Des de la finestra panoràmica de la cabina comprovo que hem arribat a port i que hi ha atracats quatre vaixells més, alguns dels quals són veritables ciutats flotants que porten el triple de passatge que el nostre (n’hi ha que tenen fins i tot pista de gel i camp de golf!).
El primer que em crida l’atenció és el color de l’aigua. No havia vist mai un blau com el de Rodes. Prop de la sorra és atzur turquesa, però m’agrada sobretot la tonalitat que agafa l’aigua amb una mica de profunditat.
Un shuttle bus en acosta a les muralles de la ciutat medieval. És l’hora de màxima calda, quarts de quatre de la tarda. Entrem per una de les portes i enfilem el carrer Sòcrates…
Botigues i més botigues. El carrer Sòcrates fa costa amunt fins a la
Mesquita del Solimà. El
Palau del Gran Mestre també queda a la part alta de la ciutat. Anem per l’ombra i bevent aigua constantment. A
Rodes hi ha pocs arbres: alguns xiprers, buguenvíl·lies… Pel camí trobem dues placetes conegudes per les seves peculiars fonts: l’una té un mussol al capdamunt i l’altra tres hipocamps. Visitem el Palau. El que paga més la pena són els mosaics romans que provenen de l’illa de
Kos (pàtria d’
Hipòcrates). Al soterrani hi ha un museu amb peces certament interessants (i un aire condicionat que s’agraeix). Baixem pel
Carrer dels Cavallers, que -oh, increïble- no té cap botiga!
Davant el Temple d’Afrodita (una ruïna depriment) trobo aquesta pintoresca gelateria mòbil…
A prop hi ha un arbre en el qual s’han aplegat totes les cigales de Rodes. El soroll que foten és ensordidor. Sortim per la porta de la muralla en direcció al port de Mandraki en el qual hi havia el
Colós de Rodes. Dues columnes a l’entrada del port assenyalen l’indret on estaven els peus del llegendari Colós…
Diuen que un terratrèmol el va abatre i que, més tard, les seves restes foren venudes i transportades sobre els geps de 900 camells… El déu Hèlios es va quedar sense estàtua. Rodes, des d’aleshores, és un cau de mercaders. Sort de la seva aigua i de les seves platges…
Mentre tornem al vaixell penso que aquest cel i aquest mar van inspirar les beceroles de la filosofia.
Tales,
Anaximandre,
Anaxímenes,
Heràclit,
Pitàgores van veure els mateixos blaus que jo estic veient… El
pare de la filosofia afirmava que el principi (αρχή) de tot és l’aigua (
νερό).
L’aigua de l’Egeu, el seu blau inoblidable, bressol de la nostra atrotinada civilització. Ara els filòsofs fem creuers i ens permetem el luxe de reduir la filosofia a somatosofia. Com una font que encara raja envoltada per les ruïnes d’un jardí abandonat, povera e nuda, la filosofia manté el seu batec imperceptible enmig del brogit del Gran Mercat…
Sí, ja tocava jeure tres horetes en una hamaca i remullar-se i descansar de veure coses cuita-corrents. El món està ple de coses que caldria veure, i els ulls no es cansen mai de veure, però sovint necessitem fer net, relaxar el cervell, nedar sense rumb entre peixos que s’esmunyen com els nostres pensaments, deixant que ens bressoli el corrent, les ones transparents… Platys Gialos. Un indret molt recomanable.
Avui toca post curt. Fi.
