En tinc prou amb la nit

Tothom és a dormir. Baixen per la riera les escorrialles de la pluja. Amb la seva penombra groga el fanal ensopeix la nit. No vull entendre el món. No em calen més paraules. Hi ha un silenci majestuós com si els arbres estiguessin agraïts, com si el cel hagués baixat fins al fons de la vall per acaronar les arrels més profundes. No vull cap més ficció. En tinc prou amb la nit que em bressola humida. Tothom és a dormir. De sobte reverdeix la molsa dels records.

Bones notícies del nord

Divendres plujós

Plou. El cel tot gris llisca cap al sud prenyat de líquides promeses. Núvols que s’allunyen com mentides passades. Núvols que suren i ens salven de la mort. Plou. Pregarem un altre dia perquè l’aigua ompli la riera. Pregarem perquè corrin sempre els caragols. Les serps que dormen al seu cau somien la primavera. Plou. ¿No ho veus? L’amor ens fa millors…

Música de fons: The Magic Numbers: Hymn for her

Plou

Plou a Vallromanes. Bufa vent del nord. Les gotes esquitxen el vidre. Cauen les fulles darreres. De nit, amb la glaçada, potser serà neu i demà ens llevarem tots blancs… Plou. Quina alegria!

El Castell de Sant Miquel

Preparant la propera Passejada per Vallromanes, pujo al Castell de Sant Miquel. Enfilo Can Corbera amunt fins al turó de la Salve, on es troba el repetidor. Des d’aquí la vista de Vallromanes és esplèndida. Segueixo pel camí que puja per la banda de Montornès tot gaudint d’una àmplia panoràmica del Vallès. Arribo al cim (426 m.) on destaca la torre circular de l’homenatge. Originàriament fou un assentament iber sobre el qual van construir després una important fortificació medieval. Encara podem veure un bon tros de murada, la base d’una altra torre situada al nord i les restes de la capella de Sant Miquel (patró de Vallromanes), que dóna nom a la muntanya i al castell.
Davallo. Quan arribo al lloc on s’acaba el camí ample que puja de Can Girona veig un cotxe de color blau. El condueix l’alcalde de Montornès, Dani Cortés. L’acompanyen dos homes més. Hola. Bon dia. Es pensen que sóc un furtiu (no fa gaire en van enxampar un que feia excavacions per la zona). Ens presentem. L’alcalde va amb l’arxiver municipal, Nicolau Guanyabens, i amb el Dr. Josep Guitart, director de l’ICAC (Institut Català d’Arqueologia Clàssica) el qual porta un barret de palla, un bastó i una màquina de retratar. Volen visitar el Castell.

Primer fem una ullada al poblat ibèric, completament emboscat. Caldria desbrossar la zona, plena de malesa. Pertany a Vallromanes, que va comprar els terrenys al seu propietari. Es van fer unes excavacions els anys 1963-64 (Estrada, Ripoll, Barberá i Monreal). Segons aquests estudiosos, es tracta d’un poblat molt extens ubicat al sud-est del cim en un ampli replà a 40 m. per sota del Castell. Seria molt semblant al de Burriac. Hauria estat habitat entre el 250 i el 100 AC. Hi ha una gran quantitat de blocs de pedra afilerats que serien els habitacles (s’han identificat quatre llars i un forn). En els sondeigs van trobar molts vestigis d’objectes d’ús domèstic i agrícola, fets de pedra, ceràmica, ferro i bronze. Encara avui, a nivell superficial, apareixen nombrosos fragments ceràmics [aquests els he trobat aquest matí] pertanyents a vasos, àmfores i molins de mà. Fa poc van acabar de restaurar una àmfora ibera trobada aquí dalt. En aquest poblat vivien els laietans i, probablement, fou un dels primers assentaments humans de la comarca.

Pugem al Castell. Primer passem per la capella de Sant Miquel. El Dr. Guitart lamenta el seu estat. Li explico que els veïns de Vallromanes feien una romeria cada any. Al Turó de la Salve cantaven el Salve Regina (d’aquí li ve el nom) mentre recuperaven forces per escometre el darrer tram fins a l’ermita del Patró. Tant de bo fos restaurada. També caldria restaurar la torre principal del Castell. Els ajuntaments de Montornès i de Vallromanes han de fer les gestions oportunes perquè aquest patrimoni comú sigui recuperat.

Ells marxen quan comença a ploure. Tenen pressa perquè, abans de dinar, volen anar a Can Tacó. Em conviden a pujar al cotxe. No, gràcies. Jo agafaré una drecera. M’encanta mullar-me amb la pluja… Res, al final quatre gotes mal comptades.

Ah, oblidava un detall important: des de dalt del Castell de Sant Miquel es veu el mar.

Pica d’Estats

Jacint Verdaguer hi va pujar fa 124 anys. Jo, si tot va bé, faré el cim aquest diumenge. No cal dir que em fa MOLTA il·lusió. Les previsions anuncien pluja…

Reflexions després del funeral de Xirinacs

El futur de Catalunya (suposant que Catalunya tingui futur) estava aquest matí a Santa Maria del Mar. Dic el futur com també podria dir el passat, però sobretot el present. M’explico. Bé, necessitaria un llibre sencer per explicar-me. Intentaré fer-ho curt.

La Catedral del Mar plena de gom a gom. Mitja hora abans ja no t’hi podies asseure. Un matí fantàstic: primer una hora i mitja de sauna dins el temple i, després, una bona dutxa freda al Fossar de les Moreres. Perquè havia de ploure. El cel català també ha plorat Xirinacs.

El Senyor donarà la pluja,
i la nostra terra donarà el seu fruit

Recordatori
Milers de persones. Jo m’he situat davant de tot. El primer que m’ha sobtat és veure polítics. Pensava que no hi serien. Al Felip feia una estona que l’havia avançat mentre travessàvem Alella; jo amb la moto i ell amb el 4 x 4 fosc. No esperava trobar-me’l a primera fila.

Rere seu, Carod, president en funcions (mentre l’altre sigui al pueblo)

A tercera fila Portabella (molt suat) i la Camats

Ni rastre dels sociates. El Telenotícies migdia de la nostra ha considerat més important el terratrèmol del Perú i la pantomima del Nadal i el Carod fent veure que pinten alguna cosa en no sé quina comissió per a solucionar el tema de rodalies. TV3 ha parlat del funeral en tercer lloc i rapidet rapidet, molt de puntetes. Vilaweb, en canvi, chapeau!

M’he passat la cerimònia mirant Carod a la cara (la té duríssima). Ell només m’ha mirat un moment…

També he vist per allí l’Oriol Junqueras
suant la cansalada

Després de la comèdia religiosa ha arribat el moment de la veritat: els parlaments i els aplaudiments. Més de cinc minuts aplaudint! Molt emocionant la sortida de fèretre cap al Fossar. Aquí teniu més fotos…

Ja fora, mentre cantàvem Els Segadors, s’ha posat a ploure de valent. Han traslladat les despulles d’en Xiri al Memorial 1714 (video) perquè la gent li pogués retre el darrer homenatge tot signant al llibre de condol.

A la porta m’he trobat l’amic Enric Borràs amb el seu inseparable gaiato i la gravadora…

En aquesta foto de Jordi Salvia surto jo amb la càmera a la mà…

Ara vénen les reflexions…

  1. Resulta si més no paradoxal que 18 preveres catòlics, apostòlics i romans oficiïn el funeral d’un suïcida.
  2. Si Xirinacs és un model a seguir (”Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi“), aleshores el destí del poble català és el suïcidi col·lectiu?
  3. La barreja de religió i política ha estat nefasta al llarg de la nostra història. I encara dura la cosa. Aquest matí, durant la cerimònia, he sentit nàusees davant el tuf montserratí. Potser en el segle passat no hi havia una altra forma de lluitar, però ara cal desempallegar-se’n el més aviat possible. Religió = passat. Cal fer política, i política de la bona, si volem tenir algun futur.
  4. No m’agraden els místics. Xirinacs, talment Llull, era un místic amb entusiasme infinit. Necessitem tècnics, economistes, enginyers, advocats, etc., no pas místics ni màrtirs. Necessitem gent assenyada que treballi seriosament per l’alliberament de la nostra nació. D’arrauxats ja n’hem tingut prous.
  5. No sóc gaire optimista. El Fossar de les Moreres és un espai massa petit. Caldria omplir, almenys, el Nou Camp, el Palau Sant Jordi o Passeig de Gràcia. A internet vivim en una bombolla irreal. Malauradament, el catalanisme virtual no té res a veure amb el del carrer.
  6. Felip Puig i Carod. CiU + ERC. No hi ha una altra sortida. Montilla no és Catalunya, sinó la vergonya de Catalunya.
L’última foto que he fet, xop del tot, ha estat a aquest nen que cantava Els Segadors…

Malgrat tot, encara hi ha esperança. Gràcies pel teu testimoni, Lluís Maria. No et decebrem.

La mar i la pluja

Hi ha poques coses en aquesta vida que m’agradin més que caminar. Després d’aquest últim mes frenètic en el qual s’han ajuntat el final de curs amb la política, els jurats i la selectivitat; aquesta tarda he tornat a calcigar els corriols emboscats del meu poble verd, petit i tranquil (tranquil sobretot quan no s’hi interposa la política). Reveure el mar des de coll de Clau. El fill de puta del quad que passa a tot drap i aixeca una polseguera asfixiant. Badar i divagar assegut en un banc de fusta del mirador de la Cornisa. Les papallones m’escorten. Ginesta. Esbarzers florits. Suo amb delit. Cauen del cel gotes tímides. Es congria la tempesta entre la costa i la gran ciutat. Trona i llampega. Salta una llebre entre els matolls i es posa sobre una pedra grossa; immòbil, impàvida, em mira de reüll. Jo tampoc no em moc. Estem dos o tres minuts així, aturats, fitant-nos l’un a l’altre. De sobte fot un bot i desapareix. Al capdamunt de Sant Mateu comença a ploure de valent. Quin goig! Abraço la pluja, obro la boca i me la bec, m’amaro amb aquest deliciós bateig. M’aixoplugo sota la vella figuera. Quan cessa el ruixat, enfilo camí avall. La baixada és una meravella: la pols humitejada, el cel esbandit, la flaire de la pinassa… Passo per Can Gurguí. Dues hores lluny de tot, al costat de casa, molt a prop del cel, a l’abast de l’horitzó… La mar i la pluja són germanes; ambdues guareixen l’ànima. D’ençà que dormo amb una Sra. Regidora les nits són més tendres.

Caminant per Vallromanes

Ginesta

M’ha despertat la pluja. De camí cap a la feina he vist l’arc de Sant Martí. Classes. M’he desplaçat a Granollers per tal de fer la declaració de la renda. Em tornen més del que em pensava. He dinat. He pujat caminant a Sant Mateu. Ginesta. He vist el mar. He fet fotos. El cel s’ha enfosquit. Núvols amenaçadors. Bufava vent pluig. He menjat cireres. He baixat cap al poble per una sendera emboscada. M’he dutxat amb aigua molt calenta. S’està fent fosc. Cada cop tinc menys ganes d’escriure. Suposo que sóc feliç.

Perversitat

La núvia surt del restaurant quan comença a ploure. La perversitat de les gotes relliscant sobre el parabrisa del cotxe. El cel regalima. Passi el que passi, no tinc por del futur.

La mirada…

Per què has de preguntar sempre per què? Per què no pots viure sense fer preguntes? Quina malaltia t’empeny a qüestionar-ho tot? Per què problematitzes tant les coses? Així no seràs feliç mai. El problema ets tu. Obre la ment, obre el cor, obre els braços… Deixa que tot flueixi amb naturalitat. No siguis obstacle, no posis pals a les rodes de l’esdevenir. Confia. Deixa’t anar. Balla la música de l’instant, de cada instant, sense demanar massa. Oblida els retrets, oblida el passat que pesa i fa mal. Sigues lleugera, còmplice de la pluja, amant de la lluna… Avui és sempre. Per què has de buscar el que no hi ha?

(La felicitat és que, després d’una setmana plovent, avui torni a sortir el sol)