ENTRELLUM

La religió atempta contra la meva llibertat. Déu i jo som incompatibles. La seva afirmació és la meva negació i viceversa. Sóc lliure, ergo ell no existeix.

La història és llarga… Començaré pel principi, doncs.

Com qualsevol novençà, vaig fer les meves primeres passes en el món de la literatura catalana presentant-me a premis modestos. L’any 1998 vaig guanyar el Premi Comarcal de Narrativa amb la que seria la meva primera novel·la publicada, Darrer poema (2000). A poc a poc, vaig intentar fer camí endinsant-me per les fosques entranyes de premis de més volada i d’editorials importants, fins que vaig descobrir que tot estava en mans de quatre mandarins empatumats que patien endogàmia crònica. Vaig topar amb la barrera, amb El Mur que protegia el nucli dur de la LIT CAT. Em refereixo a la colla de subvencionats, convidats, publicitats, la nòmina d’escriptors oficials promoguts des de les institucions pagades pel contribuent… No cal concretar noms. Ells saben qui són. Se’ls hauria de caure la cara de vergonya. L’any 2005, en el meu Manifest blogpoètic de Sant Cugat, ja en vaig deixar constància amb aquest paràgraf demolidor:

Remoguem la bassa d’oli de la nostra cultureta de fireta fins que aflori el cadàver putrefacte de la literatura periclitada, fossilitzada, plena de corcs i de corbs: mòmies il·lustres del segle passat; romàntics del papir i de la ploma que encara gargotegen a la llum d’una espelma; contistes banalíssims addictes a la conyeta; escrivents santjordinescos; patumets i patumetes de professió “subvencionats”; mandarins i comissaris que remenen les cireres i tallen els bacallans; articulistes a preu fet; jurats omnipresents; titellaires oficials que acaparen momes i bicoques, connivències, cadafals i setials; pontífexs i acòlits; mediàtics, maniàtics, mediocres (no sabeu fins a quin punt em deprimeix la mediocritat!)… Tremoleu, tremoleu, perquè abans que es faci fosc calarem foc a la pira de les vanitats fins que el pal de paller esdevingui una cendra bruta que el temps escombrarà sense misericòrdia… S’ha acabat el bròquil. El castell és a punt de fer llenya. Cada paraula és un tret. No cal que us amagueu. El judici de la posteritat serà implacable. Només quedarà de nosaltres l’esclat fulgurant que ranegi els estels, els vers diamantat, la pura follia del mot incandescent… Venim de segles enrere i tenim set de futur. No demanem res, però aspirem a tot. Hi ha una nova albada per a tots els que vulguin emborratxar-se de llum. ¿Virtual o real, què importa? Al fons del disc dur per a trobar allò que és Nou!

Quan vaig veure clar que no tenia res a fer fotent-me de cap contra El Mur, vaig optar per encetar el meu propi camí, el camí de la no dependència, el camí de la llibertat: el camí dels blogs. Era un camí prou inèdit encara. El camí clàssic de l’escriptor clàssic estava absolutament copat, embussat, manipulat pels mandarins i els seus amiguismes nefands [que alguns confessen sense embuts elogiant descaradament l’amic del jurat]… En els blogs, en canvi, tot estava per fer i tot era possible. M’hi vaig abocar de ple. Ja no havia de llepar culs, no havia de demanar almoina a cap editor, no havia de fer-me amic de ningú… Era lliure i havia d’inventar-me a mi mateix sense ajuts de cap mena. Sol i a per totes. Puc dir amb el cap ben alt que jo no tinc res a veure amb institucions ni capelletes. Sóc el paio més individualista del món. Mentrestant, ells callaven, desconfiaven, em posaven pals a les rodes, i encara callen, cabrons… El seu silenci els delata.

Dintre de 20 dies ens veurem les cares a Granollers. I parlarem de LITERATURA, de la Nova Literatura. I farem un llibre 2.0, una antologia col·lectiva, quelcom pioner, absolutament ultramodern. Però ells no hi seran. Ells seguiran publicant els seus articles insípids a l’Avui i sortint a la tele en programes somnífers. Ells callaran, provant de silenciar el que és un crit ensordidor: la Catosfera existeix, la gloriosa Catosfera fa feina, la Catosfera empeny el futur cap endavant; mentre ells s’ancoren desesperadament a les seves prerrogatives, privilegis i càrrecs per a mediocres repatanis, sòrdids endolls, misèries institucionals… La Catosfera, sí, el seu malson diari, perquè se’ls escapa, perquè no la poden controlar. Critiqueu-la, si podeu, o emmudiu per sempre. Us menjareu amb patates els vostres llibres de paper trinxats. La història corre en contra vostra. Ja podeu enviar-me mails de bon rotllet… El vostre silenci és la vostra làpida. L’amenaça catosfèrica… ui ui ui ui ui… Com han canviat les coses, oi?

Cadascú té la seva epopeia. La meva és aquesta. Quina és la vostra?

Temps era temps el batxillerat tenia 4 cursos: 1r, 2n, 3r de BUP i COU. A COU fèiem 4 hores setmanals de Filosofia. Va venir la LOGSE felipista i va instaurar la puta ESO i un batxillerat-bonsai de només 2 cursos. I la Filosofia es va quedar amb 3 hores setmanals.

Avui m’ha arribat una “crida urgent” de l’Associació Ad Hoc de professors de Filosofia a Secundària on se’m comunica que en el nou batxillerat LOE hi ha prevista la reducció de la matèria de Filosofia a 2 hores. És a dir, en una dècada hem passat d’un batxillerat de 4 anys amb 4 hores de Filosofia a un batxillerat de 2 anys amb 2 hores de Filosofia.

No oblidem que aquest filosoficidi és responsabilitat de governs d’esquerra… ¿Enteneu quin és el problema? Sota l’eufemisme “educació per a la ciutadania” s’amaga la por a la reflexió crítica, la fòbia al pensament lliure… La Filosofia és (sempre ho ha estat) una assignatura incòmoda, molesta, certament inútil…

Millor augmentar les hores de matemàtiques, castellà, gimnàstica, tecnologia, informàtica, música… La Filosofia l’escanyem a poc a poc, la liquidem, no sigui que –per la seva mala influència- alguns alumnes es replantegin les coses, s’adonin de la realitat, qüestionin el Sistema… Volem ciutadans com cal, és a dir, votants i clients submisos, xais descervellats, consumidors acrítics… Els filòsofs són mòmies del passat. Enterrem-los d’una vegada!

Visca els progres i la mare que els va parir!

Ahir al vespre un amable lector anònim va deixar-me el següent comentari:

Curiosa evolución intelectual la tuya. Seducido por el Opus Dei durante la “juventud”, y convertido al ultranacionalismo catalanista en la “madurez”. En cualquier caso, hay un elemento invariable en tu periplo personal: el dogmatismo.

En primer lloc: es tracta d’un anònim. En segon lloc: està escrit en castellà. No cal ser gaire espavilat per endevinar d’on vénen els trets…

Definició. L’etimologia de dogma és grega (δόγμα). S’aplica sobretot als dogmes de fe, que són formulacions doctrinals d’una veritat religiosa proclamada autoritàriament perquè hom assegura que és fruit d’una revelació divina. Fora de l’àmbit religiós, el dogmatisme és una actitud que converteix en axiomàtiques veritats que són opinables o discutibles: dogmatici sunt qui veritates universales defendunt. Des d’un punt de vista filosòfic, el dogmatisme s’oposa a l’escepticisme, al relativisme i al criticisme. Kant, per exemple, va afirmar que la lectura de Hume l’havia “despertat del seu somni dogmàtic”. És a dir, el dogmàtic és aquella persona que no admet la crítica dels principis que defensa. Hi pot haver dogmatisme moral i dogmatisme intel·lectual.

Religió. L’amable anònim incorre en una flagrant contradicció. És cert que vaig pertànyer a l’Opus gairebé quatre anys (1981-1985), però també és cert que me’n vaig desvincular. Aquesta desvinculació no hagués estat possible sense un desenvolupament exagerat de la meva actitud crítica. Per força havia de deixar de ser dogmàtic si volia desempallegar-me del dogmatisme integrista opusià. No hi ha un altre camí. Us ben asseguro que no va ser fàcil. Des d’aleshores, amb la llibertat reconquistada, he estat l’ésser més crític, escèptic i cínic del món.

Política. Una altra contradicció de l’anònim: suposar axiomàticament que nacionalisme i dogmatisme són sinònims. O sigui, que és ell qui perpetra el dogmatisme quan m’acusa a mi de dogmàtic. La seva confusió mental és tan gran que utilitza un terme religiós (conversió) per a qualificar el meu posicionament polític. El fet és que em vaig desconvertir de l’opusianisme i no m’he convertit al nacionalisme. La meva militància política és d’allò més crítica i autocrítica. Hi ha dies que m’assalta un escepticisme superlatiu. No tinc les coses tan clares com vostè es pensa. No hi crec gaire, en la política. No sé pas quin serà el futur de Catalunya… Tot són interrogants. El meu post d’ahir corrobora molt bé el que li dic. Si, com vostè afirma, jo fos un dogmàtic, llavors no empraria tants signes d’interrogació, sinó que, ple de convenciment, escriuria imperatius majúsculs amb majúscules admiracions!!!!

Conclusió. Pixar fora de test és saludable. Els testos ho agraeixen molt. Passiu-ho bé, amable comentador, i faci el favor de llegir-me més sovint; potser aquesta teràpia entrellumínica l’ajudarà a guarir-se del galopant dogmatisme que pateix…

Corol·lari. L’enemic mortal del Dogma és el Dubte. Dubito, ergo sum. No podem estar segurs de res, tret de la mort. El dogmàtic necessita creure en la veritat, necessita fingir que hi ha respostes, principis, substancialitat, un ésser parmenidi enmig del riu heracliti existencial… El dogmàtic és un idealista radical. L’enemic mortal del Dogma és l’Humor. Amable comentador: espero amb candeletes el seu nou comentari…

La sociedad de la información está revolucionando profundamente la cotidianeidad de las gentes. Asistimos, quizá de manera no muy consciente, al nacimiento de una verdadera nueva civilización. Ni un solo rincón de nuestra historia futura va a dejar de verse afectado por el sunami del mundo digital. La cultura y sus formas de transmisión evolucionan aceleradamente y el impacto de las nuevas tecnologías en la conformación del idioma y en la elaboración del pensamiento debe ser motivo de especial atención por parte de autoridades y responsables sociales.

Cebrián scripsit. Només unes puntualitzacions…

Aquesta Nova Societat Digital conviu amb la vella societat analògica com l’avió a reacció conviu amb la bicicleta a pedals. No som profetes, sinó usuaris. La suposada “revolució” no és res més que l’adaptació al nou medi. L’homo sapiens analogicus deixa pas a l’homo digitalis. Abans escrivíem als blocs d’espiral, als diaris, als llibres de paper… i ara ho fem als blogs. Ha canviat el suport. Tot és escriure. El lector també ha evolucionat. Els mitjans d’expressió tenen la seva relativa importància. El que compta és el missatge, el contingut i la forma del missatge.

El blog és un medi completament autocràtic en el qual només depens de tu mateix. Aquesta és la clau. LLIBERTAT MAJÚSCULA. Quan escrivia als diaris depenia d’un director que sovint em retallava el text per motius de contingut o d’espai. Quan enviava originals a les editorials depenia d’un editor que, de vegades, ni tan sols es prenia la molèstia de justificar la seva negativa. Quan em presento a premis depenc del jurat de torn, etc. Al blog només depenc de mi mateix i, en tot cas, dels lectors. El missatge va directe del creador al consumidor, del blogger al ciberlector, sense intermediaris ni filtres ni interferències. A més, el consumidor pot dir la seva, deixar comentaris.

Tots els cebrians estan acollonits perquè veuen que el seu poder trontolla i el seu negoci té els dies comptats. Els antics canals de control informatiu són superats per l’allau blogogràfica. No, no està emergint una nova civilització, sinó que la veritable civilització es democratitza cada dia més. El ciutadà connectat té accés directe al coneixement. L’antiga passivitat s’ha transmutat en un nou activisme en xarxa. Els desprestigi dels mitjans tradicionals (sospitosos de partidisme manipulador) és directament proporcional al prestigi creixent de la veu independent dels bloggers. Independents, és clar, fins que arribi algú i ens ofereixi publicitat remunerada…

El dimecres és el dia que em passo més hores a la feina. Entro a les vuit del matí i surto a les cinc de la tarda. Nou hores. Massa hores embotit entre les quatre parets d’un institut ple de púbers metropolitans (i. e. castellanoparlants). Massa hores perorant per al dimoni. Quan plego, camí de casa, redescobreixo el món exterior amb renovada admiració. Com aquell presoner platònic que va poder deseixir-se dels lligams que el confinaven a l’ombrívol fons de la caverna, així m’allibero jo de les obligacions professionals per a poder gaudir de la llum veritable. Però vet aquí que, de seguida, faig cap a la caverna internètica. I la llum esdevé entrellum. Ara la pissarra és una pantalla en la qual gargotejo ombres virtuals. Sóc un traficant d’ombres. Paraules per als alumnes. Paraules per al blog. Massa paraules. Ombres que entapissen les parets de l’antre. La llibertat de l’escriptor s’anomena silenci. Només el silenci és enlluernador.

Pensava que La Cosa havia finit amb congratulacions generalitzades, però no. La ressaca s’allarga. Aquesta tarda he rebut el següent mail…

Hola Toni,

Sóc alumne de 4t de periodisme, ens han demanat que escrivim un petit article a partir de les opinions d’un escriptor en llengua catalana que no hagi estat a la Fira de Frankfurt. He aconseguit el teu contacte a través del teu blog.

Si no t’importa t’envio unes preguntes, l’article és per demà.

————————

Hola Franc,

Gràcies per pensar en mi. Aquí tens les meves respostes:

Tinc entès que no ha anat a la Fira, no hi ha estat invitat o no hi ha volgut anar?

No m’hi han convidat. Com diu un amic meu (que fa anys que viu a Frankfurt): Musst du darüber stehn!*

Creu que la cultura catalana ha sortit afavorida o desfavorida després de la Fira?

No sé què és exactament “la cultura catalana”, i menys com a subjecte que pugui resultar “afavorit o desafavorit”. Els subjectes reals de la cultura (de la catalana i de qualsevol altra) sempre són persones amb noms i cognoms. En aquest cas concret, hi ha hagut una llista de persones amb noms i cognoms que han estat convidades per les autoritats a desplaçar-se a la ciutat de Frankfurt. Els bitllets d’avió, més les factures d’hotels i de restaurants, molt probablement hauran “afavorit” l’experiència particular de cadascuna d’aquestes persones privilegiades.

A la premsa alemanya s’han publicat articles crítics amb l’excessiu nacionalisme exhibit per la comitiva catalana a Frankfurt. Creu que estan justificats?

La majoria de la premsa alemanya depèn dels seus respectius corresponsals que viuen a Madrid, ciutat en la qual es publiquen nombrosos mitjans que exhibeixen desacomplexadament un ranci nacionalisme espanyolista el qual, sens dubte, haurà servit d’inspiració per als articles dels esmentats corresponsals. Que la “comitiva catalana” hagi pecat de catalanitat és com dir que la selecció espanyola de futbol peca d’espanyolitat. On està el problema? Per sort, hi ha vida fora dels mitjans, i a Alemanya hom pot estudiar català a moltes universitats, i conèixer la nostra cultura sense manipulacions, cosa que resulta gairebé impossible a les universitats espanyoles.

Què opina de la decisió de no invitar a escriptors catalans que escriuen en llengua castellana?

Em sembla perfecte que no hagin estat convidats els ciutadans de Catalunya que no escriuen en llengua catalana. La seva opció lingüística els autoexclou de pertànyer a la cultura catalana en la mesura que han decidit formar part de la cultura castellana. El dia que els escriptors que escrivim en català siguem convidats a les fires de cultura espanyola (atès que sembla ser que Catalunya encara forma part de l’estat espanyol), aleshores potser ens plantejarem la possibilitat de convidar els escriptors en castellà a les nostres fires.

A què creu que és degut que hagin tingut més ressó mediàtic les accions i declaracions dels polítics que l’han visitat que la dels propis escriptors, editors, etc.?

Els polítics (tant els que governen com els que opositen) necessiten aparèixer als mitjans perquè es troben en contínua campanya. La manera més efectiva de fer-ho és polititzar-ho tot. La Fira de Frankfurt ha estat una bona plataforma mediàtica per als polítics. Mentre la cultura i la literatura del nostre país depenguin dels polítics de torn i de les seves decisions arbitràries, la cultura i la literatura seguiran sent una carrera funcionarial subvencionada plena de prebendes i amiguismes. Frankfurt ha estat l’apoteosi d’aquesta perversitat: la cultura oficial i institucionalitzada elevada a l’enèsima potència. En aquest sentit, l’excessiva politització de la Fira de Frankfurt ha perjudicat la nostra cultura i la nostra literatura. L’escriptor -qualsevol creador- ha de ser un ésser independent, lliure, solitari…

Lieber lebt’ ich schlecht und schlicht

Vogelfrei auf Dächern,

Lieber unter Diebsgezücht,

Eid- und Ehebrechern!

Fluch der Bildung, wenn sie speit!

Fluch dem Tugendbunde!

Auch die reinste Heiligkeit

Trägt nicht Gold im Munde.**

Visca la Llibertat Catalana!
“Per Catalunya!”

¿On està escrit que hem vingut aquí per a ser feliços? Deixeu-me dubtar d’aquest imperatiu que ens obliga a atènyer la fictícia felicitat. La felicitat la va inventar un flonjo que somiava floretes. Quina quimera més vulgar. Ja ho deia Nietzsche: la felicitat és una cosa burgesa que només està a l’abast de les vaques i de les dones.

Jo no vull ser feliç, sinó sentir-me pletòric, fort, poderós… La felicitat és una anestèsia que deprimeix la meva vitalitat. El que necessito són sensacions punyents i no pas sentiments mandrosos. La calma és per als rius estancats. Doneu-me meandres ràpids, fredes cascades, la violència dels guèisers, l’esclat dels volcans, abismes oceànics… La vostra petita felicitat em fa fàstic.

No hi ha hagut mai a la història de la humanitat un mitjà de comunicació més lliure que els blogs la qual cosa no significa que tot s’hi val. Un blog anònim o sensacionalista té els dies comptats. La credibilitat del bloguer i la fidelitat dels ciberlectors només es guanya dia a dia donant la cara i amb una feina honesta. (RdY)

Una ètica que s’inhibeix cedint a la por deixa de ser ètica per esdevenir submissió al poder amenaçador. Ètica pat-ètica. Anorreament de la llibertat. Ni el rei ni la llei poden estar per damunt de la consciència…

« La plus extravagante idée qui puisse naître dans la tête d’un politique est de croire qu’il suffise à un peuple d’entrer à main armée chez un peuple étranger, pour lui faire adopter ses lois et sa constitution. Personne n’aime les missionnaires armés; et le premier conseil que donnent la nature et la prudence, c’est de les repousser comme des ennemis. »

—Maximilien de Robespierre, premier discours au club des jacobins sur la guerre, le 2 janvier 1792