Traduint

Traduir un poema és crear un poema nou. No hi ha paraules intercanviables. Cada paraula guarda un sentit exacte, com cada gest, com cada mirada… Quan acabo la traducció la llegeixo en veu alta. Si alguna paraula grinyola en cerco una altra fins que la música s’imposa amb naturalitat. Verbigràcia:

Audio by ODEO

Video by VIMEO

Amb el temps

… amb el temps
tot esdevé no res
i l’oblit s’ensenyoreix
de la nostra disbauxa.

Mar, amor, la por
i la mort que ens assetja
cada segon…

Vida i poema
travessen el cor.

Naufragi de mots.
Màscares i silencis.

La Nit ens ha fet
captius de l’enyor.

I encara que sembli mentida…
No, no estic boig.

Con el tiempo

… con el tiempo
todo se vuelve nada
y el olvido se apodera
de nuestro desenfreno.

Mar, amor, el miedo
y la muerte que acosa
a cada segundo…

Vida y poema
atraviesan el alma.

Naufragio de palabras.
Máscaras y silencios.

La Noche nos ha hecho
cautivos del recuerdo.

Y aunque parezca mentira…
Todavía estoy cuerdo.

Avec le temps

Avec le temps
Tout devient rien
L’oubli écrase la folie

Mer, amour, peur
La mort nous assaillit
À chaque instant

Vie et poésie
Nous transpercent le coeur

Naufrage de mots
Masques et silences

La nuit nous a fait
Prisonniers du passé

Et malgré l’apparence,
Non! Je ne suis pas fou

[Versió d’Etienne Muylle Wallace]

Con il tempo

Con il tempo
tutto si trasforma in niente
e l’oblio s’impadronisce
del nostro disordine.

Mare, amore, la paura
e la morte che ci assedia
ogni secondo…

Vita e poesia
attraversano il cuore.

Naufragio di parole.
Maschere e silenzi.

La Notte ci ha reso
nostalgici.

E sebbene ciò ti sembri bugia…
no, non sono folle.

[Versió d’Anna Cinzia Paolucci]

As time goes by

As time goes by
All becomes idle
Oblivion crushes craziness

Sea, love, fear
Death overwhelms us
At all time

Life and poetry
Pierce our heart

Shipwrecked words
Masquerade and silence

Night has made us
Prisoners of the past

And despite appearance
No! I am not crazy

[Translated by Etienne Muylle Wallace]

…с временем

…с временем
всё превращается в ничего,
забвение покоряет
нашу свободу.

Море, любовь, страх
и смерть за нами гонится
каждую секунду…

жизнь и стих
насквозь проходить через душу.

крушение слов.
маски и тишина.

Ночь с нас сделала
слугами воспоминаний.

Пусть даже и не верится
Но я не сошел с ума.

[Versió de Yana Atanesova]

Mit der Zeit

…mit der Zeit
wird alles zu nichts
und das Vergessen herrscht
über unserem Freude.

Meer, Liebe, die Angst
und der Tod, der jede Sekunde
auf uns lauert…

Leben und Poesie
durchdringen das Herz.

Wortebruch.
Masken und Stille.

Die Nacht hat uns
Gefangene der Sehnsucht gemacht.

Und auch wenn`s nicht wahr erscheint…
Nein, ich bin nicht verrückt.

[Versió d’Elies Valverde]

ENTRELLUM POESIA

Misèries catosfèriques

La catosfera no es diferencia gaire de la resta de realitats humanes. A la catosfera hi ha gent que penca i genteta que només sap criticar, enveja podrida, miserables, paràsits inútils, canalla sense cap mena de respecte ni de criteri. Ni fan ni deixen fer. Perquè, malgrat tot, hi ha gent que fa coses, gent amb idees i iniciativa, gent que se la juga cada dia, que dóna la cara, que fa GRAN la nostra catosfera. Al final, com sempre, el temps posarà cadascú al seu lloc. A la catosfera, com a la vida, sovint també hi ha mals rotllos. Jo n’he patit uns quants. La meva memòria recorda cada detall i cada nom… Hi ha coses que no s’obliden. Al final, els miserables desapareixen com puces insignificants.

Avui he perdut un altre premi
Vicenç, felicitats!

(en aquest no em puc presentar)

Traficant d’ombres

El dimecres és el dia que em passo més hores a la feina. Entro a les vuit del matí i surto a les cinc de la tarda. Nou hores. Massa hores embotit entre les quatre parets d’un institut ple de púbers metropolitans (i. e. castellanoparlants). Massa hores perorant per al dimoni. Quan plego, camí de casa, redescobreixo el món exterior amb renovada admiració. Com aquell presoner platònic que va poder deseixir-se dels lligams que el confinaven a l’ombrívol fons de la caverna, així m’allibero jo de les obligacions professionals per a poder gaudir de la llum veritable. Però vet aquí que, de seguida, faig cap a la caverna internètica. I la llum esdevé entrellum. Ara la pissarra és una pantalla en la qual gargotejo ombres virtuals. Sóc un traficant d’ombres. Paraules per als alumnes. Paraules per al blog. Massa paraules. Ombres que entapissen les parets de l’antre. La llibertat de l’escriptor s’anomena silenci. Només el silenci és enlluernador.

A RANVESPRE

Esquitxos

Esquitxos del ranvespre sobre el llit, la imminent lluna plena, res no té sentit, vagareges pels carrers a l’encalç d’ombres incertes, ningú no sap com et dius, filla de les estrelles, mon cor sense tu crepuscleja, mon cor sense tu cenotafi de desigs, torna aviat, amor, no triguis gaire, mos dits dibuixen absències, els llavis s’esquerden, la dansa dels neguits, torna abans que la foscúria envaeixi l’últim racó del meu pit, esquitxos de valls sense rius, de neus sense cims, de fados eterns que regalimen malenconies, torna aviat, amor, que la nit és massa nit si tu no hi ets…

La Mercè es jubila

La Mercè és una professora de català del meu institut que enguany es jubila. Els companys del seu departament han organitzat un sopar de comiat i han deixat a la sala de profes un llibre de dedicatòries en el qual tots podem regalar-li unes paraules. Jo he escrit el següent text:
Per a la Mercè T.

Qui iubilat, non verba dicit, sed sonus quidam est laetitia sine verbis. (Sant Agustí)

No hi ha un sol camí. Cada peu, cada mà, cada dit, cada ull, cada llavi fan llur itinerari… Cada cèl·lula del cos, cada replec de l’ànima, esperances, somnis i records… I el cor entreteixint cada batec, enfilant tots els instants. No, no hi ha un sol camí, però la vida sembla una línia, un tatuatge indeleble sobre la pell del temps que fuig, el temps que esfulla les roses i fa florir les llàgrimes. No, no hi ha un sol camí, sinó tants com estrelles té la nit. Som el caliu que resta després de totes les batalles, la tendra mirada silent que tot ho diu sense paraules.

Joia, doncs, i llarga vida!

El petó del rossinyol

Al cotxe sona Ruthland Square cantada per l’Agnès Monferrer. Fora, entre Can Oliver i el cementiri, canta el rossinyol. És el primer rossinyol que escolto enguany. Sempre arriben per Sant Jordi. El seu refilet inconfusible. Bufa un ventijol agradable. El sol declina lentament. Tinc un feix d’exàmens per corregir, però m’estimo més no fer res: deixar que el sol em colri la cara, escoltar el rossinyol, esperar que les busques arribin a tres quarts de set, l’hora que hauré d’engegar la màquina i davallar cap al poble. Lluny de tot, temps només per a mi, per a escriure, per aïllar-me, per a contemplar com la tarda decau al compàs de les fulles tendríssimes titil·lades pel vent que s’endu tots els neguits. No aspiro a què em creguis. No aspiro a què confiïs. En tindria prou si somrius…

Il·lustració: Der Kuss der Nachtigall, Udo Lindenberg

Nostàlgia

S’ha girat el temps. El vent del nord empeny les bromes que omplen el cel de grisos. Capcinegen les branques dels plataners. Les poncelles tremolen. Som la tèbia ressaca de l’hivern. Som el perill a trenc de llavis. Som la distància impossible entre les pells. Som la nostàlgia dels camins bosquívols. S’ha girat el temps. El cor -que havia de florir- se’m glaça. Som el xiuxiueig de l’aire per totes les cantonades, la promesa indeleble d’un horitzó sense ales, el silenci de déu, nostàlgia infinita de totes les mirades.

powered by ODEO

Cada nit

No aconsegueixo comprendre com és que encara no has deixat d’estimar-me després de tots aquests anys. Motius no te n’han faltat. És un misteri. Dissabte al matí, asseguts a la sorra, vora mar, semblàvem dos adolescents enamorats… Fa 22 anys que estem junts i 14 que som pares. Cada dia que passa em sento més a prop teu. Què seria de mi si no t’hagués trobat? Llegeixes l’última novel·la de l’Almudena Grandes: El cor glaçat. El nostre caliu… Aquest misteri inexplicable que ens uneix. Cada nit. Tota la vida fins al final.

Nen

No fa fred. Els núvols amaguen el sol. Bla, el temps s’esmuny. Fumerols incerts que s’esdueixen. No tornaré a escriure mai més el signe d’interrogació al principi d’una pregunta. ¿Queda clar? Aprenc a ser feliç deixant que les coses s’esdevinguin. Aviat faré 43 anys, però cada matí, quan em llevo i em miro al mirall, descobreixo aquest nen disfressat de gran que vol seguir jugant amb la vida fins que la vida el deixi fora de joc. Tu no en saps res, del nen que agonitza dins meu, no en tens ni puta idea. No em jutgis, doncs. No, no fa gaire fred. Estaria bé que plogués.

És així (III)

És així que enyoro el vers enllà la solitud; palpentes, petjades d’instants que foren èxtasi; voldria ser tu, la mar, el temps que se’ns endu…
És així que remoc totes les cendres: cremo per dins cercant perfums; no hi ha cap cel lluny dels teus ulls; no hi ha dreceres que menin al centre del teu cor; la lluna avui, la meva còmplice.

És així que perdura sobre la neu el pit-roig;