ENTRELLUM

Pel diari m’assabento que el conjunt templer de Gardeny ja és visitable. Hi corro. Tinc sort. Enxampo la visita guiada de les 18 h. (2,5 €). Han restaurat el conjunt monumental i han creat el Centre d’Interpretació de l’Ordre del Temple [PDF], integrat dins la xarxa Domus Templi. El van inaugurar el passat 5 de maig.

Vaig néixer als peus del turó de Gardeny quan estava ocupat pels militars. Vaig passar la meva infantesa a l’ombra d’aquest castell on sovint hi anava a jugar. Estava fet una ruïna. Vaig viure al carrer Saturn, al costat de la Plaça dels Pagesos, fins que als 18 anys vaig marxar a estudiar fora. Més tard, el meu interès pels Templers em va fer retornar a Gardeny alguna vegada, només per a lamentar el seu deplorable estat.

Felicito l’Ajuntament per la recuperació d’aquest espai cabdal en la història lleidatana. Després de 400 anys de dominació musulmana, fou la milícia templera la que va col·laborar amb Ramon Berenguer IV per a reconquerir la ciutat, sobretot Pere de Rovira i Pere de Cartellà (que no Cartanyà). Avui, llegint el fulletó informatiu de la visita, m’he assabentat que Jacques de Molay, el darrer mestre de l’Ordre, va sojornar a Gardeny l’any 1294 (20 anys abans de la seva mort i 670 anys abans del meu neixement).

Per a mi ha estat molt emocionant retrobar-me amb aquest indret i poder passar la tarda entre els seus murs agençats. Les explicacions de la guia han estat excel·lents (fetes en català malgrat que hi havia gent de fora), així com l’audiovisual que contextualitza molt bé l’època i els seus protagonistes. Val a dir que, a l’entrada on s’inicia l’audiovisual, he trobat una petita errata en el cartell situat a l’esquerra, concretament en el lema templer que hi ha escrit al capdamunt (lema que els templers van treure del Salm 115, 1). Podem llegir:

L’errada està en vermell: on hi posa ad hi hauria de posar da. En canvi, les traduccions que apareixen a sota són correctes (”Senyor, glorifica el teu nom, no pas a nosatres”). El lema ben escrit és així:

Cadascú a la seva. No ens prenem la molèstia d’interessar-nos pels altres. Vivim com illes incomunicades d’un arxipèlag. El nostre lema és: “Jo abans que res i que ningú”. Aquest “jo” criminal, suïcida. És el jo cartesià que no està segur de què existeixi res fora del seu cogitare; el jo solipsista, utilitarista, que veu tot el que no és ell com un instrument, com un mitjà per al seu engrandiment; aquest jo afamat d’experiències que crida carpe diem, carpe diem, i que se li’n refot qualsevol consideració fora del seu interès particular i immediat; aquest jo que aspira compulsivament al poder, a l’orgàsmica sensació de creure’s per damunt de tot i de tothom. Cadascú a la seva, sí, fins que un dia algú et mira als ulls amb els seus ulls negats de llàgrimes… T’has preguntat mai què és una llàgrima? Una llàgrima és un mar reblert de misteris, destil·lada tendresa que confirma el fracàs absolut de totes les paraules. Res no has entès si no has entès les llàgrimes.

No aconsegueixo comprendre com és que encara no has deixat d’estimar-me després de tots aquests anys. Motius no te n’han faltat. És un misteri. Dissabte al matí, asseguts a la sorra, vora mar, semblàvem dos adolescents enamorats… Fa 22 anys que estem junts i 14 que som pares. Cada dia que passa em sento més a prop teu. Què seria de mi si no t’hagués trobat? Llegeixes l’última novel·la de l’Almudena Grandes: El cor glaçat. El nostre caliu… Aquest misteri inexplicable que ens uneix. Cada nit. Tota la vida fins al final.

Em llevo molt d’hora. Aixeco la persiana i veig la llum esmorteïda dels fanals enmig de la boira. Hi ha molta boira. Vull aprofitar el dia d’avui per a corregir exàmens. La darrera setmana de classes se’m va acudir la genial idea de fer controls als quatre cursos de batxillerat (dos primers i dos segons) amb la qual cosa em vaig endur feina per casa… Tinc el munt de paperassa sobre la taula, esperant els estralls del retolador vermell. No ho penso deixar per al any que ve. Vull començar el 2007 net en aquest sentit.

Una altra mena de catarsi. Vull acabar l’any parlant dels meus errors. És molt fàcil parlar dels encerts, dels èxits i les victòries; però no ho és tant admetre els teus defectes. Malgrat el que pugui semblar, jo sóc una persona molt autocrítica, i m’agrada que em critiquin perquè això em serveix per a millorar.

L’amor és un misteri que converteix la vida grisa en un arc de sant martí, huracà d’inexplicables sensacions (per què collons s’ha d’explicar tot!?), guitarra enmig del desert, ombres amatents, la bellesa del dolor, el fil que es tiba cada dia una mica, crits de veus properes, gambades allunyant-se del cos, mujer rota en esencia, entrellum que ens embolcalla, tardor de papallones embogides, trompetes de la mort, defugim paraules fàcils, no preguntis coses abstractes, agafa el tren que surt ara mateix, estiba’t el cor, somia que tot és mentida i desperta’t de patac a l’altra banda del món… ¿Quantes Lolites vas ser? ¿Saps què va dir Humbert Humbert quan la va veure prenyada? No va dir res, plorava borratxo de passat impossible… ¿La felicitat? ¿Qui és aquesta bagassa? Jo també plorava quan era nen. Ara em limito a suportar l’espectacle lamentable dels sentiments aliens. Tú en tu cuerpo, yo en el mío, gira cua, no t’acomiadis, posa’t les ulleres de lluna i toca el dos, la nit està de part teva, has vençut.

No creus gaire en l’amistat. L’amistat, com l’amor, són sentiments mitificats. Els sentiments, en general, enterboleixen la vida, és a dir, ens la compliquen. Aspires a la metasentimentalitat. Per això, quan perds un amic notes una curiosa sensació d’alleugeriment. N’estàs tip, de què els altres esperin coses de tu. No hi ha res més insuportable que aquesta exigència aliena. Si no t’accepten com ets, si no són capaços d’admetre el que dius i el que fas, com ho dius i com ho fas, que se’n vagin a pastar fang. Ells han perdut la teva amistat mentre tu has guanyat la teva llibertat, t’has deslliurat d’uns lligams i unes obligacions que t’engavanyaven. Són ells, els que et troben a faltar. Si som seriosos i ho analitzem a fons, tota relació humana (amor, amistat, etc.) està basada en l’interès. Els que volen ser “amics” teus sovint ho volen ser per a poder dir als altres que ho són… Cal despullar-se d’aquesta vergonyosa necessitat.

Jo no sé si tinc “amics”. El que sí que sé és que m’estimo molt la meva llibertat, cada cop més. Hi ha gent amb la qual no t’asseuries mai en una taula, gent amb la qual no prendries ni un miserable cafè; i gent amb la que pots estar hores, dies, mesos, anys xerrant i xalant… Aquest és el misteri. A mesura que em faig gran, valoro més el meu temps, perquè sóc conscient que cada vegada me’n queda menys. No puc perdre el temps ni els estreps amb persones que no m’aporten res i amb les quals no comparteixo res. M’estimo més quedar-me sol a casa que haver de participar en aquesta depriment comèdia social, sobretot quan aquesta comèdia és hipòcrita i interessada. M’estimo més perdre presumptes “amics” que haver de suportar-los a contracor i acabar fastiguejat.

Vull bullir. Bullo. Són les 5:38 de la matinada del dissabte dia 1 d’abril i tinc els ulls més oberts que mai, com si les parpelles fossin conscients i haguessin decidit que no val la pena dormir, que ara no puc dormir perquè em queda poc temps, poc temps per a no sé exactament què. Aixeco la persiana del despatx (sempre dubto si la x va després o abans de la t o a l’inrevés) i guaito la foscor de la nit, la llum esmorteïda dels fanals, l’ensopiment dels plataners…

Fa una setmana, divendres passat, vaig veure La Cabra d’en Pou al Teatre Auditori de Granollers. Encara no he tingut temps de fer la ressenya. Porto setmanes sense tenir temps per a res tret d’obsedir-me amb tu. Una obra excepcional, la història del follacabres, que em va colpir molt endins. Quan pugui en parlaré amb calma. L’anhelada calma que no aconsegueixo recuperar.

Un fotimer d’originals sobre la taula del menjador. Em pregunto: ¿Per què collons hi ha tanta gent que escriu poesia, si la poesia no és res més que la manifestació més palmària [del ll. palmarius, -a, -um ‘com el palmell’, d’on ‘obert, manifest com el palmell estès’, amb possible influx de l’adv. palam ‘palesament’] de la nostra radical impotència?

Ahir, a les vuit, programa de ràdio: CAPVESPRE. Potser l’últim programa. El director, que sóc jo, ha decidit que plega. ¿Per què? Ja no em fa feliç. A partir d’ara només vull fer coses que em facin feliç. Vull bullir. Bullo. Com ara, que escric a les 5:51 de la matinada i xalo pels descosits amb les neurones eixorivides sota l’efecte d’una untuosa ressaca …

Convidat d’honor: Josep Maria Mestres Quadreny. Músic, 77 anys. La casualitat (en la qual no crec ni he cregut mai) ha fet coincidir la nostra entrevista amb un article de La Vanguardia en el qual es parla de l’estrena d’una obra seva al Liceu. Arriba a la ràdio acompanyat per en Joan, l’amic que l’ha fet venir. Fa seixanta anys que es coneixen. MQ té els cabellls blancs, vesteix com Brossa i fuma amb pipa, tabac negre. És la segona vegada que me’l trobo. La primera va ser a Granollers en la inauguració de la biblioteca Roca Umbert. MQ és un home discret, silenciós. Comencem el programa amb música seva de fons…

El presento. Comença a xerrar. És (com diu el tòpic) un pou de saviesa. Mentre parla prenc apunts a la Moleskine…

Cita Ángel Ferran: Yo hago lo que creo (i comenta el doble sentit del creo: creure i crear). Li demano si creu en la inspiració. Diu que això és una cosa que es van inventar els romàntics, com si l’autor fos un imbècil al qual tot li ha de venir de dalt. Afirma que el que cal és tenir “una idea” i desenvolupar-la treballant. Insistirà vàries vegades en això de “la idea”. Quan li pregunto d’on surt aquesta “idea”, MQ dubita, em mira i diu: “d’on menys se l’espera”. M’explica que una vegada li va venir “la idea” d’una obra en un somni. Va somiar la peça d’homenatge a Robert Gérard, la va veure sencera de patac, la partitura i com s’havia d’interpretar. El misteri de la creativitat.

Passen dos ciclistes per la riera. Mountain bike. Són les 6:28 i encara és ben fosc. No porten llum al casc. No hi ha lluna plena. ¿On coi van aquest parell de dos, a empaitar senglars?

MQ insisteix a parlar de la llibertat musical. Cita Schönberg i alguns deixebles: Berg i Webern. Esmento Satie, del qual sóc devot. MQ aixeca les celles i la pipa alhora: “Formidable! Un compositor lliure amb molt sentit de l’humor”. Confessa que de jove li agradava el jazz, sobretot el primitiu (New Orleans), fins que, al final, s’avorria i en el darrer concert de jazz es va adormir.

Ara posem Sonades sobre fons negre (1982), que pertany a Integral de piano II (2005), interpretat per Jean Pierre Dupuy. Em sona a Bach. Em diu que sí, que és un “trencadís” com els que hi ha al Parc Güell. Va agafar trossos d’altres autors i va fer un collage musical. Apa.

Brossa. Apareix Brossa. Parlarem molt de Brossa durant la nit. Eren amics, havien treballat plegats. També amb Miró, Tàpies, etc. De Brossa diu: “Era un poeta de pura raça. Tot el que pensava i feia era poesia. Un personatge multivectorial (sic). Un home molt lúcid, molt honest, molt rigorós amb el treball. Un gran amic. Un gran artista.”

Li demano pel procés creatiu. Diu que composa davant l’ordinador. Té elaborats uns programes basats en el càlcul de probabilitats que desenvolupen els procediments automàticament. Ell introdueix les dades i es produeixen unes seqüències que trasllada a una partitura també digital… Molt interessant.

El Poema del Capvespre d’avui és Mosaic, de Brossa. Un poema-enumeració. Em quedo amb un vers: “El caràcter sexual del crani”.

Anem a sopar al millor restaurant del poble , és a dir, el més car. És davant mateix de la ràdio, a l’altra banda de la Plaça. Hi vaig ser el 9 de gener i el 10 de març. Avui serà millor: no em tocarà pagar. Som set a taula. MQ va amb la seva segona dona, servidor amb la primera. Menjador privat. Menú degustació extraordinari, com sempre. Primer ens porten unes làmines cruixents d’arrel de flor de lotus i iuca…

M’aturo. 7: 11. Contemplo el cel que comença a clarejar. Aixeco la persiana del tot. Apago el llum. És un espectacle preciós. En primer terme, les branques dels plataners; al darrere, la silueta fosca dels turons; sobre els turons, el cel que clareja… Faig una fotografia amb l’Olympus Camedia C-350. Quan obro la finestra, escolto els ocells i noto la fresca de l’albada. Aquest post s’allargarà molt. Serà un post de cap de setmana. Val per als dos dies: dissabte i diumenge. No tornaré a escriure fins dilluns. Una bona manera d’encetar l’abril. Ara passa el camió de les escombraries. Estàvem al Sant Miquel començant a sopar…

El segons tast és una crema de verdures amb un ou de guatlla escaldat a dins. Després: Amanida tèbia amb escarola i bacallà. Cigronets amb trompetes de la mort. Molls de roca amb foie. Un plat espectacular que combina peix i carn i que requereix passar del vi blanc al vermell. Els filets de moll (o roger) no tenen ni una espina. Les treuen amb pinces una per una. Cabrit al romaní. Postres. Tres. Primer un plat amb cinc bocinets de formatge posats en filera del més suau (esquerra) al més fort (dreta) i acompanyats en paral·lel per tres confitures diferents, mel i nou ratllada. Tot très français. M’agraden tots el formatges. Vaig degustant-los d’esquerra a dreta. Em criden l’atenció els dos darrers: el Tou dels Til·lers de Sort acompanyat amb mel amb un toc de tartuf blanc piamontès, i el Blau de Centelles amb nou ratllada. Següent. Copa de fruits vermells amb gelat de iogurt i canyella. Tercer. Xocolata. El menjar dels déus. Quatre colors i quatre textures diferents. Increïble. La repera.

Bevem un Dolç Adrià 2001 d’Albet i Noya, de Sant Pau d’Ordal. Syrah amb ull de llebre. Sobremadurat. Mig any de maceració. Sense paraules. Deixa una llàgrima a la copa molt difícil d’oblidar. Ja fa dies que ho dic: la Gastronomia és la base de la Cultura. El sibaritisme és el grau més alt de Civilització possible, sense menystenir la Poesia. I el millor de tot: avui em surt de franc.

El millor regal d’ahir va ser rebre els mails de felicitació dels entrellumaires (des d’aquí us agraeixo el detall), i trobar-me aquest mail d’en Jordi Riba:

Benvolgut amic:

E-noticies compta amb un nou apartat anomenat “QUI ES QUÍ A LES LLETRES CATALANES”. El principal objectiu d’aquest apartat és donar a conèixer als autors que com vostè han destacat per la seva aportació a la cultura catalana. Per aixó li demanem que el més aviat possible ens faci arribar les respostes a l’entrevista que properament publicarem així com una fotografia per tal de poder incloure-la.

Suposo que ho publicaran la setmana vinent, però m’avanço aquí penjant les respostes que he donat a les sis preguntes plantejades:

Com es definiria com a autor?

Una barreja de filòsof i poeta. Escric per a comprendre i cantar el misteri de viure. La literatura em serveix per a inventar màscares, esbombar dubtes, vomitar obsessions, amagar secrets, divertir-me… Quan més lliure sóc és escrivint. Les paraules són ales, m’enlairen i em fan molta companyia. Escric perquè no sé viure o perquè la vida se’m queda curta massa sovint. La ultravida literària em salva del naufragi de cada dia i de cada nit. Si dic, si escric, existeixo més, sóc encara més. És una recerca constant, arriscada, del sentit de tot plegat…

Quina considera que és la seva obra més destacada?

A banda dels llibres publicats en paper, la meva obra més important és a la xarxa, en els blogs que escric des de fa dos anys. Intento fer literatura del segle XXI: ciberliteratura. En aquests moments destacaria sobretot el meu ciberdietari: ENTRELLUM.

Com veu el panorama literari català?

Antiquat, endogàmic, claustrofòbic, lil·liputenc, capelletes, amiguisme, pontífexs i acòlits, picabaralles de galliner, mediocritat, molt aparador i poca substància, manquen idees, innovació, nous horitzons, sempre les mateixes cares i els mateixos noms. La institucionalització de la cultura mata l’autèntic sentit de la creativitat artística. A les editorials només els interessa Sant Jordi. Un escriptor no pot ser un paràsit subvencionat, ni una vedet, ni un mico de fira que ven xurros… Malgrat tot, hi ha individualitats que fan coses interessants. El problema és que els canals mediàtics estan embussats i la crítica és una escandalosa conxorxa de silencis vergonyants.

Quins autors i obres de la literatura catalana contemporània destacaria?

Els que arrisquen, els que no s’han quedat al segle passat i han entès que cal apostar per les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies. Citaré alguns escriptors amb blog actiu: Biel Mesquida, Jaume Subirana, Xulio Ricardo Trigo, Tina Vallès, Emma Piqué… A la catosfera hi ha joves que prometen força, però encara és aviat per a esmentar noms.

Quina valoració fa de la participació de Catalunya a La Fira de Guadalajara del 2004?

Cap.

Frankfurt suposarà un abans i un després en les lletres Catalanes?

Com que està molt clar que no podem esperar res de Madrid, i menys en l’àmbit del reconeixement cultural, hauríem de saber aprofitar les poques oportunitats que tenim a fora per tal d’afirmar la nostra identitat. Jo sempre tinc present el discurs que Pau Casals va fer a l’ONU l’any 1971. Frankfurt ha de parlar català. Ens hem de treure de sobre els complexos, que en tenim molts, i així ens va. Jo escric a la xarxa en català i, gràcies als traductors on line, em llegeixen a tot el món. Això ja és possible. No m’interessen les discussions polítiques. Si els polítics no són capaços d’estar a l’alçada d’aquesta oportunitat històrica, em sentiré avergonyit com a català, i encara més com a escriptor català. Aleshores, potser em plantejaré la possibilitat d’escriure les meves obres directament en alemany.

Demà passat faràs 42 anys. És un fet que no et suposa cap trasbals. ¿Quin mèrit té deixar que passi el temps, envellir, acostar-se a la mort? Reflexiona: ¿Què has fet fins ara que valgui la pena? ¿Pots enorgullir-te de les teves obres, de les petjades que has deixat enrere? Mentre passeges per la ciutat, observes les cares dels vianants… ¿Què han fet ells? ¿Quina mena de vida porten? Són éssers normals i corrents, perfectament anònims, que qualsevol dia d’aquests, com tu, desapareixeran. La teva barba ja blanqueja, però encara no ets savi… Només tindràs un any més, seràs més fràgil, seguiràs dubtant, conviuràs amb el misteri i, amb una mica de sort, algun dia, com el Petit Príncep, arribaràs a comprendre allò que és essencial.