha típex a la pantalla. O aquest altre: ¿Com enterren els holandesos? Boca avall, per a poder aparcar les bicicletes… Després de moltes cerveses, ja de matinada, em reconeix que abans ser flamenc era considerat una vergonya; a hores d’ara, en canvi, és un prestigi. Jo li dic que a nosaltres ens ha passat el contrari: abans era un orgull ser català; ara ens n’hem d’amagar com si fos un oprobi.

¡PROU! MANIFESTACIÓ: DILLUNS 29 D’OCTUBRE, 19:00 H, PLAÇA SANT JAUME DE BARCELONA ¡CONTRA LA INOPERÀNCIA! CONVOCATORIA APOLÍTICA

A RANVESPRE

Més Frankfurt

Pensava que La Cosa havia finit amb congratulacions generalitzades, però no. La ressaca s’allarga. Aquesta tarda he rebut el següent mail…

Hola Toni,

Sóc alumne de 4t de periodisme, ens han demanat que escrivim un petit article a partir de les opinions d’un escriptor en llengua catalana que no hagi estat a la Fira de Frankfurt. He aconseguit el teu contacte a través del teu blog.

Si no t’importa t’envio unes preguntes, l’article és per demà.

————————

Hola Franc,

Gràcies per pensar en mi. Aquí tens les meves respostes:

Tinc entès que no ha anat a la Fira, no hi ha estat invitat o no hi ha volgut anar?

No m’hi han convidat. Com diu un amic meu (que fa anys que viu a Frankfurt): Musst du darüber stehn!*

Creu que la cultura catalana ha sortit afavorida o desfavorida després de la Fira?

No sé què és exactament “la cultura catalana”, i menys com a subjecte que pugui resultar “afavorit o desafavorit”. Els subjectes reals de la cultura (de la catalana i de qualsevol altra) sempre són persones amb noms i cognoms. En aquest cas concret, hi ha hagut una llista de persones amb noms i cognoms que han estat convidades per les autoritats a desplaçar-se a la ciutat de Frankfurt. Els bitllets d’avió, més les factures d’hotels i de restaurants, molt probablement hauran “afavorit” l’experiència particular de cadascuna d’aquestes persones privilegiades.

A la premsa alemanya s’han publicat articles crítics amb l’excessiu nacionalisme exhibit per la comitiva catalana a Frankfurt. Creu que estan justificats?

La majoria de la premsa alemanya depèn dels seus respectius corresponsals que viuen a Madrid, ciutat en la qual es publiquen nombrosos mitjans que exhibeixen desacomplexadament un ranci nacionalisme espanyolista el qual, sens dubte, haurà servit d’inspiració per als articles dels esmentats corresponsals. Que la “comitiva catalana” hagi pecat de catalanitat és com dir que la selecció espanyola de futbol peca d’espanyolitat. On està el problema? Per sort, hi ha vida fora dels mitjans, i a Alemanya hom pot estudiar català a moltes universitats, i conèixer la nostra cultura sense manipulacions, cosa que resulta gairebé impossible a les universitats espanyoles.

Què opina de la decisió de no invitar a escriptors catalans que escriuen en llengua castellana?

Em sembla perfecte que no hagin estat convidats els ciutadans de Catalunya que no escriuen en llengua catalana. La seva opció lingüística els autoexclou de pertànyer a la cultura catalana en la mesura que han decidit formar part de la cultura castellana. El dia que els escriptors que escrivim en català siguem convidats a les fires de cultura espanyola (atès que sembla ser que Catalunya encara forma part de l’estat espanyol), aleshores potser ens plantejarem la possibilitat de convidar els escriptors en castellà a les nostres fires.

A què creu que és degut que hagin tingut més ressó mediàtic les accions i declaracions dels polítics que l’han visitat que la dels propis escriptors, editors, etc.?

Els polítics (tant els que governen com els que opositen) necessiten aparèixer als mitjans perquè es troben en contínua campanya. La manera més efectiva de fer-ho és polititzar-ho tot. La Fira de Frankfurt ha estat una bona plataforma mediàtica per als polítics. Mentre la cultura i la literatura del nostre país depenguin dels polítics de torn i de les seves decisions arbitràries, la cultura i la literatura seguiran sent una carrera funcionarial subvencionada plena de prebendes i amiguismes. Frankfurt ha estat l’apoteosi d’aquesta perversitat: la cultura oficial i institucionalitzada elevada a l’enèsima potència. En aquest sentit, l’excessiva politització de la Fira de Frankfurt ha perjudicat la nostra cultura i la nostra literatura. L’escriptor -qualsevol creador- ha de ser un ésser independent, lliure, solitari…

Traduccions: * Has d’estar per damunt ** M’estimo més viure miserable i malament / ocell lliure a les mansardes, / millor malviure entre lladres, / adúlters i traidors! // Maleïda la cultura quan escup! / Maleïda l’assemblea virtuosa! / Ni la santedat més pura / porta a la boca l’or.

Land der Liebe und der Rebellion

Via The Berlin Chronicles m’assabento de què ARTE dedicarà aquest divendres dos programes a Catalunya
Trotz ihres Anspruches auf Autonomie propagieren sie keinen engstirnigen Lokalpatriotismus… Deutlich wird, warum die Katalanen leidenschaftlich auf ihrer Sprache beharren und ihre Identität und Unabhängigkeit zu bewahren suchen.

(Malgrat la seva pretensió d’autonomia no propaguen cap patriotisme local estret de mires… Queda palès per què els catalans es refermen apassionadament en la seva llengua i intenten conservar la seva identitat i independència)

Acte inaugural de Frankfurt

Estic mirant el C33. Acte inaugural de la Fira del Llibre. Quin ensopiment. Quina carrinclonada. Quina tristor. Quanta naftalina. Els alemanys que encara no s’hagin adormit deuen pensar que Catalunya és un geriàtric o un cementiri. Tot negre. Tot fosc. Tot lent. He llegit el discurset del Quimet i m’ha caigut l’ànima a terra. Quina cosa més fluixa. Aquest home ha perdut molt des que escriu a La Vanguardia Española. Ara canten Paraules d’amor. Me’n falta una de Llach per acabar-ho d’adobar. Els que aplaudeixen deuen ser tots de casa. Fragment del Quadern gris de Pla. Al fons apareixen les traduccions en l’alemany. Els mateixos de sempre. Les mateixes cares. Estic fart de veure els mateixos endollats, els mateixos subvencionats, els mateixos i les mateixes mediocritats. Ara llegeixen Rosselló-Pòrcel auf Deutsch. Així els hem d’engrescar? Els versets feministes de la Marçal. Bartra. Fuster. Pedrolo. Moncada. Und so weiter.

Joan Anguera recita EL MILLOR POEMA CATALÀ DE TOTS ELS TEMPS: Corrandes d’exili de Pere Quart. L’han escapçat! Ara l’esguerren llegint un poema en castellà! Espriu, un poeta sobrevalorat. Què ha dit Montilla? I-na-ni-na-ni-tat. PAU CASALS: 1971 a l’ONU. Cosa seriosa… Much before England. Eleven Century. Against against against war. I l’home, emocionat, acaba plorant. El cant dels ocells. Lluís Claret. Silenci………… Toti Soler a la guitarra. Té raó l’amic Marc: tot això és PASSAT. Sona antic, rebregat. Els que som futuristes necessitem nous horitzons, nous oceans, i no la mateixa bassa pudenta de sempre. Ciberliteratura. 2.0. N’hi ha que encara no se n’han assabentat i s’aferren desesperadament als seus privilegis decimonònics per no dir feudals.

Vinyoli. Cançoneta. ¿Per què no em sento identificat amb tot això? La idea d’una cultura catalana nostàlgica, rància. Estellés. Els grills que no he matat. L’amic Jordi Julià va guanyar el Màrius Torres amb un poemari titulat així. I estic content i calle. Durarà molt, aquest funeral?

Caga-t’hi: el lobito de Goytisolo!!!! Si tornen a cantar o recitar alguna cosa en castellà tanco la tele. Ara Paco Ibáñez en català. Això està molt millor. Paco Ibáñez versus Pamplina Peri Rossi. Apali.

Català montillero. Aquest mestissatge lingüístic em posa frenètic. Sota un mur emblanquinat de Blai Bonet. Toti de nou guitarrejant. Era pedra viva. On és Mesquida? No sortirà Mesquida? Vull veure en Biel. Martípol. Una altre poeta sobrevalorat. Piano. Sona altre cop carrincle. Hòstia. No aixequem el vol.

Wenn ihr ohne Sünde lebt
einander brav das Händchen gebt
Wenn ihr nicht zur Sonne schielt
wird für euch ein Lied gespielt

Brossa. Vázquez Montalbán en castellano. Apago la tele! No, encara no. Puc suportar una mica més vergonya. Gastronomia catalana. Pa amb tumàquet. Sisa. No el trago. Ensaïmada mallorquina. Totum revolutum. Benvinguts, passeu, passeu… El Quimi Porquet, perdó, Portet, no hi és? Ho dic pèrquè és la revisitació de Sisa al segle XXI. Hola Jaimito y Doña Urraca y Carpanta… Mare meva, quina vergonya aliena. Sisa, sisplau, desapareix. ¿Durarà molt més aquest martiri?

Ara surt un Mosso d’Esquadra a la pantalla. Increïble. Samarreta del Barça. Cava català. Vinga, foteu-li. Algun lector malpensat dirà que escric tota aquesta merda perquè estic enrabiat perquè no m’han convidat perquè segur que m’encantaria estar ara mateix assegut allí (Y Mortadelo y Filemón y la Caputxeta y el Caganer y Tot Cristo y en Coco Liso: oui, c’est moi) entre els aplaudidors de la sala on se celebra aquesta tortura inaugural… Doncs no, senyors, no pas, van vostès molt equivocats. ¿Com voleu que em convidin uns editors amb els quals competeixo cada dia ferotgement? Jo sóc el seu pitjor enemic. Tots els bloggers ho som. Bloguejo per a poder suportar el que estic veient. Terenci Moix. Ecs.

Ara surt l’encarnació de la ballarina blava de Barceló i es fot sobre el piano, es contorsiona, s’hi ajeu, ensenya les calces blaves, es gronxa… A terra hi ha un adhesiu CAT amb les quatre barres, d’aquests que no pots enganxar-te al cotxe perquè et foten la multa. La ballarina i la musiqueta són depriments. Una deconstrucció musical dels Segadors. Torna a enfilar-se al piano. Pobre piano. Carles Santos és un tarat, però es veu que fa gràcia, com el Monzó. Puto país de graciosets. Polacs. El Bonafont no hi és, no l’han convidat? Ara la ballarina abraça amb les cames el cap del pianista. Finito. Crèdits. ¿Un passeig per la cultura catalana? Una pallissa. Ein grosse Mühe.

Die Welt ist uns vielmehr noch einmal “unendlich” geworden: insofern wir die Möglichkeit nicht abweisen können, dass sie unendliche Interpretationen in sich schließt. Noch einmal fasst uns der große Schauder — aber wer hätte wohl Lust, dieses Ungeheure von unbekannter Welt nach alter Weise sofort wieder zu vergöttlichen?

516 visites. Bona nit.

Wir sind nicht Spanien

La Clara, d’arsvirtualis, molt indignada, em dóna la pista sobre un article perpetrat per l’ínclit corresponsal a Espanya del diari amb més tirada de Colònia (Kölner Stadt- Anzeiger), Ralph Schulze, titulat Wir sind nicht Spanien.

Us copio algunes de les perles que conté l’article (les negretes són meves):

Després d’un tendenciós preludi on explica la crema de fotografies monàrquiques, Herr Schulze escriu:

Mit ähnlicher Lust zur Provokation präsentiert sich die katalanischsprachige Welt als Ehrengast auf der Frankfurter Buchmesse (El món catalanoparlant es presenta com a convidat d’honor a la Fira de Frankfurt amb similars ganes de provocar)

um diese kleine Kultur auf der weltgrößten Literaturmesse zu präsentieren. Diese sprachliche Abgrenzung dessen, was seitens der Regionalregierung als „einzigartige und universelle“ Literatur Kataloniens präsentiert wird (per a presentar aquesta petita cultura a la Fira del Llibre més gran del món. Aquesta delimitació lingüística, que per part del Govern Regional és presentada com “l’única i universal literatura de Catalunya”)

Dieser eigenartige Sprach-Separatismus der Gastregion wirkt umso verwunderlicher (Aquest separatisme lingüístic de la regió convidada resulta sorprenent)

Ergebnis: Man kann heute in Katalonien ohne Katalanischkenntnisse weder arbeiten noch studieren; (Resultat: a hores d’ara no es pot treballar ni estudiar a Catalunya sense el coneixement del català)

Spanisch wird immer mehr verdrängt - und fast zur Fremdsprache. (Cada cop més s’està expulsant l’espanyol gairebé com una llengua estrangera)

So tief, dass die Anhänger einer lückenlosen Katalanisierung zuweilen übers Ziel hinausschießen und kleingeistiger Abschottung statt kultureller Öffnung den Weg bereiten. (Tan profund que els partidaris d’una completa catalanització es passen i, en comptes de procurar el camí de l’obertura cultural, sovint cauen en l’aïllament nanomental)

diese politische „Entführung“ der Buchmesse (aquest “segrestament” polític de la Fira del Llibre)

Javier Cercas… hat keine Lust auf nationalistisch motivierte Kulturdebatten: Der katalanische wie der spanische Nationalismus seien so „heuchlerisch, so engstirnig und potenziell gefährlich wie alle Nationalismen“. (Javier Cercas no té cap ganes d’entrar en debats culturals; segons ell, el nacionalisme català i l’espanyol són tan “hipòcrites, tan curts de mires i potencialment perillosos com tots els nacionalismes”)

El dia que els corresponsals, en comptes de viure a Madrid, visquin a Barcelona, tot canviarà.

Bé, per a compensar, aquí teniu un altre article que ens deixa una mica millor: Einmalig zweisprachig

Wo die Zitronen blüh’n

Kennst du das Land, wo die Zitronen blüh’n?
Im dunkeln Laub die Gold-Orangen glüh’n,
Ein sanfter Wind vom blauen Himmel weht,
Die Myrte still und hoch der Lorbeer steht,
Kennst du es wohl?
Dahin! Dahin
Möcht’ ich mit dir, o mein Geliebter, zieh’n!

Johann Wolfgang von Goethe, Wilhelm Meisters Lehrjahre

Robert Schumann

Coneixes la terra on floreixen les llimones?
Les daurades taronges flamegen entre el fullatge obscur,
En el cel blau bufa un vent plàcid,
S’alça el llorer i la murtra dorm,
La coneixes prou?
Allí! allí
voldria anar amb tu, amor!

Verachtung

Ich empfinde nicht mehr mit euch: diese Wolke, die ich unter mir sehe, diese Schwärze und Schwere, über die ich lache -gerade das ist eure Gewitterwolke.
Ihr seht nach oben, wenn ihr nach Erhebung verlangt. Und ich sehe hinab, weil ich erhoben bin.
Wer von euch kann zugleich lachen und erhoben sein?
Wer auf den höchsten Bergen steigt, der lacht über alle Trauer-Spiele und Trauer-Ernste.

Friedrich Nietzsche, Also sprach Zarathustra, I, Vom Lesen und Schreiben

Primaveritats

L’època en què les noies es treuen la roba ensenyant més pell, més carn, badant-se talment flors de pètals delicats, mostrant-se belles i temptadores: els braços nus, les cames nues, l’ofrena del seu cos al déu solar; serpentívoles, surten del pou fosc de l’hivern per a regalar-nos el goig de la pura contemplació, la vida desclosa, transparent, veritable. Obviar-ho és impossible. Sucumbim sense remei a la visió de l’intangible. No ens n’amaguem: som pagans.

La casa s’omple de formigues; abelles i abegots zumzegen per les glicines en una orgia xuclatòria d’inconfusible bonior; esclaten poncelles; el vol de les papallones sembla erràtic, que no erroni.

M’has tornat a somriure. Quan somrius el cel és molt més clar i el cor batega sense entrebancs. Quan somrius sóc més tendre, com aquest sembrat que brulla, roselles envermellint els marges, la vida sempre tan adorable.

Començo a explicar Nietzsche. Cada any, quan em toca fer la primera classe de Nietzsche, noto un pessigolleig a l’estómac; és com si tot el curs hagués estat només un preludi per aquest moment. El vitalisme nietzscheà coincideix amb l’exorbitant vitalitat primaveral. Al costat d’ell, la resta de filòsofs empal·lideixen. Potser és que, a més de filòsof, era poeta. Signava Vogelfrei…

Dies Alles bin ich, schaudernd fühl’ ich’s nach:
Verführter Schmetterling, einsame Blume,
Der Geyer und der jähe Eisesbach,
Des Sturmes Stöhnen; alles dir zum Ruhme.

Sóc tot això, ho comprenc corglaçat:
papallona seductora, flor solitària,
el voltor i el sobtat torrent glacial,
gemecs de la tempesta; tot en la teva glòria.

powered by ODEO