Dilluns, 4. Febrer. 2008
Tothom és a dormir. Baixen per la riera les escorrialles de la pluja. Amb la seva penombra groga el fanal ensopeix la nit. No vull entendre el món. No em calen més paraules. Hi ha un silenci majestuós com si els arbres estiguessin agraïts, com si el cel hagués baixat fins al fons de la vall per acaronar les arrels més profundes. No vull cap més ficció. En tinc prou amb la nit que em bressola humida. Tothom és a dormir. De sobte reverdeix la molsa dels records.
Bones notícies del nord
Divendres, 9. Març. 2007
Comença un cap de setmana llarg que durarà fins dimarts. M’enduc el portàtil. Intentaré postejar.
Aquesta nit de primers de març sembla molt plàcida i hom sent en l’aire el primer gust de primavera. (JP, XV, 106)
Dissabte, 3. Febrer. 2007
És així que tremolo només de pensar on podem arribar; tremolo i m’estremeixo; tremolo i somio; és tan divertit somiar!
És així que passen les hores d’aquest hivern fictici: indolores, mòrbides; aprenent a ser el que som; inventant el camí que ens convé;
És així que arriba la nit carregada d’auguris; la lluna avui fa bondat; no com ahir, que no ens va deixar dormir;
És així que vivim i escrivim: l’escriviure ens empeny cap a dimensions insòlites, fora de tots els convencionalismes, lluny del ramat que no ens podria entendre, lúcids, més enllà del límits que encotillen
la societat anestesiada…
És així que som suprems; com
l’àliga que plana sobre la vall sobrevolant la insignificança dels ratolins; res no pot aturar-nos: els déus s’han conxorxat a fer-nos l’ullet;
Dissabte, 13. Gener. 2007
Quan tot està perdut és quan més tenim a guanyar.
–&–
Poema escrit ahir divendres a les 19:23 (dedicat a Penèlope):
AQUEST HIVERN
Aquest hivern que no és hivern
Aquest gener de ginesta i papallones
Aquest silenci que diu el que callen les paraules
Aquest retrobar-te després dels anys i enamorar-me de tu encara més
Aquest hivern que no és hivern
Aquest florir de les cendres quan la nit es marceix i l’horitzó s’envermelleix
Aquest hivern que no és hivern
Aquest delit d’estimar-te
Diumenge, 24. Setembre. 2006
La nit s’ajup sobre mi per a obligar-me a ser còmplice de l’Obscur. M’envaeix un neguit d’estels titil·lants. Her eyes were like stars, trembling blue stars. La campana ressona. Tothom s’adorm. Escolto l’udol dels llops. ¿Saps què passarà demà? Jo tampoc. La nit no vol dir-m’ho. Si aconsegueixo adormir-me, et somiaré un altre cop. Els mots que no dic em fan ser. No fa fred ni calor. El carrer és desert com el meu cor. ¿Saps què passarà demà? Tornarem a trobar-nos i tornarem a perdre’ns. The Ghost Of An Unkissed Kiss.
Ghost
La noche desciende sobre mí para obligarme a ser cómplice de lo Oscuro. Me invade una inquietud de estrellas temblorosas. Her eyes were like stars, trembling blue stars. Resuena la campana. Todos se duermen. Escucho el aullido del lobo. ¿Sabes qué pasará mañana? Yo tampoco. La noche no quiere decírmelo. Si consigo dormirme, te soñaré de nuevo. Las palabras que no digo me hacen ser. No hace calor ni frío. La calle está desierta como mi corazón. ¿Sabes qué pasará mañana? Volveremos a encontrarnos y volveremos a perdernos. The Ghost Of An Unkissed Kiss.
Ghost
La notte scende su di me per obbligarmi ad essere complice dell’Oscuro. Mi pervade un’inquietudine di stelle tremolanti. Her eyes like stars, trembling blue stars. La campana risuona. Tutti si addormentano. Ascolto l’ululato dei lupi. Sai cosa succederà domani? Io neanche. La notte non vuole dirmelo.Se riesco ad addormentarmi, ti sognerò un’altra volta. Le parole che non dico mi fanno essere. Non fa né freddo né caldo. La strada è deserta come il mio cuore. Sai cosa succederà domani? Torneremo a trovarci e torneremo a perderci. The Ghost Of An Unkissed Kiss.
[Versió italiana d’Anna Cinzia Paolucci]
ENTRELLUM POESIA
