No se’n va el perfum ni la llum matisada de la tarda vora les roselles.

S’escolen paraules-llàgrimes que ombregen el futur.

No serem besllum de glòria ni bestreta d’enyors.

Mira’m als ulls i mossega’t el llavi. ¿No volies aprendre a ser princesa¿ ¿No volies tastar el parany del goig?

No se’n va la pluja ni tampoc aquestes passes ens allunyen d’enlloc.

Romandre sempre així, amb la melodia ininterrompuda dels records, so sweet, so sweet you are, I could be so good to you

He deixat de cercar la sortida del laberint que sóc.

Tornarem a creuar el pont de fusta i ens perdrem dins la cançó que canten els ocells a les branques dels pins.

Music drips from your lips like sweet sips of a summer’s kiss

Quan la lluna surti ens beurem tot l’horitzó.

QUANDO LA LUNA S’ALZERÀ

Non se ne va la pioggia né la memoria delle ore che, lentamente, scolpiscono tutte le forme possibili di tristezza.

Non se ne va il profumo né la luce sfumata della sera.

Scolano parole-lacrime che ombreggiano il futuro.

Non saremo barlume di gloria né anticipo di nostalgia.

Guardami negli occhi e mordicchiati il labbro.Non vuoi imparare ad
essere principessa? Non vuoi assaggiare la trappola del piacere?

Non se ne va la pioggia e neppure questi passi che non ci conducono da nessuna parte.

Restare sempre così, con la melodia interrotta dai ricordi,
so sweet, so sweet you are, j could be so good to you

Ho smesso di cercare l’uscita dal labirinto che sono

Ritorneremo ad incrociarci al ponte di legno e ci perderemo nella canzone che
cantano gli uccelli tra i rami dei pini.

Music drips from your lips like sweet sips of a summer kiss.

Quando la luna s’alzerà ci berremo tutto l’orizzonte

[Versió italiana d’Anna Cinzia Paolucci]

CIBERPOESIA

M’endinso pel bosc amarat de penombra
Flairo amb delit la pinassa molla
Refilen ocells invisibles
Falgueres i heures infinites
Les fulles del roure em saluden
Arribo a la font on copulen els senglars

Camino sense esma pels camins daurats
Un altre maig que se’n va i un altre juny que comença

> ESCOLTA’L 

UN ALTRO GIUGNO

Cammino senza animo per i sentieri dorati
il verde è tutto nuovo ed il cielo è molto più blu
Mi accompagnano ginestre e papaveri
I fiori si schiudono al mio passo
Mastico finocchietto
raccolgo succose giliegie

Mi addentro nel bosco immerso nella penombra
Annuso con diletto il fogliame bagnato dei pini
Cinguettano uccelli invisibili
Felci ed edere infinite
Le foglie della quèrcia mi salutano
Arrivo alla fonte dove si accoppiano i cinghiali

Cammino senza animo per sentieri dorati
Un altro maggio che se ne va ed un altro giugno che comincia.

[Versió italiana d’Anna Cinzia Paolucci]

CIBERPOESIA

De la tardor farem primavera
De la negra nit claredat
Aquesta és la nostra lluita
Estendard de llibertat

Som un riu que fluctua lentament devers la mar
Res no podrà aturar-nos
L’horitzó és la nostra llar

Siamo un fiume

Siamo un fiume che fluttua bramoso di eternità.
Tutte le finzioni che furono passi imprecisi
ora sono limiti che segnano il cammino.

Dell’autunno faremo primavera,
della notte chiarore.
Questa è la nostra lotta
stendardo di libertà.

Siamo un fiume che fluttua lentamente verso il mare.
Nulla potrà fermarci.
L’orizzonte è il nostro focolare.

[Versió italiana d’Anna Cinzia Paolucci]

Мы река

Мы река которая сверкая бесконечностью идёт.
Все мечты которые были не прочными шагами
они нам показывают сейчас дорогу в перёд .

С осени сделаем весну
с черной ночи, свет
это наш бой
знак нашей победы.

Мы река которая идёт до моря не спеша.
Нас ничего не остановит
вед горизонт это наш дом

[Versió de Yana Atanesova]

ENTRELLUM POESIA

Aspiraciones

Aspiro a la pulcritud.
El árbol que se eleva.
Labios sedientos de labios.
El silencio después del orgasmo.
Aspiro a la tenue tregua que se funde con la mirada.
Aspiro a la más absoluta intemperie.
Somos estrellas acribillando lo oscuro.
Ola que se espumea.
Náufragos sin playa.
Labios hambrientos de labios.
El silencio que borra lentamente la última palabra.

Aspirazioni

Aspiro alla bellezza.
L’albero che s’innalza.
Labbra assetate di labbra.
Il silenzio dopo l’orgasmo.
Aspiro alla tenue trègua che s’illanguidisce con lo sguardo.
Aspiro alla più assoluta intempèrie.
Siamo stelle solcanti l’oscurità.
Ondata che fa schiuma.
Naufraghi senza spiaggia.
Labbra affamate di labbra.
Il silenzio che cancella lentamente l’ultima parola.

[Versió italiana d’Anna Cinzia Paolucci]

ENTRELLUM POESIA

Sento el mar més a prop. L’oblit és escuma. La nit em torna el repòs dels dies sense el teu cos, nàufrag de pell i de lluna. Sento el mar més a prop. S’infla el velam del cor. Tu ets el vent que m’empeny cap a l’horitzó. Onades dolces i tímides. Sento el mar més a prop. T’adorms en la meva son. L’oblit és escuma.

Más cerca

Siento el mar más cerca. El olvido es espuma. La noche me devuelve el reposo de los días sin tu cuerpo, náufrago de piel i de luna. Siento el mar más cerca. Se hinchan las velas del corazón. Eres el viento que me empuja hacia el horizonte. Olas dulces y tímidas. Siento el mar más cerca. Te duermes en mi sueño. El olvido es espuma.

Più vicino

Sento il mare più vicino. L’oblio è schiuma. La notte mi riporta il riposo dei giorni senza il tuo corpo naufrago di pelle e di luna. Sento il mare più vicino. Si gonfia il velame del cuore. Tu sei il vento che mi spinge verso l’orizzonte. Onde dolci e timide. Sento il mare più vicino. Ti addormenti nel mio sonno. L’oblio è schiuma.

[Versió italiana d’Anna Cinzia Paolucci]

ENTRELLUM POESIA

Et cardaré pertot arreu
Et faré forats nous
Et beuràs a glopades la meva lleterada
Et deixaré senyals als indrets més secrets
Et xuclaré fins l’últim resquitx de l’ànima

Ens estimarem esbojarradament,
incomprensiblement,
irreversiblement
L’Amor se’n farà creus, de la nostra disbauxa
Escriurem els versos més eterns

Anirem a Lisboa
I mai més no tornarem

Iremos a Lisboa

Iremos a Lisboa
Subiremos al tranvía número 28
Pasearemos por los callejones empinados de la Alfama
Caminaremos junto al Tajo hasta la Torre de Belén
Visitaremos el cenotafio de Pessoa
Tomaremos un café en “A Brasileira”
Escucharemos fados en el Faia
Contemplaremos la puesta de sol desde el mirador del Castillo
Nos perderemos cuando la noche se vuelva más oscura

Te follaré del derecho y del revés
Te haré agujeros nuevos
Me beberás a tragos largos
Te dejaré señales en los rincones más secretos
Te sorberé hasta el último resquicio del alma

Nos amaremos alocadamente,
incomprensiblemente,
irreversiblemente
El Amor se hará cruces de nuestro desenfreno
Escribiremos los versos más eternos

Iremos a Lisboa
Y nunca más volveremos

Wir fahren nach Lisabon

Wir fahren nach Lisabon.
Auf die Strassenbahn 28 werden wir steigen.
Durch die steilen Strassen der Alfama werden wir wandeln.
Den Tejo entlang werden wir laufen, bis zum Betlehem Turm.
Vor dem Denkmal von Pessoa werden wir stehen bleiben.
In “A Brasileira” werden wir Kaffee trinken.
Im Faia werden wir fados anhören.
Vom Burgschauplatz aus werden wir.
den Sonnenuntergang betrachten.
Wenn die Nacht dunkler wird,
werden wir uns verlaufen.

Von allen Seiten werde ich Dich ficken.
Neue Löcher werde ich bei Dir bohren.
Schluckweise wirst Du meinen Samen trinken.
An den geheimsten Stellen werde ich Spuren lassen.
Die letzten Krümmel Deiner Seele werde ich schlürfen.

Lieben werden wir uns verrückterweise,
unverständlicheweise,
unwiederruflicherweise,
Die Liebe wird sich über unsere Orgie wundern.
Wir werden die ewigsten Verse schreiben.

Wir fahren nach Lisabon.
und kehren nie wieder
züruck.

ANDREMO A LISBONA

Andremo a Lisbona
Saliremo sul tram n.28
Passeggeremo per le vie in pendenza dell’Alfama
Cammineremo accanto al Teix fino alla torre di Betlemme
Visiteremo il cenotafio di Pessoa
Ci prenderemo un cafè a “La Brasileira”
Ascolteremo il fado al Faia
Contempleremo il tramonto dalla panoramica del Castello
Ci perderemo quando la notte si farà più buia

Ti possiederò dappertutto
Ti farò fori nuovi
Berrai a sorsi la mia secrezione
Ti lascerò segnali nei luoghi più segreti
Ti succhierò sino all’ultimo pezzetto d’anima

Ci ameremo spensieratamente,
incomprensibilmente,
irreversibilmente

All’Amore non importa del nostro sconquasso
Scriveremo i versi più eterni

Andremo a Lisbona
e mai più non torneremo

[Versió italiana d’Anna Cinzia Paolucci]

Nous irons à Lisbonne

Nous irons à Lisbonne
Nous prendrons le tramway numéro 28
Nous nous promènerons dans les rues pentues de l’Alfama
Nous marcherons sur les bords du Teix jusqu’à la Tour de Belem
Nous visiterons le cénotaphe de Pessoa
Nous prendrons un café a “A Brasileira”
Nous écouterons des fados au Faia
Nous contemplerons le coucher du soleil depuis le mirador du Château
Nous nous perdrons quand la nuit se fera plus sombre

Je te prendrai par devant et par derrière
Je te ferai de nouveaux trous
Tu me boiras à longs traits
Je te laisserai des marques dans les endroits les plus secrets
Je te sucerai jusqu’à la moindre petite parcelle de l’âme

Nous nous aimerons follement
incompréhensiblement
irréversiblement
L’Amour restera pantois de notre débauche
Nous écrirons les vers les plus éternels.

Nous irons à Lisbonne
Et nous ne reviendrons jamais

[Versió de Joan Pere Sunyer]

PARTIREMOS PARA LISBOA

Partiremos para Lisboa
No eléctrico número 28
Passearemos, pelas ruas íngremes de Alfama
Caminhadas à beira Tejo junto à Torre de Belém
Visitas ao túmulo de Pessoa
Um café n’A Brasileira
Fados no Faia escutaremos
A contemplação do poente no miradouro do Castelo
Perdidos, onde a noite se torna mais escura

Amar-te-ei por todos os lados
Te farei furos novos
Beberás o meu sumo em grandes hautos
Deixarei marcas nos teus recantos mais secretos
Sorver-te-ei ao mais ínfimo pedaço de alma

Nos amaremos como doidos
Incompreensivelmente
Irreversivelmente
O amor não se fará rogado do nosso deboche
Escreveremos os versos mais eternos

Partiremos para Lisboa
E não mais voltaremos

[Versió de Lord of Erewhon]

ENTRELLUM POESIA

ENTRELLUM POESIA

Jo també somiava. Somiar és de franc. Ara ja puc pagar-me capricis una mica més cars.

Jo també vaig pispar uns duros del moneder de ma mare. Baixava a la botiga de la senyora Nati i em comprava bonis i tigretons i panteres roses d’amagatotis. Sempre m’ha agradat el dolç amb deliri. Més tard vaig furtar llibres. Mentre els llegia era dolça la impressió que em deixaven. Ara només robo folis blancs molt de tarda en tarda. Quan necessito escriure. La dolça màcula de les paraules.

ELEGIA 42

Anch’io sono stato bambino. Avevo lo sguardo triste. Ho preso molti colpi. Non è facile essere il primogenito di una famiglia numerosa. Suppongo di essere stato bambino. Ora cerco il bambino che fui e non lo trovo da nessuna parte. Del cadavere ne avrei a sufficienza. Con le spoglie del bimbo che fui, mi farei un vestito nuovo fiammante. Guardo alcune foto in bianco e nero…….

Anch’io sognavo. Sognare è gratuito. Ora posso pagarmi capricci un po’ più cari.

Anch’io rubai alcuni spiccioli dal portamonete di mia madre. Scendevo alla bottega della signora Nati e mi compravo di nascosto cose buone, tigrotti e pantere rosa. Mi è sempre piaciuto il dolce alla follia. Più tardi rubai libri.Mentre li leggevo era dolce l’impressione che mi lasciavano. Ora rubo solo fogli bianchi a lunghi intervalli. Quando sento il bisogno di scrivere. La dolce màcula delle parole.

[Versió italiana d’Anna Cinzia Paolucci]

ENTRELLUM POESIA

No saps, potser no saps què hi ha
rere la màscara encisadora de les paraules.

Tal vegada un riu silent que corre sota la pell.
Tal vegada un foc que abrasa les entranyes.

No saps, potser no saps qui sóc, qui ets, qui podem ser…

A penes l’ombra d’un somni que malda per esdevenir rialla.
A penes l’ombra d’un vers que fou escrit per a ningú fa molt de temps…

No saps, no sé, no sabem què significa aquesta voràgine
de delícies i complicitats enlluernadores.

Les ànimes poden fondre’s molt abans que els cossos s’hagin desfet
i, tanmateix, res no podria estalviar-nos l’incendi apassionant dels llavis i dels dits,
la dolça flama dels sucs que s’escolen, la inevitable disbauxa de la carn enfollida,
sempre tan dòcil i amatent…

No saps, potser no saps, ni sé, ni sabrem
perquè l’univers és tan immens i tan minúscules les nostres passes…

Nàufrags incapaços de comprendre que demà ja és massa tard
i que avui, ineluctablement, el sol i la lluna es conxorxen
per a picar-nos l’ullet…

L’hora suprema arriba en qualsevol moment.
Res no és possible ni perdurable si els déus se’n desentenen
(algun dia t’explicaré quins són aquests déus en els quals crec)

No ho saps, no ho sé, no ho sabrem
si tot al capdavall és un miratge que a l’hora del capvespre
s’esblamarà sense remei…

Els cors són pous negats de misteri.
Els cors no saben res.

No sabes

No sabes, tal vez no sabes qué hay
Tras la máscara encantadora de las palabras.

Quizás un río silente que corre bajo la piel.
Quizás un fuego que abrasa las entrañas.

No sabes, tal vez no sabes quién soy, quién eres, quién podemos ser…

Apenas la sombra de un sueño que se afana por ser sonrisa.
Apenas la sombra de un verso que fue escrito para nadie hace siglos…

No sabes, no sé, no sabemos qué significa esta vorágine
de delicias y complicidades que nos delumbran.

Las almas pueden fundirse mucho antes que los cuerpos
y, sin embargo, nada podría ahorrarnos el incendio apasionante de los labios y de los dedos,
la dulce llama de los jugos que se escolan, inevitable desvarío de la carne enloquecida,
siempre tan dócil y dispuesta…

No sabes, quizás no sabes, ni sé, ni sabremos
porque el universo es tan immenso y tan minúsculos nuestros pasos…

Náufragos incapaces de comprender que mañana ya es demasiado tarde
y que hoy, ineluctablemente, el sol y la luna se confabulan
para guiñarnos el ojo…

La hora suprema llega en cualquier momento.
Nada es posible ni perdurable si los dioses se desentienden
(algun día te explicaré cuáles son los dioses en los que creo)

No lo sabes, no lo sé, no lo sabremos
si todo al fin y al cabo es un espejismo que a la hora del crepúsculo
se diluirá sin remedio…

Los corazones són pozos llenos de misterio.
Los corazones no saben nada.

Du weisst nicht

Du weisst nicht, vielleicht weisst Du nicht
was es hinter der bezaubernden Maske der Worte steckt.

Vielleicht fliesst unter der Haut ein ruhiger Fluss.
Vielleicht eine Glut, die die Innereien verbrennt.

Du weisst nicht, vielleicht weisst Du nicht wer ich bin,
wer Du bist, wen wir sein können…

Kaum der Schatten eines Traumes der es versucht, ein Lachen zu werden.
Kaum der Schatten eines Gedichtes, dass vor langer Zeit geschrieben
wurde, und das Niemandem gewidmet war…

Du weisst nicht, ich weisst nicht, wir wissen nicht was sie bedeutet, diese
Unmenge blendender Wonnen und Gemeinsamkeiten.

Die Seelen können zerschmelzen, und viel eher als die Leiber sich
aufgelöst haben und, sowieso, nichts hätte uns ersparen können das
leidenschaftliche Entflammen der Lippen und der Finger, die süsse Glut der
Säfte, die entfliehen, die unvermeidbare Orgie des verrückt gewordenen
Fleisches, ständig sanft und willig…

Du weisst nicht, vielleicht weisst Du nicht, ich weiss es auch nicht, und wir
werden es nie wissen, warum das Universum so inmens ist, und unsere
Schritte so winzig…

Schiffbrüchige, die es nicht verstehen können, dass es morgen schon zu
spät ist, und das heute, unvermeidlich, Sonne und Mond sich vereinen, um
uns ein Auge zu zwinkern…

In jedem Augenblick kann die höchte Stunde schlagen.
Nichts ist weder möglich noch beständig, wenn die Götter davon Abstand
nehmen (eines Tages werde ich Dir erzählen welche es diese Götter sind,
an die ich glaube)

Du weisst es nicht, ich auch nicht, wir werden es auch nie wissen
ob letzten Endes alles nicht eine fata morgana ist, die in der Abendstunde
unvermeidlich verschwinden wird.

Die Herzen sind Gruben, mit Unbekanten verstopft.
Herzen wissen nichts.

[Versió alemanya d’Elies Valverde]

Non sai

Non sai, forse non sai cosa c’è
dietro la maschera incantevole delle parole.

A volte un fiume silente che scorre sotto la pelle.
A volte un fuoco che brucia le viscere.

Non sai, forse non sai chi sono, chi sei, chi possiamo essere…….

A malapena l’ombra di un sogno che si sforza per diventare risata.
A malapena l’ombra di un verso che non fu scritto per alcuno molto tempo fa…..

Non sai, non so, non sappiamo cosa significa questa voraggine
di delizie e complicità abbaglianti.

Le anime possono fondersi molto prima che i corpi si siano disfatti
e, ad ogni modo nulla potrebbe risparmiarci l’incendio appassionato di labbra e dita,
la dolce fiamma dei succhi che scolano, l’inevitabile sfrenatezza della carne impazzita,
sempre cosi docile e attento.

Non sai, forse non sai, né so, né sapremo
perchè l’universo è così immenso e così minuscoli i nostri passi…..

Naufraghi incapaci di comprendere che domani è già troppo tardi
e che oggi , ineluttàbilmente, il sole e la luna confabulano
per farci occhiolino….

L’ora suprema arriva in qualsiasi momento.
Nulla è impossibile né perduràbile se gli dèi se ne disinteressano
(un giorno ti spiegherò quali sono questi dèi nei quali credo)

Non lo sai, non lo so, non lo sapremo
se tutto in fine è un miraggio che nell’ora del tramonto
si estinguerà senza rimedio……

I cuori sono pozzi inetti di mistero.
I cuori non sanno nulla.

[Versió italiana d’Anna Cinzia Paolucci]

Tu ne sais pas

Tu ne sais pas, peut-être ne sais-tu pas ce qu’il y a
derrière le masque enchanteur des paroles.

Parfois un fleuve silencieux qui coule sous la peau.
Parfois un feu qui embrase les entrailles.

Tu ne sais pas, peut-être ne sais -tu pas qui je suis, qui nous pouvons être…

A peine l’ombre d’un rêve qui se donne du mal pour devenir rire.
A peine l’ombre d’un vers qui ne fut écrit pour personne il y a bien longtemps…

Tu ne sais, je ne sais, nous ne savons point ce que signifie ce tourbillon
de délices et de complicités éblouisssantes.

Les âmes peuvent se fondre bien avant que les corps ne se soient défaits et,
cependant, rien ne pourrait nous éviter l’incendie passionné des lèvres et des
doigts, la flamme douce des sucs qui s’écoulent, la débauche inévitable de la
chair affolée, toujours aussi diligente…

Tu ne sais, peut-être ne sais-tu pas, je ne sais pas et nous-mêmes nous ne
saurons pas
pourquoi l’univers est si vaste et si minuscules nos pas…

Naufragés incapables de comprendre que demain est déjà trop tard
et qu’aujourd’hui, inéluctablement, le soleil et la lune s’acoquinent
pour nous faire de l’oeil…

L’heure suprème survient n’importe quand.
Rien n’est possible ni durable si les dieux s’en désintéressent
(un jour je t’expliquerai qui sont ces dieux auxquels je crois)

Tu ne le sais pas, je ne le sais pas, nous ne le saurons pas
si au bout du compte tout n’est qu’un mirage qui au soir
se consumera sans remède…

Les coeurs sont des puits noyés de mystère.
Les coeurs ne savent rien.

[Versió de Joan Pere Sunyer]

ENTRELLUM POESIA