Música de fons: The Magic Numbers: Hymn for her
Fase de desintoxicació política. Ja ho vaig escriure fa temps: al meu poble la política és cosa de dones. Ja s’ho faran. Mentrestant, provo d’intuir la trajectòria erràtica de les arrels del bambú. Fins que no arriba el mes de maig no sé per on llucarà la bèstia. Enguany ha avançat uns quants metres i amenaça amb envair la gespa… Tot és qüestió de descobrir a temps el brot indesitjable i arrencar-lo de soca-rel. Si deixés la natura en plena llibertat tot el jardí esdevindria en pocs anys un bosc de bambús; i no estaria malament, però ja no seria un jardí. La natura en plena llibertat (una expressió si més no curiosa) és sempre selvàtica. Jo m’estimo els meus bambús, la meva glicina, la meva olivera, la meva magnòlia, el meu llorer, el meu arboç, el meu avet, el meu margalló, el meu rododendre, la meva murtra, la meva mahònia, la meva hortènsia, la meva camèlia, els meus rosers, etc. la qual cosa no significa que no els mantingui a ratlla, perquè, dementre no es demostri el contrari, jo sóc l’amo de la finca i marco els límits de la vegetalitat suportable. Per exemple, si no esporgués la glicina, la bèstia ja hauria ocupat la casa sencera, la dels veïns i part de la teulada. La natura és molt bonica sempre i quan estigui sotmesa a la nostra racionalitat. Tanmateix, les arrels del bambú són com serps subterrànies que em fan molt de respecte. Qui sap on poden arribar…O bambú participa freqüentemente da idéia taoísta segundo a qual se deve ceder a situações ou condições externas, para melhor triunfarmos na vida. É a imagem do bambu, que resiste e verga sob o rancor da tempestade, para em seguida voltar a erguer-se e aparecer em todo seu esplendor. Para Buda, o bambu ajuda o homem a alcançar a serenidade e a paz interior. Até o som produzido pelo bambu ao receber a mais leve brisa também é considerado importante para a paz de espírito.
L’hora que més m’agrada és aquest esvaniment del jorn que, exhaust, s’ajeu sobre els turons i fa el gest d’endormiscar-se. Envoltat de roses, constato el pas ingràvid dels niguls, el vol rabent dels falciots, la ressaca de la llum que es tamisa entre l’esclat de tots els verds primaverals, oh delícia capvespral, oh teúrgia vespertina! Envoltat de roses, constato el bram de l’avió que fa emmudir els moixons, el bosc encara més proper, gairebé íntim, els llucs dels bambús, l’empenta de la natura que no s’atura. L’ànima tendra d’un crepuscle de dijous és l’hora que més m’estimo. Quan sigui fosc, tu seràs la llàntia del meu cor, tot el batec que som com una mar infinita…
La ginesta comença a florir. Les flors de les acàcies ja fa dies que escampen la seva fragància. Rododendre esclatant. Roses perfectes. S’enrojolen les cireres primerenques. El rossinyol no calla. Diuen que a França han fet un cop de timó. Candidats somrients als cartells electorals. Tot s’ha de vendre: bou per bèstia grossa. Alguns amb la cara paguen. Fa un sol esplèndid. Última classe de Nietzsche. Llegeixo l’inici de l’opuscle Sobre veritat i mentida en sentit extramoral: som mosquits bufats enmig de la immensitat còsmica, mosquits que necessitem creure en la veritat… Jo estic amb Nietzsche: m’estimo més crear que creure, fingir que puc viure sense ficcions. La pitjor mentida és una mitja veritat. La millor veritat és una mentida versemblant. Tu pots creure allò que et convingui i, fins i tot, pots fer creure-ho als altres. És tan fàcil manipular! La millor mentida és la que sembla veritable. La pitjor veritat és la que ens desarma i ens condemna a viure sense màscares: gleichsam eine Maske mit würdigem Gleichmaße der Züge… Per això la sinceritat és el pecat més mortal. 
L’època en què les noies es treuen la roba ensenyant més pell, més carn, badant-se talment flors de pètals delicats, mostrant-se belles i temptadores: els braços nus, les cames nues, l’ofrena del seu cos al déu solar; serpentívoles, surten del pou fosc de l’hivern per a regalar-nos el goig de la pura contemplació, la vida desclosa, transparent, veritable. Obviar-ho és impossible. Sucumbim sense remei a la visió de l’intangible. No ens n’amaguem: som pagans.
La casa s’omple de formigues; abelles i abegots zumzegen per les glicines en una orgia xuclatòria d’inconfusible bonior; esclaten poncelles; el vol de les papallones sembla erràtic, que no erroni.
M’has tornat a somriure. Quan somrius el cel és molt més clar i el cor batega sense entrebancs. Quan somrius sóc més tendre, com aquest sembrat que brulla, roselles envermellint els marges, la vida sempre tan adorable.
Començo a explicar Nietzsche. Cada any, quan em toca fer la primera classe de Nietzsche, noto un pessigolleig a l’estómac; és com si tot el curs hagués estat només un preludi per aquest moment. El vitalisme nietzscheà coincideix amb l’exorbitant vitalitat primaveral. Al costat d’ell, la resta de filòsofs empal·lideixen. Potser és que, a més de filòsof, era poeta. Signava Vogelfrei…Dies Alles bin ich, schaudernd fühl’ ich’s nach:
Verführter Schmetterling, einsame Blume,
Der Geyer und der jähe Eisesbach,
Des Sturmes Stöhnen; alles dir zum Ruhme.Sóc tot això, ho comprenc corglaçat:
papallona seductora, flor solitària,
el voltor i el sobtat torrent glacial,
gemecs de la tempesta; tot en la teva glòria.
Una mallerenga carbonera (Parus major) voleteja per l’olivera, va de branca en branca fins que salta al magnolier. És la primera vegada que la veig; la merla i el pit-roig, en canvi, sovintegen pel jardí. Mallerenga després de la pluja, glicina florida, roses primeres. La gespa més alta i més verda que mai.Voleu escoltar-la?
Comença un cap de setmana llarg que durarà fins dimarts. M’enduc el portàtil. Intentaré postejar.
Aquesta nit de primers de març sembla molt plàcida i hom sent en l’aire el primer gust de primavera. (JP, XV, 106)
La bonior de les abelles a l’entorn de l’ametller florit. Bosquívols corriols. Nemorosa petja. Miro el mar i no et veig. El mar és un espill. La llibertat d’ignorar-te. La llibertat d’oblidar-te. La llibertat del botxí. Bancals curulls de groc entre Ca l’Agutzil i Can Lairet. Papallones. Primavera. T’ho he donat tot. T’ho he furtat tot. T’ho he ensenyat tot. Aquesta és l’última lliçó, la més dolorosa. La vida és això. Ara sigues tu mateixa, teva, de ningú més.
Tornen a florir mimoses i ametllers. Torno a caminar sol per la muntanya. Camino i enraono en veu alta mentre miro el mar des de la carena. Torno a esporgar la glicina i els rosers. Vols dir que tot torna? Vols dir que -com la primavera- retorna cada instant, cada detall, cada gest, cada fet de les nostres vides? Vols dir que es repeteixen, una vegada i un altra, totes les coses de la mateixa manera? Vols dir que demà tornarem a trobar-nos a la platja de Paleokastritsa?
És així que la lluna m’esperava aquest matí, tota plena, majestuosa, blanquíssima, en un revolt de la carretera, amagada rere els pins;És així que he sabut que avui era el dia, el dia perfecte; no demà ni demà passat; AVUI;
És així que t’escric aquest SMS; perquè sàpigues que, a l’hora del capvespre, ella i jo serem tu;
És així que l’hivern esdevindrà primavera; sense mítiques ítaques; sense metes ni retorns; sense mots; en el silenci intangible on moren els petons…
