ENTRELLUM

Avui fa 2 anys justos que vaig escriure el primer post d’ENTRELLUM. Inspirat en un fet luctuós, es titulava Nadal al caixer automàtic.

L’objectiu d’aquest nou blog era superar l’etapa de Tros de Quòniam, canviar de màscara blogogràfica, renovar l’estil i la veu, aspirar a un producte millor. Els dos anys de TdQ havien estat apassionants, però calia depurar certes coses, aprendre dels errors, buscar una nova manera de bloguejar.

2 anys de TdQ i 2 anys d’ENTRELLUM. El dia 1 de gener de 2008 farà 4 anys que vaig escriure el meu primer post. 4 anys bloguejant!!!!

El balanç d’ENTRELLUM en xifres és aquest:

966 posts
179.500 visites
125 d’autoritat Technorati (1.083 blog reactions)
9è lloc en el rànquing d’Alianzo en català (3r. en la categoria de Literatura)

Xifres a banda, ENTRELLUM ha suposat la consolidació d’un projecte ciberdietarístic en el qual vaig creure des del primer moment. El nou escriptor de l’era digital, l’Escriptor 2.0 (digueu-li com vulgueu) no és una entelèquia virtual. Hem d’aprofitar les immenses possibilitats que ens ofereix la xarxa. Des d’un punt de vista literari no es pot demanar més: escric cada dia, publico cada dia, em llegiu cada dia… ¿A què més puc aspirar?

El blog s’ha convertit en el gresol on experimento. Escriure ja no és un acte isolat, sinó col·lectiu. La Catosfera demostra que la comunicació transversal i plural és la base del futur. La nostra llengua i la nostra cultura hi surten guanyant.

Ens trobarem aviat a Granollers i en sortirà un llibre pioner. Tot convida a l’optimisme. 2 anys no són res. 4 tampoc. Encara som a les beceroles…

La droga dura del blog. La satisfacció al capdavall de la feinada…

Hem caminat fins aquí…

De veritat: GRÀCIES A TOTS!!!

BONES FESTES DE NADAL I VENTURÓS 2008

“Una nació és un espai de comunicació”

Eliseu Climent

La CATosfera és, a hores d’ara, el principal espai de comunicació digital de què disposem els catalans d’arreu del món. Per cada repetidor de TV3 que clausuren, s’obren 1.000 blogs nous… La tele aviat serà una antigalla que no es mirarà ningú. Internet és el present i el futur. Catalunya serà catosfèrica o no serà. La Revolució Catosfèrica només ha fet que començar…

Hi ha moltes catalunyes dins de Catalunya. Una d’aquestes catalunyes, potser la més important, es va manifestar dissabte passat al centre de Barcelona. I escric “més important” per dos motius: perquè és la meva Catalunya i perquè, malgrat tot, segueixo sent un romàntic, que és la cosa més ridícula i patètica que es pot ser després dels 40 anys. Em refereixo a la Catalunya catalana, o millor dit: la Catalunya catalanista. Aquí s’inclouen entitats, partits polítics i ciutadans a títol individual. El que ens uneix és un sentiment de pertinença a una mateixa comunitat identitària definida per una llengua i una cultura específiques. Aquesta Catalunya existeix mal que pesi als que han fet tot el possible per anorrear-la al llarg de la història. Existim i persistim. Dissabte ens vam manifestar sense complexes, i feia goig de veure tanta gentada reunida amb un mateix esperit de lluita.

Punt i a part mereixen els absents, les altres catalunyes que dissabte van quedar-se a casa. Aquest tema és fonamental perquè és la clau del nostre futur. Té molt a veure amb la immigració. És una evidència que la immigració que hem sofert durant les darreres dècades ha descatalanitzat Catalunya. Dir descatalanitzar és el mateix que dir espanyolitzar. Aquest és el quid de la qüestió. Sé que és un tema tabú. Sé que alguns se’m llençaran a la jugular. Ho sé, i no em penso aturar pas. Cal parlar sense embuts, clar i català. I ara més que mai. Ha arribat l’hora de dir les coses pel seu nom, sense ambigüitats.

He parlat de vàries catalunyes, en plural. Per exemple, al Raval es parlen 300 llengües. Però no són aquestes microcatalunyes les que em preocupen, atès que encara són molt minoritàries. De fet, grosso modo, hi ha dues catalunyes rellevants: la Catalunya catalanista i la Catalunya espanyolista. Em direu que simplifico de forma massa maniquea. No pas. No estic parlant de teories abstractes, sinó de realitats immediates que tots podem comprovar en el nostre dia a dia. Direu que es pot ser català sense ser ni catalanista ni espanyolista… Potser sí, no dic que no, però aquesta postura la trobo poc defensable, com poc defensable és l’abstencionisme: passo d’implicar-me, no vull definir-me, ja us ho fareu, etc. A la manifestació de dissabte vam trobar a faltar els espanyolistes i els abstencionistes. ¿Què feien? ¿En què estaven pensant? Esto no va conmigo… Todo está politizado… Ya están estos catalufos dando otra vez la lata… Esto es España… Menos identidad y más política social… Etc.

Si la meitat de la població no vota (ni fu ni fa) i la meitat que vota cal dividir-la en dues meitats (catalanistes versus espanyolistes), ja podeu comptar que tenim un problema seriós. Aquest doble fifty-fifty demostra que Catalunya pateix una esquizofrènia dramàtica. Els símptomes són més que clars. ¿Quina podria ser la solució? Que una de les meitats sumi més que l’altra, o sigui, que una Catalunya s’imposi finalment sobre l’altra. Aquesta serà la que governarà. La democràcia funciona així. No cal dir que, en el meu romanticisme idealista, espero de tot cor (i de tot cap) que sigui la meva Catalunya la que governi. L’horitzó dels somnis es barreja amb la imatge inoblidable de la Via Laietana plena de catalans cridant INDEPENDÈNCIA… ¿Tan difícil ha de ser?

Avui és Santa Cecília, patrona dels músics, el sant i l’aniversari de ma mare. Ahir parlava de mon pare i avui parlaré de ma mare.

La Cecília és una autèntica matrona ilergeta. Mare de sis fills (jo sóc el primogènit) i àvia de deu néts. Els seus canelons ja són mítics. Avui fa 67 anys. Diumenge ho celebrarem en família.

De mon pare he heredat l’urc, la capacitat de treball, l’esperit de superació… De ma mare he heredat l’ànima, l’empenta, la fermesa, l’esperança, la fe en el futur… El que sento per ells és veneració.

Catalunya es troba en una cruïlla històrica. La situació és certament paradoxal.

Per una banda, formant part del govern, tenim el partit més catalanista de tots el qual no aconsegueix marcar perfil propi davant la maquinària de poder socialista. Després de tres anys de Tripartit, no sóc capaç de veure quins han estat els resultats efectius d’aquesta entesa de progrés pel que fa als beneficis reals per al nostre país. El que veig, en canvi, és un desgavell i una deterioració que afecta greument el funcionament bàsic de la societat catalana. La responsabilitat és immensa: ¿Què ha fet o què pensa fer ERC pel bé de Catalunya, a banda de mantenir-se en el poder a qualsevol preu? Demanem fets, no paraules.

Per una altra banda, tenim una oposició desorientada que està desaprofitant aquesta conjuntura. Sembla clar que CiU només tornarà a governar si aconsegueix sumar una nova majoria. Els que fa temps que propugnem un Front Nacionalista (CiU + ERC) som conscients de la dificultat d’assolir aquesta unitat d’acció en la mesura que predomina un caïnisme suïcida que només beneficia els interessos espanyolistes. CiU fa mans i mànigues per a redreçar la seva brúixola. La clau està en transcendir la visió merament partidista per aplegar el màxim número de forces. Aquesta és l’aposta d’Artur Mas: bastir la Casa Gran del Catalanisme…

La paradoxa augmenta quan, deixant de banda els partits, analitzem la presumpta societat civil. Què hi trobem? Una ebullició tardorenca que ha produït més plataformes que bolets, un atomisme difícil de lligar, sovint sospitós de manipulació partidista. A més, els que vivim enxarxats dins la bombolla catosfèrica no acabem de discernir la realitat virtual de la realitat real. ¿Voleu dir que l’independentisme ha crescut tant? No fem volar coloms. Haurem d’esperar el veredicte de les urnes.

Mentrestant, tenim un govern curt de mires, mediocre, gris, inoperant; un país col·lapsat i en plena decadència; una ciutadania cremada, abstencionista, escèptica, anestesiada… En fi, el que faci falta, que per això som catalans.

Energia i esperança? Un país millor? Tant de bo. Com? Quan? Ara o el 2014? Conferències, crides, manifestacions… Amb qui podem comptar? Qui ens engrescarà? Una Casa Gran o una Casa de Barrets? El temps ho dirà.

La sociedad de la información está revolucionando profundamente la cotidianeidad de las gentes. Asistimos, quizá de manera no muy consciente, al nacimiento de una verdadera nueva civilización. Ni un solo rincón de nuestra historia futura va a dejar de verse afectado por el sunami del mundo digital. La cultura y sus formas de transmisión evolucionan aceleradamente y el impacto de las nuevas tecnologías en la conformación del idioma y en la elaboración del pensamiento debe ser motivo de especial atención por parte de autoridades y responsables sociales.

Cebrián scripsit. Només unes puntualitzacions…

Aquesta Nova Societat Digital conviu amb la vella societat analògica com l’avió a reacció conviu amb la bicicleta a pedals. No som profetes, sinó usuaris. La suposada “revolució” no és res més que l’adaptació al nou medi. L’homo sapiens analogicus deixa pas a l’homo digitalis. Abans escrivíem als blocs d’espiral, als diaris, als llibres de paper… i ara ho fem als blogs. Ha canviat el suport. Tot és escriure. El lector també ha evolucionat. Els mitjans d’expressió tenen la seva relativa importància. El que compta és el missatge, el contingut i la forma del missatge.

El blog és un medi completament autocràtic en el qual només depens de tu mateix. Aquesta és la clau. LLIBERTAT MAJÚSCULA. Quan escrivia als diaris depenia d’un director que sovint em retallava el text per motius de contingut o d’espai. Quan enviava originals a les editorials depenia d’un editor que, de vegades, ni tan sols es prenia la molèstia de justificar la seva negativa. Quan em presento a premis depenc del jurat de torn, etc. Al blog només depenc de mi mateix i, en tot cas, dels lectors. El missatge va directe del creador al consumidor, del blogger al ciberlector, sense intermediaris ni filtres ni interferències. A més, el consumidor pot dir la seva, deixar comentaris.

Tots els cebrians estan acollonits perquè veuen que el seu poder trontolla i el seu negoci té els dies comptats. Els antics canals de control informatiu són superats per l’allau blogogràfica. No, no està emergint una nova civilització, sinó que la veritable civilització es democratitza cada dia més. El ciutadà connectat té accés directe al coneixement. L’antiga passivitat s’ha transmutat en un nou activisme en xarxa. Els desprestigi dels mitjans tradicionals (sospitosos de partidisme manipulador) és directament proporcional al prestigi creixent de la veu independent dels bloggers. Independents, és clar, fins que arribi algú i ens ofereixi publicitat remunerada…

Cop de moto cap a Barna. Amb 20 minuts em planto a la Plaça Sant Jaume. Són tres quarts de set, aparco entre el Bocatta i les unitats mòbils de TV3. A mà dreta veig les furgonetes blau marí dels Mossos i, enmig de la plaça, grups de manifestants que escalfen l’ambient amb xiulets. Poca gent. Vilaweb diu que un miler, la Guàrdia Urbana 700 els Mossos 400. A les set en punt la plaça està mig plena (o mig buida, depèn de com es miri, com allò del got). Comença la cridòria, les consignes, etc. Els megàfons atreuen càmeres i periodistes. El més curiós és que hi ha diferents nuclis, tres o quatre en total, d’allò més diversos. Per una banda, la pancarta de Catalunya Acció: CATALONIA THE NEXT STATE IN EUROPA. [Discurs de Santiago Espot + vídeo]. Allí em trobo l’Enric Borràs que em presenta el seu fill el qual ens fa una foto. Em regala una estelada. Un altre nucli és el de les associacions veïnals que arboren pancartes de lletra verda en les quals demanen l’AVE pel litoral. Hi ha caricatures d’alguns polítics. Després arriba un grup de joves de les JERC amb una pancarta negra que resa JA N’HI HA PROU. Aturem la incompetència espanyola. Aquests no paren de cridar “In-de-pen-dèn-cia” i “Espanya és fracàs”. Una pancarta de la UPD on es demanen dimissions. Més pancartes casolanes de particulars. Molta premsa. Al centre de l’huracà comença la baralla entre els independentistes i el PPeros. Els primers acusen d’oportunistes als segons. De fet, ambdós estan aquí pel mateix motiu, el que passa és que els del PP ho aprofiten per anar contra ZP mentre que els de l’estelada criden contra Espanya. Deu ser la primera manifestació que uneix els dos extrems, però els dos extrems ara es troben massa a prop i comencen els insults… Un home irromp dins el grup del PP brandant l’estelada. Els guardaespatlles el fan fora de males maneres. Una senyora que parla castellà comença a discutir acaloradament amb un noi. Les ulleres de la senyora acaben per terra mentre els periodistes els encerclen com voltors cercant la carronya informativa. Quina vergonya. Quatre gats que, per a més INRI, s’acaben barallant entre ells. Els sociates deuen fregar-se les mans. Toco el dos aviat o encara em posaré a plorar. A les vuit torno a ser a casa. El telenotícies sociata de TV3 comença dient que tot el problema s’està arreglant. Surt el Nadal Brother fent declaracions. Dediquen dos miserables minuts a la manifestació. Alguns s’alegren del fracàs. Perquè ha estat un fracàs. A mi, en canvi, em fa molta, molta pena. Aquest país no té remei ni té futur. Potser sí, que tenim el que ens mereixem. Aquí us deixo algunes fotos…

Escolto al cotxe l’entrevista que en Bassas fa a Steiner. Interessant. Interessant el seu pessimisme sobre el futur cultural d’Europa (tenim massa història al darrere) i interessant el seu diagnòstic: ens hem venut al capitalisme més abjecte. La vulgaritat de voler ser (només) milionaris. La vulgaritat que tothora i arreu ens assetja temptant-nos amb cants de sirena analfabeta, garrula, vestida de Bershka. La supina vulgaritat de la immensa majoria dels nostres coetanis. Steiner està passat de moda. El vell Plató deia que, dins la jerarquia del món intel·ligible, la idea de Bé havia d’estar per sobre de la idea de Bellesa. La vulgaritat és la tirania d’una vida sense idees.

Carod fa volar coloms mentre Catalunya s’amontilla per obra i gràcia de la seva infame complicitat. Catalunya, en comptes d’amontillar-se, hauria d’amotinar-se.

L’enemic no és Espanya, ni els espanyols, ni tan sols els espanyolistes; l’enemic és el català que no té clar el seu catalanisme; l’enemic és el català dubtós que vol quedar bé amb tothom, que no gosa radicalitzar-se perquè som gent de pau i no volem cridar… El català que acaba col·laborant amb l’enemic és pitjor que el mateix enemic.

Carod parla del 2014 mentre recolza Montilla un dia més, aquesta vergonya de president, aquesta mediocritat supina. ¿Què pesen més, unes declaracions aïllades (com aquella de la calçotada) o tots aquests anys d’amontillament tripartític, aquesta sistemàtica espanyolització de pluja fina? La credibilitat de Carod és ZERO. Ja no se’l creuen ni els seus acòlits.

L’horitzó nacional només pot ser sobiranista. No sé si el model és Escòcia, Quebec, Lituània, Montenegro, Flandes, Croàcia o Portugal. L’únic model és seguir la nostra ferma voluntat de ser catalans de ple dret, sense opressions ni espolis.

Falten dues setmanes per al 11 de setembre, no del 2014, sinó del 2007. Què farà Carod? Ens vendrà una altra moto? ¿Cantarà Els Segadors al costat de Montilla, o TV3 censurarà l’escena perquè el presidente encara no se sap la lletra?

N’estic una mica tip, de retòriques barates; fart de polítics que creuen que el poble és imbècil. Carod passarà a la història com un caganer, un botifler i un engalipador. Però la història, malgrat els politicastres, sempre la fan els pobles. Jo encara tinc fe en el nostre. Que Xirinacs ens inspiri.