Reravera

Mentre aquesta Catalunya montillera ens cau a trossos i els polítics demostren la seva supina inutilitat, de la finestra estant contemplo la tonalitat groguenca que, esmaltada pel sol del migdia, agafen les fulles dels plataners de la riera. La glicina del jardí és una absoluta meravella. Darrer divendres d’octubre. Reravera.

Amb la lluna plena arriba el Correlllengua a Vallromanes. Veurem la pel·lícula “El Coronel Macià” acompanyats per l’Abel Folk, l’actor protagonista. La regidora de Cultura ho fa tan bé que fins i tot l’oposició la felicita! (¿?)

La setmana vinent només tindrà tres dies laborables. El despullament tardorenc de la natura. La nuesa de les branques. Ens arraulim sota la flassada, a la vora del foc, cercant el caliu que ens manca. Hi ha un misteri que s’esmuny per les xemeneies. Hi ha un silenci profund dins el bosc. Camines més a poc a poc. Castanyes i vi bo. Reravera.

Un dijous com un altre

La meva filla m’ha despertat a les 5 de la matinada perquè se n’anava a Port Aventura. M’han ingressat la devolució de la declaració de la renda. Claustre especial del 10è. aniversari de l’institut amb un romanço de Jaume Arnella. Dinar de germanor (100 persones) preparat per Pep Salsetes. Un vi infame m’ha tingut tota la tarda amb el cap fora de joc. A les vuit, mig endormiscat, he assistit al ple de l’Ajuntament. M’ha agradat molt tot el que ha dit la flamant Regidora de Cultura. He cobrat la mesada amb estrenes. He quedat per mail amb l’Albert Fàbrega per a visitar plegats La Pedra del Diable. La meva filla ens explica entusiasmada que ha pujat vuit vegades seguides a la Stampida. Encara no tinc el cap a l’hora. Demà lluna plena. Bona nit i destapa’t.

Esquitxos

Esquitxos del ranvespre sobre el llit, la imminent lluna plena, res no té sentit, vagareges pels carrers a l’encalç d’ombres incertes, ningú no sap com et dius, filla de les estrelles, mon cor sense tu crepuscleja, mon cor sense tu cenotafi de desigs, torna aviat, amor, no triguis gaire, mos dits dibuixen absències, els llavis s’esquerden, la dansa dels neguits, torna abans que la foscúria envaeixi l’últim racó del meu pit, esquitxos de valls sense rius, de neus sense cims, de fados eterns que regalimen malenconies, torna aviat, amor, que la nit és massa nit si tu no hi ets…

Paraula-ombra

Les paraules són ombres en un doble sentit: materialment -com a taca gràfica embrutidora- perquè enfosqueixen papers i pantalles; formalment -en la mesura que les necessitem com a instrument d’intel·lecció- perquè ens impedeixen de copsar la realitat en si mateixa (noümènica, que diria Kant).
La civilització occidental es fonamenta en el prestigi del Logos com a camí de coneixement cert (el camí correcte del poema parmenidi). La Lògica (alfabètica i numèrica: socraticoplatònica i pitagòrica) va bastir aquesta Caverna que habitem des de fa 25 segles.

La filosofia és un gènere literari molt peculiar en el qual les ombres cavernícoles s’idealitzen i esdevenen fantasmagòriques (el πετόμενα διώκειν d’Aristòtil, Metaf. IV, 5, 1009b 38). La literatura és una altra història: les ombres llueixen per si mateixes en el més estèril onanisme esteticista. Tant la filosofia com la literatura són estances contigües de la mateixa Caverna.

Les paraules són ombres i habitem una caverna lògica la sortida de la qual només pot ser meta-lògica. Això ja ho vaig esbossar en un post anterior on parlava del Logos eròtic. Plató ho tenia clar: Eros és l’única força que ens pot ajudar a sortir de La Caverna. Eros ens il·lumina per tal de poder transcendir les ombres. Eros trans-lògic ens empeny devers aquella veritat (Αλήθεια) que les paraules no aconsegueixen desvelar-nos ni en el seu cim més sublim: la poesia.

La Poesia, malgrat ser la forma literària més depurada, sempre ens deixa envoltats d’una certa penombra. El poeta entrelluca l’exterior de La Caverna, però viu a l’entrellum, en el límit que separa les ombres certes de la llum presumta.

Si no entenem que les paraules són ombres que ens esclavitzen i alhora ens alliberen, no entendrem res. Aquí rau la contradicció humana. Som humans perquè tenim Paraula, però aquesta Paraula (que és ombra cavernícola) no ens deixa atènyer la veritat definitiva, la llibertat definitiva, la llum definitiva… Suposant, esclar, que hi hagi res “definitiu” i que hi hagi “fora” de la Caverna i que aquesta “llum” a la qual aspirem sigui quelcom recomanable, saludable, suportable, vivible…

Les bèsties, els déus i els savis no parlen. La resta -humans xerraires- necessitem La Paraula… Εν αρχή ην ο Λόγος (Jn. I,1). O sigui, que des del principi dels principis som éssers ombrívols: Wahr spricht, wer Schatten spricht. Wir sind ein Fleisch mit der Nacht. La materialitat del Verb i la materialitat del Cos (somato + logia) ens hi obliguen. Potser la llibertat absoluta seria la de l’ànima deslliurada del cos i deslliurada dels mots per sempre més… L’esperit mut. El silenci blanquíssim. El somriure búdic. Els teus ulls ferits de pleniluni…

Deserció

Viure entre ruïnes d’un passat que no et deixa avançar, la pell de serp arrapada a la carn, la boira espesseint-se al teu voltant, cada cop més densa, silenci abans de la desfeta.

Somrius, em fregues la galta amb el tou dels dits i mussites: Avui t’has afaitat…

Viure les ruïnes del futur, el buit que deixen els somnis sota les parpelles, el rou intacte al matí, pètals agònics que capvespregen.

El teu gest perfecte, gairebé imperceptible, tots els exèrcits dels quals he desertat per a morir als teus ulls ferits de pleniluni.

DISERZIONE

Vivere tra le rovine di un passato che non lascia avanzare, la pelle di serpe strappata alla carne, la nebbia che si infittisce intorno a te ogni volta più densa, silenzio prima della disfatta.

Sorridi, mi sfiori la guancia con il tocco soffice delle dita e mi sussurri:Oggi ti sei rasato…….

Vivere tra le rovine del futuro, il vuoto che lasciano i sogni sotto le palpebre, la rugiada intatta la mattina,petali in agonia che vespreggiano.

Il tuo gesto perfetto, quasi impercettibile, tutti gli eserciti che ho disertato per morire nei tuoi occhi feriti di plenilunio.

[Versió italiana d’Anna Cinzia Paolucci]

ENTRELLUM POESIA

Fn + F5

¿Per què em deixeu sol la nit de lluna plena? Apago tots els llums de casa i aixeco les persianes. Encenc un bastonet d’encens, bec ginebra, escolto el silenci del bosc -més misteriós que mai- mentre espero que toquin les dotze campanades i demano als núvols que no me l’amaguin, que la vull veure de fit a fit, blanca i sencera. ¿Per què em deixeu sol? ¿Que no sabeu que les nits de pleniluni són fatídiques? Premo Fn + F5. Deixo esmorteïda la claror de la pantalla. A penes distingeixo les lletres de les tecles. Passa un Ford Fiesta platejat. Els núvols no em fan cas. La meva ombra es reflecteix a la paret del passadís quan m’adreço a la terrassa. A fora tot és silenci. Què fa la gent? On són? És com si m’hagués quedat sol al món, com si tothom hagués desaparegut de sobte. Ara passa un Renault 5 vermell. El condueix un fantasma? L’encens s’ha consumit. Escuro el got. Busco una imatge adient per a il·lustrar aquest post. Poso “full moon” a Google imatges. Agafo la primera que em surt. És la fotografia de la lluna emboirada reflectint-se en un llac. Em fixo que damunt la lluna apareix una esgarrinxada, com un tall que esquinça el teló de fons… Borden els gossos. Primera campanada. Segona. Tercera……… Diumenge 8 d’octubre de 2006. No la veig, però sé que hi és. M’arriba el seu besllum malgrat el vel dels núvols foscos. Aquesta nit ella també m’ha deixat sol.