ENTRELLUM

Supina mediocritat

Dimecres, 6. Febrer. 2008

És descoratjador constatar que sovint damunt teu regna la supina mediocritat. No diré noms. Em refereixo a “directors”, “presidents” i altres càrrecs similars. Que la mediocritat ocupi els espais inferiors ho trobo lògic, però que assoleixi els cims superiors em sembla d’allò més abjecte, perquè demostra que la nostra societat està malalta.

No hi ha manera d’ocultar la mediocritat. Els mediocres que “manen” es posen massa sovint en evidència. Alguns callen perquè no es noti que no tenen res a dir. Són els muts que s’estimen més els fets que les paraules. Quins fets? Fets mediocres. Altres ho dissimulen exercint el seu poder sobre els més dèbils mentre ataquen els que excel·leixen. El manaire mediocre no suporta que algú millor que ell li faci ombra, per això s’envolta de més mediocres per tal de poder brillar sobre les ombres.

¿Què cal fer davant d’un mediocre amb poder? Desemmascarar-lo públicament. La seva mediocritat és la seva debilitat. La seva ambició el delata. El seu poder és un miratge. La seva existència és un greu entrebanc per al progrés de la humanitat.

Desat a Montilla, mediocritat, màscara, ombra, poder, política, silenci | 2 comentaris | Enllaç permanent

En tinc prou amb la nit

Dilluns, 4. Febrer. 2008

Tothom és a dormir. Baixen per la riera les escorrialles de la pluja. Amb la seva penombra groga el fanal ensopeix la nit. No vull entendre el món. No em calen més paraules. Hi ha un silenci majestuós com si els arbres estiguessin agraïts, com si el cel hagués baixat fins al fons de la vall per acaronar les arrels més profundes. No vull cap més ficció. En tinc prou amb la nit que em bressola humida. Tothom és a dormir. De sobte reverdeix la molsa dels records.

Bones notícies del nord

Desat a Vallromanes, arbres, dormir, ficció, nit, paraules, penombra, pluja, poemes, record, riera, silenci | Comentar | Enllaç permanent

ITV

Dimarts, 15. Gener. 2008

L’hivern m’ensenya a ser prudent. El fred em garratiba les neurones. Em quedo quiet mirant l’horitzó a la vora del riu Congost. Tanco la ràdio. Fins i tot la música em molesta. Contemplo la posta de sol. M’estic fent vell. Aquests polígons industrials són depriments. Mentre passo la ITV, rumio res. Observo els gestos del mecànic, les seves frases mil cops repetides, un atomatisme atroç. M’enganxen una etiqueta nova de color verd. Dintre de dos anys tornaré. Em trobaré el mateix ritual de gestos i frases repetides. La mateixa buidor al preu de 34,25 €. S’ha fet fosc. De nit, els polígons industrials fan por. Marxo cap a casa. Deixo el silenci a la riba del riu Congost, entre pollancres i camps que brullen. L’hivern se’m fa llarg. Avui em sobren les paraules.

Elogi de la classe mitjana

Desat a Congost, hivern, horitzó, música, paraules, por, ràdio, silenci | 6 comentaris | Enllaç permanent

Traficant d’ombres

Dijous, 8. Novembre. 2007

El dimecres és el dia que em passo més hores a la feina. Entro a les vuit del matí i surto a les cinc de la tarda. Nou hores. Massa hores embotit entre les quatre parets d’un institut ple de púbers metropolitans (i. e. castellanoparlants). Massa hores perorant per al dimoni. Quan plego, camí de casa, redescobreixo el món exterior amb renovada admiració. Com aquell presoner platònic que va poder deseixir-se dels lligams que el confinaven a l’ombrívol fons de la caverna, així m’allibero jo de les obligacions professionals per a poder gaudir de la llum veritable. Però vet aquí que, de seguida, faig cap a la caverna internètica. I la llum esdevé entrellum. Ara la pissarra és una pantalla en la qual gargotejo ombres virtuals. Sóc un traficant d’ombres. Paraules per als alumnes. Paraules per al blog. Massa paraules. Ombres que entapissen les parets de l’antre. La llibertat de l’escriptor s’anomena silenci. Només el silenci és enlluernador.

Efectivament: la humanitat està sobrevalorada

Desat a Mollet, Plató, alumnes, blogologia, filosofia, institut, internet, llengua, llibertat, ombra, silenci, temps | 6 comentaris | Enllaç permanent

La vida dóna molts tombs

Diumenge, 4. Novembre. 2007

Hi ha dies que et planteges (o et fan plantejar) per què escrius, per què segueixes deixant constància blogogràfica de la teva vida, dels teus pensaments, de les teves fílies i de les teves fòbies… Hi ha dies que ni tu mateix acabes d’entendre aquesta necessitat diària de postejar. Podries prescindir-ne? Passaria res? No series el primer bloguer que plega. Què t’empeny a continuar? Aviat farà quatre anys que blogueges. Milers d’anotacions. El riu incessant de les paraules. Quin és l’objectiu final? Per què et fa tanta por el silenci? No t’haurà engolit el teu propi personatge? Vius pendent del proper post. La vida es divideix en dos: allò que és postejable i allò que no ho és. Avui has tornat a pujar al Castell de Sant Miquel. Dins el teu cotxe hi anaven dos alcaldes. Has dinat rovellons. Has acabat de pintar el garatge. A mitjanit estrenem web municipal! Però, a qui poden interessar totes aquestes bajanades? I tanmateix les publiques…

Desat a Vallromanes, blogologia, bolets, caminar, escriure, paraules, por, silenci | 4 comentaris | Enllaç permanent

El plaer de la migdiada

Dissabte, 27. Octubre. 2007

Havia mig oblidat el plaer d’allitar-me havent dinat, sense mirar el rellotge i, com les indígenes de Gauguin, deixar-me endur per la mandra del dissabte… Havia mig oblidat que les ressaques volen silenci, delicades passes que no menen enlloc… Em bressola l’absència del teu cos, el sol que omple l’atmosfera de bons presagis, la molsa ufanosa amarada de pluja… Em bressola la tarda acabada de néixer.

Correllengua amb Macià i Folk

Desat a Gauguin, absència, migdiada, pintura, silenci | 1 comentari | Enllaç permanent

Reravera

Divendres, 26. Octubre. 2007

Mentre aquesta Catalunya montillera ens cau a trossos i els polítics demostren la seva supina inutilitat, de la finestra estant contemplo la tonalitat groguenca que, esmaltada pel sol del migdia, agafen les fulles dels plataners de la riera. La glicina del jardí és una absoluta meravella. Darrer divendres d’octubre. Reravera.

Amb la lluna plena arriba el Correlllengua a Vallromanes. Veurem la pel·lícula “El Coronel Macià” acompanyats per l’Abel Folk, l’actor protagonista. La regidora de Cultura ho fa tan bé que fins i tot l’oposició la felicita! (¿?)

La setmana vinent només tindrà tres dies laborables. El despullament tardorenc de la natura. La nuesa de les branques. Ens arraulim sota la flassada, a la vora del foc, cercant el caliu que ens manca. Hi ha un misteri que s’esmuny per les xemeneies. Hi ha un silenci profund dins el bosc. Camines més a poc a poc. Castanyes i vi bo. Reravera.

Desat a Abel Folk, Carod, Catalunya, Montilla, Vallromanes, bosc, caminar, dona, jardí, pleniluni, política, riera, silenci, tardor | Comentar | Enllaç permanent

Vindrà l’hivern

Dijous, 18. Octubre. 2007

Vindran dies pitjors. No temis. N’hauràs de veure de més grosses, de tots els colors. No és la ràbia, ni tan sols l’odi, sinó la pulsió primigènia que accelera els fràgils batecs del cor. La impunitat impossible. Cada gest, cada paraula, cada silenci, ens acosten una mica més a la sentència definitiva. No hi ha escapatòria. Si saps mantenir la calma has vençut. La racionalitat comença quan som capaços d’aturar l’automatisme de la reacció. La suprema racionalitat humana culmina en la inacció. Has llegit Pessoa. Ara experimentes Pessoa. Facis el que facis, resultarà completament inútil. La futilitat governa el destí dels homes. Potser hi ha un karma. Potser existeix la justícia. Potser demà tot se’n va en orris com aquell castell de sorra que vas construir de petit en aquella platja solitària…

No ho dubtis: vindran dies pitjors. El que resta no és agradable. La veritat és només una altra perspectiva possible. El que ataca sempre és dèbil. El fort roman incòlume. Pensa que la vida ha estat prou generosa. Pensa que has escrit llibres, has plantat arbres i has tingut una filla. Pensa que ningú no pot robar-te el teu tresor: el camí que has fet fins aquí, aquesta munió de passes fins atènyer l’horitzó…

La sang vermella. La tardor que despulla els plataners de la riera. Els nens que juguen entre les fulles seques. Vindrà l’hivern i tot serà tenebra. ¿Que no ho veus, a l’entrellum, on es veuen les coses boiroses o incompletes?

Desat a Camí, Pessoa, destí, filosofia, hivern, mort, odi, paraules, por, raó, silenci, tardor, victòria | 3 comentaris | Enllaç permanent

La Mercè es jubila

Dilluns, 28. Maig. 2007

La Mercè és una professora de català del meu institut que enguany es jubila. Els companys del seu departament han organitzat un sopar de comiat i han deixat a la sala de profes un llibre de dedicatòries en el qual tots podem regalar-li unes paraules. Jo he escrit el següent text:

Per a la Mercè T.

Qui iubilat, non verba dicit, sed sonus quidam est laetitia sine verbis. (Sant Agustí)

No hi ha un sol camí. Cada peu, cada mà, cada dit, cada ull, cada llavi fan llur itinerari… Cada cèl·lula del cos, cada replec de l’ànima, esperances, somnis i records… I el cor entreteixint cada batec, enfilant tots els instants. No, no hi ha un sol camí, però la vida sembla una línia, un tatuatge indeleble sobre la pell del temps que fuig, el temps que esfulla les roses i fa florir les llàgrimes. No, no hi ha un sol camí, sinó tants com estrelles té la nit. Som el caliu que resta després de totes les batalles, la tendra mirada silent que tot ho diu sense paraules.

Joia, doncs, i llarga vida!

Desat a Camí, Sant Agustí, anima, flors, institut, llatí, llavis, llàgrimes, mirada, paraules, silenci, temps | 1 comentari | Enllaç permanent

Manies (no és un meme)

Dimarts, 15. Maig. 2007

Em posen nerviós les cadires sobre la taula, cap per avall, amb les potes enlaire; fins que no les baixo totes no puc començar la classe. Quan el dentifrici està escurat, no suporto haver de prémer l’envàs per a extreure’n les escorrialles. No tolero la visió d’unes sabates brutes; no surto mai de casa sense enllustrar-me-les. El mateix em passa amb les ulleres i la visera del casc; si un mosquit s’hi espetega, m’aturo per a netejar-la. Els mocadors que duc (sempre a la butxaca esquerra dels pantalons) han de ser blancs i de cotó; els mitjons negres; les camises ben planxades (ja fa anys que me les planxo jo). Dormo girat sobre el meu costat esquerre. A casa pixo assegut. Em menjo les ungles de les mans; (de petit també em menjava les dels peus). La ginebra ha de ser Beefeater, la tònica Nørdic Mist; sense llimona, sisplau. He de menjar xocolata cada dia sens falta. M’encanta el bacallà cuinat de totes les maneres possibles. Si veig una falta d’ortografia no puc continuar llegint sense corregir-la. El millor veí és el que no té animals de companyia i estima el silenci com jo l’estimo. En el sexe m’agrada tot, depèn del dia. Encara em costa d’acceptar que el món és ple d’imbècils que no mereixen ni que te’ls miris. Sempre que puc intento llegir els escriptors en la seva llengua original. La manca de puntualitat em posa frenètic. Si fos ric conduiria un Porsche i una BMW. (Ara m’he de conformar amb un Volvo i una Honda). Hi ha dies que necessito veure el mar. No em vull morir sense abraçar un moai a Rapa Nui. Escampeu les meves cendres al voltant de la Roca Foradada. El Cap de Creus també seria un bon lloc. O sota l’olivera de casa. Se me’n fot el que feu amb les meves cendres i les meves obres. De vegades somio que puc viure sense escriure… Escriure és enfosquir la innocència primigènia. Escriure és omplir d’ombres la claredat de la vida. Escriure és ombrejar la nitidesa del món. Som una ombra de carn que aspira a la llum definitiva.

Toni Ibañez