ENTRELLUM

El Fokker 100 de GIRjet ha sortit amb dues hores d’endarreriment. Mai no havia volat amb un avió tan petit. Els nostres seients són a la fila 14, just al costat de la sortida d’emergència. El vol GJT1635Y té com a destinació l’aeroport Sabiha Gökçen d’Istanbul. Seran 2.400 km. sobrevolant la Mediterrània (Còrsega, el centre d’Itàlia, el nord de Grècia, el Màrmara). El comandant, Javier Escalante, afirma que la duració del vol serà d’unes 3 hores i 5 minuts. Les hostesses vesteixen faldilla blau marí amb camisa blanca damunt la qual porten una armilla vermella. N’hi ha tres. A la meva dreta un home* llegeix El corazón de Ulises de Javier Reverte. Acaba de començar el capítol titulat El barco de Peter Pan. Mai un viatge m’havia fet tanta il·lusió com aquest. París (fa dos estius) era també una visita molt esperada, però res comparat amb Grècia. Em penso que aquest parell de dos que seuen a l’esquerra són gais. A Míkonos xalaran, doncs. M’he pres una biodramina per si de cas. L’últim aterratge crític a Mallorca em va deixar la por al cos.

* Jaume Matamala, exjesuïta i exmilitar. Aquí teniu els seus blogs: 1 - 2 - 3

El comandant anuncia per megafonia que estem sobrevolant Còrsega i Sardenya. El vol és perfecte i el dia radiant. Ens han donat una safata amb menjar i sucs per beure.

Per la finestreta albiro Lemnos. Reconec el seu perfil a 9.000 peus d’altura perquè tinc a la mà el mapa de les illes gregues. A continuació apareix Gökçeada, la primera illa turca abans de l’Hel·lespont.

Aterratge. Hem d’avançar el rellotge una hora. L’aeroport és gairebé buit. Sembla ser que aquí només hi arriben els xàrters i algun vol interior. El primer que fem és pagar el visat (vàlid per a 90 dies). 10 € per cap. La senyoreta enganxa un segell al passaport i, acte seguit, fem cap al control d’immigració on un policia hi estampa dos segells més, un de tinta blava i un altre de vermella. Pugem a l’autocar. El primer que veig des de la finestra és una acàcia de Constantinoble (Albizia julibrissin) tota florida. Clar, estem a Constantinoble! És un dels meus arbres preferits.

La guia ens parla pel micro. Diu que som a l’Àsia i que passarem a Europa pel pont del Bòsfor (Bogaziçi Köprüsü). Istanbul té 15 milions d’habitants 6 dels quals viuen a la part asiàtica. Hi ha molt de trànsit…

Arribem al port on embarcarem. Del moll estant descobreixo una panoràmica extraordinària: l’entrada del Corn d’Or, magnífic skyline de la Istanbul monumental on puc distingir el palau de Topkapi envoltat de verd i, més a la dreta, els minarets de les dues gran mesquites (Santa Sofia i la Mesquita Blava)…

Però el millor de tot arriba quan es fa fosc… Hi ha lluna plena i el vaixell és un balcó privilegiat sobre el Bòsfor. El pont que canvia de color, la riba asiàtica al davant, a l’altre costat la ciutat il·luminada… No gaire lluny sobresurt la Torre de Gàlata (també anomenada Torre dels genovesos). La màgia del luar que pinta d’argent les onades. De nou Espronceda:

Terrassa de la coberta 6, quarts d’onze de la nit. De sobte, els muetzins de les 200 mesquites d’Istanbul comencen a cantar la seva pregària… Els altaveus dels minarets proclamen als quatre punts cardinals que Al·là és gran i Mahoma el seu profeta. Se’m posa la pell de gallina. La nit esdevé un guirigall de veus que es barregen sobre les teulades, els ecos m’arriben d’arreu com un reclam inintel·ligible…Istanbul sota la lluna plena… Com podria dormir? Massa emocions, massa bellesa… Abans de les sis torno a ser a coberta. Bocabadat contemplo l’albada que esquinça el celatge rere el pont del Bòsfor, quin horitzó indescriptible…

La matinada irromp vestida de blaus vaporosos. El sol i la lluna es miren de fit a fit…

Istanbul ens espera. Després d’esmorzar passarem el pont del Gàlata…

Fa massa dies que no escric. El darrer post és del 17 de juliol i l’última pàgina manuscrita de l’u d’agost…

La Moleskine va fer figa a la pàgina 32 tan bon punt vam travessar l’Estret dels Dardanels*. Des d’aleshores res de res, ni un sol mot. Increïble. No és veritat que l’escriptor necessiti escriure tothora. Les paraules sempre fan tard. Escrivim des de la indigència, des de l’absència, freturosos perquè la vida no és prou plena. Escrivim aquests ombrívols gargots que maldestrament pretenen dir el que vam viure o tal vegada fingir el que no hem viscut ni podrem viure. Perquè escriure és fracassar. No em veig amb cor de descriure tot el que he vist i tot el que he viscut aquests dies gloriosos que els déus i els patacons m’han concedit. (Jo no tinc una mama que em pagui les vacances i els capritxos). He arribat més lluny que mai per a perpetrar un somni llargament cobejat. Podria dir que he fet el viatge de la meva vida, si no fos que la vida tota és viatge o que hi haurà viatges ulteriors que seran encara més llunyans i més gloriosos. Sense anotacions escrites, hauré de refiar-me de la fràgil memòria i de les 667 fotografies que vaig fer amb l’atrotinada Olympus Camedia C-350 (que aviat jubilaré perquè no guanyo per a piles!). En els propers posts només aspiro a reproduir alguns episodis, esquitxos, paisatges, meditacions, sensacions, anècdotes… No vull ni puc explicar-ho tot. Us haureu de conformar amb unes pinzellades del meu extraordinari estiu grec (EG)…

Comentari d’actualitat (molt a contracor). D’ençà de l’olímpic any 1992 Catalunya avança cap a la més absoluta decadència. Al desastre infraestructural de la RENFE, l’apagada elèctrica, el caos a l’aeroport (que jo mateix vaig patir a la tornada: dues hores esperant les maletes!), el col·lapse a les autopistes i un llarg etcètera; cal afegir el crònic desgavell del sistema educatiu i la misèria política que ens aclapara des que el Tripartit fa veure que governa. Surts a fora i comproves que les coses funcionen, fins i tot a Turquia! Per exemple, Croàcia -un país nou de trinca en el que podríem emmirallar-nos- és una meravella. Aquí anem de mal borràs, cada vegada més pèssim. Aquests dies a l’estranger he sentit la vergonya de ser català quan, parlant amb gent d’arreu, se’n fotien de nosaltres i del nostre galopant desori… Quo usque tandem abutere, Montilla, patientia nostra? Que som un poble mesell ja ho sabia, però aquesta capacitat que tenim de suportar l’insuportable em té ben astorat. Se’ns pixen a sobre i diem que plovisqueja. La culpa no és de Madrid, no; la culpa és nostra. Vergonya i ràbia. No reaccionem. Quatre crits, quatre cops de cassola i apa, mutis i a la gàbia, mentre els nostres presumptes representants són de perpètues vacances eximits de qualsevol responsabilitat. ¿O potser ens plantarem i farem vaga general? És el declivi, la imparable decadència catalana (política, econòmica, social, educativa, cultural, literària…). I espereu-vos, que demà serà pitjor i el 2008 la repera!

* El monument que esmento i esbosso a la pàg. 31 de la Moleskine és aquest. Es troba a prop de Seddülbahir. És un memorial als màrtirs de guerra. El vaig veure il·luminat la nit que vam passar pels Dardanels. (Informació i imatges extretes del Google Earth)

S’acaba la campanya, s’acaba maig, s’acaba el curs… L’estiu ja és aquí. Al matí plovisquejava i ara fa una calor enganxifosa. Juntes d’avaluació de 2n. de BTX. Últim examen amb els de 1r. Pregunta número 3:

Piulen els ocells. Badallo. Intento relativitzar. La política pot ser una activitat apassionant sempre que no te la prenguis gaire seriosament. Més que d’un joc, es tracta d’un art: l’art d’aconseguir caure bé al màxim número de persones sense deixar de ser tu mateix. Seducció. Identificació. Projecció. La veritable política és quelcom més que quatre pancartes i quatre fulletons plens de demagògia barata; la veritable política és (o hauria de ser) un compromís personal de servei públic on el bé comú passa per davant de l’interès particular. Plató parla del sacrifici que s’exigeix al governant el qual renuncia a la seva privacitat i viu solament per la República. L’idealisme platònic sovint resulta entendridor.

Entre Conil i Tarifa hi ha les platges més verges de la península: arenys quilomètrics, cales minúscules i recòndites on no arriben ni els nudistes… És la Costa de la Llum.

He caminat des del far de Roche al far de Trafalgar. He apamat el Palmar de Vejer amb la marea baixa. M’he perdut dins les tofudes pinedes de la Breña barbatenya. He penetrat en la zona militar de Punta Camarinal fins que els filferros punxeguts m’han barrat el pas. He vist bateries d’artilleria apuntant Àfrica, pasteres malmeses, peces de roba, sabatilles d’esport deixades pels herois que s’arrisquen a travessar l’Estret de Gibraltar a l’encalç del somni europeu. Els vistosos surfistes que cerquen indòmites onades es barregen amb els miserables invisibles que busquen el seu futur en el nord mitificat: Terra Promesa Capitalista. Tots fugim d’alguna cosa: ells de la fam, nosaltres de la rutina; ells s’ofeguen en l’aigua transparent que a nosaltres ens vivifica…

Al capdamunt de la gran duna de Bolonia, d’esquena a Europa, tot es veu d’una altra manera: la sorra blanca, fina i volàtil, la catifa verda dels pins, el llençol del blau atlàntic i, al fons, quasi a tocar, la silueta de la costa marroquina sota un cel massa nítid.

Ressonen en el meu cap els versos d’Álvaro de Campos a la seva Ode Marítima (1915):

La Junta de Andalucía ha perpetrat un atemptat paisagístic amb la construcció d’un Centro de Interpretación per al conjunt arqueològic de Baelo Claudia. Els responsables d’aquesta aberració han de demolir aquest pegat de formigó i dimitir per ineptes.

Sopem tonyina d’almadraba al restaurant El Campero de Barbate. Segons Ferran Adrià (i els japonesos, que el compren tot) és el millor del món. El morrillo és la part més preuada (correspon al clatell), sense desmerèixer la ventresca, las huevas o la mojama. Provo per primer cop les ortigues de mar (res a veure amb les meduses mediterrànies). Són anèmones. Te les presenten com si fossin croquetes cruixents i el seu sabor és molt especial, essència marina. No és recomanable obrir-les perquè el que et trobes a dins, ecs, és una gelatina fastigosa.

Els dies a Conil passen suaus. Sabem que, tard o d’hora, arribarà el levante i ho fotrà tot enlaire. Aprofitem la calma que pentina les hores amb indolència lluny de rellotges i calendaris. Plorem pels pins cremats de la Cala del Aceite. Adorem els capvespres de La Fontanilla. Rebem la matinada a La Luna amb una música que fa ballar palmeres, hibiscus, ficus i cactus. Brindem amb cava català pels records, pels fills, pel futur, per nosaltres que encara som vius i no ens podem queixar…

Conil és cases encalcinades, salvatges onades, fidel amistat que madura amb els anys, el Sud que ens sedueix amb carantoines…

NB: La puta casualitat ha volgut que aquest post coincideixi en contingut amb el reportatge de portada del darrer número del Magazine de LV: El paraíso está en Cádiz (pp.40-50). Que consti que tot el que explico aquí és de primera mà i que totes les fotos que penjo són meves. El suplement dominical me l’ha fet arribar fa una estona mon germà i l’he llegit quan el post ja estava escrit. Constato que conté algunes imprecisions, com ara dir que Conil no disposa d’hotels d’interès. Es nota que no han visitat l’Hotel Fuerte Conil. Que consti que jo vaig estar en aquest paradís abans que ho esbombés LV.

Fi de la sèrie

Fragments del dietari d’agost

Moleskine IV
Moleskine V

Som estiu decrèpit, farsa de mots inextricables que panteixen sobre pantalles indolores.

Som espera, albada curulla de rou, pell que alena pels dies que hem deixat fets runes, ressaca d’onades que foren impetuosament, esclat de segles ocults, àncores desfetes contra els esculls, estels que han perdut el fil que els estrebava a terra.

Som tot el que perdem a còpia de passes distretes sobre la pols del desert, enfosquiments, flames òrfenes, notes desaparellades d’una cançó d’amor traït.

Carnals com un adéu definitiu sense llàgrimes.

I res no canviarà.

Tan efímers que ni ens n’adonem.

Calla.

Calla i respira.

Calla, respira i sanglota.

¿Demà podràs esc-riure?

Bombolles d’escuma enmig d’una tempesta de tardor que arriba.

Som.

Diumenge 13.8.06 (20:03)

A banda d’assolellar-me i remullar-me en algunes de les platges més idíl·liques del litoral peninsular (1 - 2), no volia perdre’m alguns esdeveniments culturals que s’ho valien, com ara les exposicions ¡Rusia! al Guggenheim i Picasso. Tradición y vanguardia al Prado i al Reina Sofía.

Vaig programar el viatge perquè Gernika fos el punt de partida. A tall de commemoració, volia conèixer in situ el lloc on el dia 26 d’abril de 1937 es va produir un dels bombardeigs més luctuosos de la història. Era dilluns, dia de mercat, quan l’aviació nazi va llençar 30 tones de bombes sobre el poble mentre 20 avions Junker metrallaven amb vols rasants la població. El balanç va ser 2.000 persones mortes, nombrosos ferits i el 70 % dels edificis cremats. Només van quedar dempeus l’església i quatre cases. Ara que celebrem el 70 aniversari de la Guerra Civil, calia veure aquest indret emblemàtic i recordar el fets.

A les 5 de la matinada sortíem de Vallromanes i a les 10:30 ja érem a Gernika-Lumo. També era dilluns. Al carrer Don Tello (el carrer del Mercat) hi havia un embús de trànsit. Una gentada de por. La vida que bull. La vida que cap bomba no pot anorrear. La vida que sempre segueix endavant saltant per damunt de tots els entrebancs. Aparquem on podem. A l’oficina de turisme ens donen un plànol i ens indiquen la situació dels llocs que volem visitar: Gernikako Bakearen Museoa (Museu de la Pau) a la cèntrica Plaça dels Furs; Gernikako Arbola eta Batzar Extea (l’Arbre de Gernika i la Casa de Juntes); Europako Herrien Parkea (Parc dels pobles d’Europa) amb les escultures de Eduardo Chillida i Henry Moore…

El vell roure va morir fa temps i resta el tronc sec envoltat de columnes. El substitut fou plantat el 2005 amb 19 anys d’edat. M’ha cridat l’atenció la Leiarpeko Aretoa (Sala del Vitrall) en la qual hi ha exposats diversos objectes: les boles de plata buides que es feien anar per a les votacions, els bastons de comandament, la creu dels juraments i la guitarra de J. M. Iparragirre, compositor de l’himne Gernikako Arbola.

Al tocar de la Casa de Juntes hi ha el Parc dels Pobles d’Europa, amb bustos de Humboldt i Bart. L’escultura de Chillida és de formigó i es titula Gure Aitaren Etxea, la de Henry Moore Large Figure in a Shelter.

Avui, a la sala 8 de la segona planta del Reina Sofía, davant del grandiós Guernica de Picasso, li he dit a la meva filla: Mira, aquest quadre es titula així perquè és el nom del poble que vam visitar l’altre dia… Ella, entusiasmada amb la pintura de Picasso i de Miró (dos pintors d’allò més “infantils”), em demana com és que el quadre està pintat només en blanc i negre… Jo li responc: perquè si no, hi hauria massa vermell…

El destí ha volgut que, després de 25 anys del seu retorn, el Guernica estigui exposat molt a prop de l’estació d’Atocha. Malauradament, el seu significat és més punyent que mai.

Fragments del dietari d’agost
Moleskine I
Moleskine II

Dissabte 12.8.06 (01:37)

Ja he escrit el poema al llibre de visites. Estic a l’hivernacle assaborint un gintònic. Fullejo l’Enciclopèdia Espasa. Tenen la primera edició completa (72 volums més els apèndixs i suplements). Ocupa un moble sencer. És una de les joies d’aquest hotel. Llegir-la és una delícia. Les il·lustracions són increïbles. L’Espasa és un monument al saber, una relíquia cultural sense parangó.

Abans de marxar cap a Porrúa per tal d’assistir al festival de tonada asturiana, he tingut la sort de poder saludar Gustavo Bueno, l’il·lustre filòsof d’Oviedo i pare de la propietària de l’hotel, el qual estiueja a la seva casa de Niembro. El vaig conèixer personalment en aquest mateix indret l’agost de 2001. Bueno és una eminència amb la qual discrepo toto coelo la qual cosa no implica que no m’hagi llegit els seus llibres. He esquivat el tema de Catalunya i l’Estatut per a rodolar pel pendís més filosòfic. Malgrat l’edat, la seva lucidesa resulta aclaparadora.

Hem xerrat una estona mentre Alfredo escanciaba la sidra. Quan li he dit que teníem la intenció de visitar Còrdova, el míster (així és com l’anomena la seva família) ha començat a engrunar membrances de la polèmica trobada que va tenir en aquesta ciutat (quan Julio Anguita n’era l’alcalde) amb Roger Garaudy, un pensador marxista molt curiós (i actualíssim) que es va casar amb una palestina i es va convertir a l’Islam… Li he esmentat Anselm Turmeda, (un altre convers: و محمد عبد الله بن عبد الله الترجمان الميورقيأب) i Bueno ha recordat de seguida el títol de la seva obra més coneguda: La disputa de l’ase. Llàstima que tenia pressa i no he pogut estar més temps amb ell.

Demà cap a Madrid: Torrelavega, Reinosa, Aguilar de Campoo… La crida del Sud. Diem adéu a aquesta Astúries entranyable que ja és com la nostra segona pàtria. La cloenda no ha pogut ser més autèntica: concurs de tonada asturiana a la bolera de Porrúa amb la gaita de Vicente Prado (el pravianu) i les veus d’un estol de cantaires de diferents localitats. També hi ha hagut danses a la plaça del poble. El Pericote m’ha deixat bocabadat…

Yo caséi con un vieyu, por ponemi de señora, y a la mañana mi diz, garra’l palu y ve pastora. Pericote, Pericote, Pericote per el suelu, ahora lo verán, señores, comu lo baila Don Pedru. Madre mía, yo casémi, cambié la plata por cobri, cambié la mio xuventu, por moneda que nun corri. Yo casémi con un vieyu, por amores d’una saya, y cada vez que riñimos, el vieyu mi jaz posala. Atención tengan muyeres, que nos homes nu hai engañu, en sacudiendo la capa, namás que-yos queda’l pañu.

Al matí no hi ha hagut despertador. Hem esmorzat passades les 10 i hem baixat a Llanes. Hem comprat formatges asturians (Vidiago, Gamoneu, etc.) Dinar a “El Buzu” de Niembro: cloïsses, pop, salmonetes, xargu, pastís de nous. S’han afegit al dinar uns altres catalans que s’allotgen al mateix hotel rural que nosaltres. Tenen un nen petit que es diu Èric. Després de dinar els hem ensenyat el camí per anar a la platja de San Martín.

A mitja tarda hem caminat fins a Porrúa. Uns 5 km. Aquesta nit hi fan un festival de tonada asturiana. No ens el perdrem. Serà la millor manera d’acomiadar aquesta nostra cinquena estada a Astúries. Com cada any, escriuré un text al llibre de visites. Transcriuré el poema que vaig fer sota el roure dimarts passat i el traduiré al castellà…

La Mar

La mar sempre estranya
a l’entrellum del cel,
la pell del món,
l’herba dels dies que són
pètals que el vent s’endu.

La mar sempre lluny,
muda i absent,
pintada d’atzur.

L’esquella del cor
remuga indolent.
Tot el batall que sóc
dins la penombra que ets.

La mar sempre fum,
bromera que s’espetega
contra el granit més dur.

El buit d’una escultura
de Chillida.
La corba del ferro.
Els teus ulls.

La mar sempre calma,
la fulla de roure a l’hivern,
tota la gamma de verds
en la teva mirada,
el vent que sacseja les hores
perquè tot torni a ser sempre
el mateix.

Fragments del dietari d’agost

Moleskine I

Moleskine II

Moleskine III

Moleskine IV

Moleskine V

Moleskine VI

Com ja vaig avisar, tanco la barraca a l’agost. En això no sóc gaire original. El sedentarisme és mala cosa i, de tant en tant, cal voltar-la i veure món. Enguany no sortiré de la península ibèrica. Faré un periple bastant ampli (els amics estan molt escampats per la geografia)

No puc assegurar la connexió a internet. Millor. M’anirà bé descansar de l’addicció blogogràfica. La Moleskine farà d’ersatz.

Non vacamus ut vacemus

va escriure Aristòtil (Ètica a Nicòmac, X, 7, 1177b): No fem vacances per a perdre el temps. Al seu torn, sant Tomàs d’Aquino (Sententia libri Ethicorum X, 11) diu que

Felicitas enim consistit in quadam vacatione

Doncs això. Em sap greu pels entrellumaires enganxats, però tranquils, que després d’un parell de dies amb tremolors, febre alta i atacs de pànic, us anireu acostumant a la meva absència provisional; segur que també us farà bé descansar una mica de tanta sobredosi entrellumínica; a més, sempre podeu remenar els arxius i consolar-vos amb el passat…

Us deixo…

La gravació del programa La vida en singular d’Onda Rambla en el qual l’Emma i jo vam participar el 14.7.06

Unes quantes preguntes per a la reflexió: ¿Hasta cuándo?

Un enllaç molt bolanyesc (humor negre): Presunto Antonio Ibáñez

Un dubte metafísic: ¿¿??

Un agraïment: SM from NYC