Si escriure no fos gratificant, ja hauria deixat d’escriure. Això es pot aplicar a qualsevol altra activitat. Crec que fou Kundera el que va dir en algun dels seus llibres (me’ls vaig llegir tots, però ja he oblidat els títols i ara em fot mandra buscar-los per la biblioteca perquè deuen estar a la tercera fila del darrere): La felicitat és el desig de repetir. Una frase-trampa. Després explicaré on està la trampa. Amb el temps, escriure esdevé un hàbit tan arrelat que ja no en pots prescindir, com ara fumar. El dia que no escrius res t’adones que et manca alguna cosa, que has perdut el dia. La gent que no escriu no té aquest problema: viu i prou, sense més complicacions. En canvi, els que hem adquirit
l’hàbit diari d’escriure no en tenim prou amb la simple vivència, sinó que necessitem aparaular la vida, verbalitzar les experiències, explicar-les, deixar-ne constància gràfica. Jo no dic que no es pugui viure sense escriure (i sense llegir) o que viure sense escriure (i sense llegir) sigui millor que viure amb la necessitat de l’escriptura (i la lectura); el que jo dic és que per a mi la vida sense escriptura és una vida estèril, inconcebible. ¿Com he arribat fins aquesta lamentable malaltia? Bona pregunta. La grafomania no s’improvisa d’un dia per l’altre; igual que la lectomania no apareix havent llegit dos llibres. Si abans he esmentat Kundera (i encara he d’explicar la seva frase-trampa), ara esmentaré Plató. Al final del Fedre (274a - 278b), l’eminent deixeble de Sòcrates, parlant del mite de
Thoth (el déu llunàtic amb cap d’
ibis, creador de l’escriptura), afirma que l’escriptura inclou un doble perill: per una banda, és incapaç de reproduir la veritable realitat en la mesura que les paraules escrites són aparences (δόξαι) que la suplanten; i, per una altra banda, l’escriptura pot afavorir la desmemòria perquè confiem massa en l’escrit, en el signe extern d’aquesta veritable realitat que les paraules mai no podran atènyer. Plató preconitza que cal escriure no pas en papers (o pantalles), sinó en l’ànima i, per això, és partidari de la diàlectica oral en comptes de l’escrita. Llavors, d’acord amb Plató, escriure suposaria un allunyament de la vida, una representació de la realitat mitjançant el Logos i, en conseqüència, un enfosquiment de la veritable llum dins l’ànima la qual queda emmascarada per aquestes
paraules-ombra… Escriure és ombrejar(-se). Tot escriptor és ombrívol. Ara torno a Kundera. La reiteració escrividora (o la repetició de qualsevol altra activitat gratificant) és una trampa perquè, sí, potser ens adelita d’allò més repetir i repetir i repetir quelcom que ens fa feliços, però alhora podem córrer el perill de què, a còpia de tanta repetició, allò ens acabi avorrint i fastiguejant. ¿Qui m’assegura que el que més m’agrada fer ara no arribi a esdevenir insuportable algun dia? ¿Puc cansar-me de la felicitat (o de la repetició sistemàtica d’allò que em fa feliç)? Deixo l’interrogant a la pantalla juntament amb aquests cinc punts suspensius….. mentre segueixo escoltant el Cantabile de Paganini.
Si escriure no fos gratificant, ja hauria deixat d’escriure. Això es pot aplicar a qualsevol altra activitat. Crec que fou Kundera el que va dir en algun dels seus llibres (me’ls vaig llegir tots, però ja he oblidat els títols i ara em fot mandra buscar-los per la biblioteca perquè deuen estar a la tercera fila del darrere): La felicitat és el desig de repetir. Una frase-trampa. Després explicaré on està la trampa. Amb el temps, escriure esdevé un hàbit tan arrelat que ja no en pots prescindir, com ara fumar. El dia que no escrius res t’adones que et manca alguna cosa, que has perdut el dia. La gent que no escriu no té aquest problema: viu i prou, sense més complicacions. En canvi, els que hem adquirit l’hàbit diari d’escriure no en tenim prou amb la simple vivència, sinó que necessitem aparaular la vida, verbalitzar les experiències, explicar-les, deixar-ne constància gràfica. Jo no dic que no es pugui viure sense escriure (i sense llegir) o que viure sense escriure (i sense llegir) sigui millor que viure amb la necessitat de l’escriptura (i la lectura); el que jo dic és que per a mi la vida sense escriptura és una vida estèril, inconcebible. ¿Com he arribat fins aquesta lamentable malaltia? Bona pregunta. La grafomania no s’improvisa d’un dia per l’altre; igual que la lectomania no apareix havent llegit dos llibres. Si abans he esmentat Kundera (i encara he d’explicar la seva frase-trampa), ara esmentaré Plató. Al final del Fedre (274a - 278b), l’eminent deixeble de Sòcrates, parlant del mite de Thoth (el déu llunàtic amb cap d’ibis, creador de l’escriptura), afirma que l’escriptura inclou un doble perill: per una banda, és incapaç de reproduir la veritable realitat en la mesura que les paraules escrites són aparences (δόξαι) que la suplanten; i, per una altra banda, l’escriptura pot afavorir la desmemòria perquè confiem massa en l’escrit, en el signe extern d’aquesta veritable realitat que les paraules mai no podran atènyer. Plató preconitza que cal escriure no pas en papers (o pantalles), sinó en l’ànima i, per això, és partidari de la diàlectica oral en comptes de l’escrita. Llavors, d’acord amb Plató, escriure suposaria un allunyament de la vida, una representació de la realitat mitjançant el Logos i, en conseqüència, un enfosquiment de la veritable llum dins l’ànima la qual queda emmascarada per aquestes paraules-ombra… Escriure és ombrejar(-se). Tot escriptor és ombrívol. Ara torno a Kundera. La reiteració escrividora (o la repetició de qualsevol altra activitat gratificant) és una trampa perquè, sí, potser ens adelita d’allò més repetir i repetir i repetir quelcom que ens fa feliços, però alhora podem córrer el perill de què, a còpia de tanta repetició, allò ens acabi avorrint i fastiguejant. ¿Qui m’assegura que el que més m’agrada fer ara no arribi a esdevenir insuportable algun dia? ¿Puc cansar-me de la felicitat (o de la repetició sistemàtica d’allò que em fa feliç)? Deixo l’interrogant a la pantalla juntament amb aquests cinc punts suspensius….. mentre segueixo escoltant el Cantabile de Paganini.
