Eternitat

Dijous, 4. Gener. 2007

Encara que marxis, no te’n vas.
Et quedes aquí amb l’oreig,
amb el porpra que tenyeix
el cel crepuscular.
Et quedes i ets
la sang del cor que em batega,
el fum de l’encens que crema,
la llum de la lluna plena
que s’esmuny per la finestra
i em parla de tu a cau d’orella.
Encara que marxis, no te’n vas.
Els carrers de la ciutat t’acullen sense tenir-te.
La gent que t’acompanya són espectres de carn,
figurants d’un pessebre al qual no pertanys.
Perquè em penses amb totes les teves
cèl·lules.
Encara que marxis, no te’n vas.
¿On aniries a raure que t’allunyessis
un sol pas?
Et sento entre els dits quan teclejo,
arraulida sota les ungles,
a la comissura dels llavis,
destil·lant-te…
Et sento dins el crani,
ballant la dansa de
Shiva.
Et sento quan cloc les parpelles
i et veig sencera i radiant
mirant-me amb els ulls
tan tendres.
Encara que marxis, no te’n vas.
L’eternitat és un instant que
s’allargassa entre les teves
mans.

AUDIO

Eternità

Sebbene avanzi, non te ne vai.
resti qui con la brezza,
con la porpora che tinge
il cielo crepuscolare.
Resti e sei
il sangue del mio cuore che batte,
il fumo dell’incenso che brucia,
la luce della luna piena
che sguscia attraverso la finestra
e mi parla di te sottovoce.
Sebbene avanzi, non te ne vai.
Le strade della città ti accolgono senza averti.
La gente che ti accompagna sono spettri di carne,
personaggi di un presepe al quale non appartengono.
Perchè mi pensi con tutte le tue
cellule.
Sebbene avanzi, non te ne vai.
Dove andresti a finire se ti allontanassi
di un solo passo?
Ti sento tra le dita quando uso la tastiera
accoccolata sotto le unghie,
alla commessura delle labbra
distillandoti……..
Ti sento nel cranio,
ballando la danza di
Shiva.
Ti sento quando chiudo le palpebre
e ti vedo intera e radiante
guardandomi negli occhi
così teneri.
Sebbene avanzi, non te ne vai.
L’eternità è un istante che
si sdraia nelle tue
mani.

[Versió italiana d’Anna Cinzia Paolucci]

ENTRELLUM POESIA

Desat a Shiva, llavis, lluna, poemes, sang, temps | 3 comentaris | Enllaç permanent

El sol no surt aquest matí…

Dijous, 6. Abril. 2006

El sol no surt aquest matí de dijous i tu vols dormir la vida que jeus solitària a la cambra que dóna a l’est i al nord amb el petit finestró i la màscara de Shiva ran de terra sobre la rajola i la fusta el teu cos sota el nòrdic sobreeixint la fredor dorms i somies que sóc la mateixa ombra que fou llum sota el pont del riu cristal·lí somies i oblides i escrius amb aquesta melangia ignota que ens acull quan tot s’esdevé enderroc i saps que no calen plors ni elegies només dormir la vida fecundar la cendra que som esperar que el saüc torni a florir i el rossinyol i el pit-roig s’acostin a l’ampit del teu cor un cor petit un cos petit un esperit immens oceànic afamat de creació totes les il·lusions com males herbes de l’hort la palla els gossos el blat la pau de l’horitzó dels volcans apagats a la terrassa quan el sol es pon però avui aquest matí de dijous el sol no vol sortir i tu encara dorms hi ha un silenci preciós a l’altra banda del riu on comença el bosc un silenci de pedres antigues d’escorça de xops un silenci de llibres que dormen com tu dins un calaix ple de pols fideus xinesos balla amb mi al menjador t’aixeco t’envolo fumeja l’encens del desig dorm i somia sí he fet un niu per a tu en la branca més alta del meu arbre secret no has de patir jo vetllaré la teva solitud serem amics sense escarrassar-nos-hi sense haver de grimpar ni gruar el sol no vol sortir aquest dijous els núvols els turons l’amaguen que el miratge més ombrívol no sufoqui la flama la lluna còmplice vindrà a buscar-me he fet un cau de dolçor per a tu en el racó més secret del meu jo dóna’m la mà els dits aspiren al tacte invisible tendresa infinita res no mor

Desat a Shiva, bosc, escriure, horitzó, mort, màscara, núvols, ocells, ombra, poemes, secret, silenci, solitud | Comentar | Enllaç permanent